Documentació
Exquisida carta de vins
Una de les grans notícies literàries de cara al Sant Jordi vinent és, sens dubte, l'aparició de Llarga vista , el volum que aplega una àmplia selecció de la narrativa breu escrita per Josep Maria Fonalleras (Girona, 1959) entre el 1982 i el 2002. Magníficament produït per Empúries, la seva editorial de gairebé sempre, i amb una preciosa il·lustració a la coberta que reprodueix els aparadors d'un celler londinenc ple de vins de bona anyada -una precisa metàfora del que el lector trobarà a dintre del llibre. Les dues primeres seccions de Llarga vista es corresponen exactament amb els contes dels reculls Botxenski i companyia (1988) i Avaria (1990). Això sí, amb algun petit canvi d'ordre i una pentinada general pel que fa a puntuació i adjectivació.
PROCEDÈNCIA DISPERSA
En els apartats següents hi trobem un parell de contes procedents del llibre anterior - El rei del mambo (1985)- i altres que han anat veient la llum de manera esparsa en volums col·lectius com ara Mixtures (1984) , El Número (1988) , La profecia (1988) , Tapís (1990) i un llarg etcètera més que arriba fins a l'estiu passat i que ja no detallaré per no allargar excessivament la referència. Un altre bloc de textos que formen Llarga vista el constitueix la secció denominada Novel·les de butxaca , que aplega, per una banda, uns quants relats curts apareguts en la secció del mateix nom que el diari AVUI va publicar entre novembre del 1990 i febrer del 1992 i, per l'altra, uns quants textos més escrits per ser llegits en el programa Catalunya matí , de Catalunya Ràdio, durant l'estiu del 2000. Com es pot veure, doncs, en les més de tres-centes pàgines de Llarga vista entrem en contacte amb un material que fins ara o estava dispers o bé era de molt difícil recuperació i que el lector té novament al seu abast per poder gaudir-ne a plena satisfacció. No és aquesta, creguin-me, una frase tòpica. Ja ho he dit just en obrir aquest comentari: la recuperació d'aquest grapat de contes de Josep Maria Fonalleras és una magnífica notícia ja que ens permet recuperar una bona part de l'obra narrativa breu d'un autor de molta categoria. I la prova la tenim davant dels nostres ulls: malgrat els 20 anys transcorreguts des del seu debut, els textos de l'autor gironí mantenen la força, l'interès i la qualitat que des del començament la crítica li va lloar de manera unànime. Actuals com el primer dia i més moderns que mai.
MÓN SENSE CATACLISMES
Llegir Llarga vista , doncs, és recuperar el món aparentment senzill, sense grans cataclismes, per on circulen els personatges de Josep Maria Fonalleras; és adonar-se de la presència gairebé constant d'un finíssim sentit de l'humor molt britànic (una altra referència capturada perfectament en la il·lustració de la coberta) que el lector agraeix; és gaudir amb allò tan difícil de dominar per un escriptor que és l 'estil ; és deixar-se emportar per una llengua que, francament, no sé si dóna gaire joc a les hipotaxis o no però que explica, exposa, dibuixa i situa amb els elements justos i sense impostar la veu. Per als qui s'apropen per primera vegada a l'obra de Fonalleras aquesta Llarga vista és la millor manera de conèixer un creador de molta envergadura. I per als qui l'hem anat seguint des de bon començament, per als qui col·leccionem carpetes amb retalls dels nombrosos articles que Josep Maria Fonalleras ha anat publicant de manera esparsa a molts llocs, és tornar a descobrir -amb una nova capa de vernís, en molts casos- contes gairebé perfectes com ara "Termodinàmica", "Els Cardozo aprenen a ballar" i "El racó d'en Ben" , que no rellegíem des de fa una bona pila d'anys.
SECTA NOMBROSA
Llegeixin Llarga vista . I recomanin-lo a les bones amistats. Estic segur que no trigaran gaire a afegir-se a la colla de seguidors de l'autor gironí. Una secta cada vegada més nombrosa els membres de la qual ens caracteritzem perquè així que tenim una oportunitat el renyem i li diem que estem molt enfadats per la seva gasiveria a l'hora de publicar obra nova. M'apresso a dir que és la seva opció i que en té tot el dret, de dosificar-se o de prioritzar altres plataformes d'expressió com ara l'articulisme i les col·laboracions radiofòniques abans que la literatura més diguem-ne convencional. Però, envoltats com estem per tanta mediocritat, es noten a faltar molt els autors que, com ell, tenen coses a dir i talent per explicar-les.
Tornar