Documentació
Puzle
Hi ha un museu. I en aquest museu hi ha una sala ocupada per un sol quadre. És El taller d'Apel·les, una tela de Willem van Haecht del 1630. Representa el taller d'un pintor grec, protegit d'Alexandre el Gran. El terra i les parets del taller són plens d'altres pintures que el quadre també reprodueix. Moltes són d'escenes bíbliques, també n'hi ha de mitològiques. El rostre d'Alexandre, que mira com Apel·les treballa en l'esbós d'un rostre de dona, és el de Rubens, el mestre de van Haecht. També té una retirada a Kirk Douglas. El taller que pinta Willem van Haecht no és més que la reproducció del taller de Rubens, gran col·leccionista d'art en la seva època.
SALA AMB VIGILANT
En la sala on s'exhibeix el quadre hi ha un vigilant. Un home gris, sense atributs. La seva veu ens anirà explicant tot el que li passa. Està enamorat d'Irene Oyarze, una ballarina que es burla de la devoció que sent per ella. Potser és per això que el vigilant ha decidit planificar la seva pròpia mort. Se suïcidarà, sí, però a la seva manera. Amb tot un ritual previ. Per això compra a la botiga del museu un puzle de mil peces que reprodueix el quadre que vigila des de fa més de 20 anys. Quan tindrà col·locades totes les peces -calcula que el tindrà ocupat cosa d'un mes- morirà. Ho sap amb tota certesa perquè així ho ha pactat amb August i Gustau, una parella de pinxos de via estreta que ha contractat: l'endemà d'acabar el puzle aniran tots tres a un descampat i un instant abans de rebre els trets de pistola convinguts el vigilant els revelarà el número secret de la seva tarjeta de crèdit. El 1630. Precisament l'any que va ser pintat El taller d'Apel·les. També hi ha una dona en coma irreversible i embarassada de pocs mesos que és mantinguda artificialment en vida pels metges per tal de salvar la criatura que porta dintre seu. I un munt de referències a la Bíblia i a la mitologia. I una reflexió sobre el determinisme i la irreversibilitat del fet de viure.
Resumim, doncs: per una banda tenim un puzle que reprodueix un quadre que reprodueix altres quadres i tenim un pintor amb el rostre d'un emperador que, alhora, és molt similar al d'un actor de cinema. Tenim també una dona tècnicament viva, un fill seu que encara no ha nascut tècnicament no-viu, doncs- i un home que, tot i ser viu en aparença, ha fixat la data en què deixarà de viure. Un home tècnicament mort, com si diguéssim.
COM UN PUZLE
Amb tots aquests elements argumentals -que en mans poc destres podrien confegir una amanida de difícil digestió- Josep Maria Fonalleras ha construït, al meu parer, un dels llibres més intel·ligents i suggestius que un autor català posarà al nostre abast aquest Sant Jordi.
Però, de fet, hi ha molt més, en aquest August & Gustau. Hi ha, per exemple, una estructura perfectament travada on cap detall està de més. Calculada al mil·límetre amb 38 capítols d'extensió quasi idèntica. Una estructura volgudament constrictiva que lluny de limitar dóna ales a l'argument i que remet a la imatge d'un puzle en el qual cada peça (cada capítol) té un significat doble: el seu valor per ell mateix i el que atorga al conjunt del relat. Encara que l'autor ens els presenti en un ordre diferent al de la lògica successió dels esdeveniments. Igual igual que en el puzles.
LA VEU DEL NARRADOR
Com a complement tenim un altre element clau: la veu del narrador. Una veu subjugadora capaç de parlar-nos de coses terribles i de coses sublims sense la més mínima vacil·lació. La veu d'un home que sap que l'està esperant la mort perquè és ell qui ha decidit el dia i l'hora de la cita. I tot aquest festival de frigideses Josep Maria Fonalleras l'apuntala amb una llengua d'altíssima volada, plena d'imatges que esclaten com espurnes en el moment menys pensat: a cavall d'un verb perfectament triat o d'un adjectiu posat just allà on calia. Una llengua amb precisió al servei d'una veu narrativa que sap callar en l'instant adequat perquè la imaginació del lector hi faci la seva contribució.
Un llibre ple de miralls interiors, d'imatges que van i que retornen. Ric en els detalls i on cap mot no és sobrer. Un llibre per llegir moltes vegades i en cada lectura descobrir-hi matisos nous. Recomanable per a tothom però sobretot ideal per a aquells lectors entestats a investigar els secrets de la cuina de l'escriptura.
Tornar