Documentació
Setanta-cinc anys de Gertrudis
De fet, la prosa "Gertrudis" del llibre Gertrudis (1927) va sortir per primera vegada a la revista "Trossos" el juny del 1918. De manera que Gertrudis, la noia o la dona de qui parla Foix en aquest llibre, n'ha fet 84, d'anys. Setanta-cinc, pròpiament, en té la dona de la prosa "KRTU" del llibre KRTU (1932), perquè aquesta prosa va ser per primera vegada publicada a la revista "L'Amic de les Arts" l'agost del 1927.
KRTU és una mena d'anagrama catalèctic de Gertrudis, o una anamorfosi, per dir-ho com li plaïa a Dalí d'anomenar aquests jocs fònics: és a dir, el resultat d'escriure amb majúscules les mateixes consonants, amb ensordiment de la gutural, que té el nom de Gertrudis, i d'eliminar-ne les vocals.
Gertrudis és un llibre de proses breus, de la mena de les que solen ser considerades poètiques, dominat pel jo de qui escriu, que és el poeta, sovint en relació amb un tu, femení, que és Gertrudis. El que s'hi esdevé té lloc en un poble, possiblement el mateix que de vegades és anomenat vila, probablement Sarrià, i amb remissions a les comunicacions amb Barcelona i a una mar, un moll i unes platges, a més d'altres indrets concrets com ara Pedralbes, Sant Pere Màrtir i Molins de Rei. Amb el jo i el tu coexisteixen tot d'altres personatges: noms de noies, com ara Ofèlia, Virgínia, Laura i Julieta, que són noms d'heroïnes literàries, o bé noies que podrien semblar més reals, com la Pepa la lletera, al costat de personatges impossibles o sorprenents, com ara "l'home de la carota de gegant" i "el maniquí de la cotillaire" i el tan corpulent "director de la banda municipal"; i molts noms d'oficis, com ara la lletera mateixa, l'espardenyaire, el barber, en la no habitual companyia de monstres mitològics i de gent real, sobretot poetes com ara Folguera i López-Picó, però també pintors com Miró i arquitectes com Ràfols.
Aquests llocs i aquesta gent semblen configurar un àmbit compost, fet de realitat i de ficció, d'indrets i de figures constantment transfigurades, sovint en metamorfosi contínua; un àmbit en què es produeixen, per virtut de la llengua poètica que el crea, veïnatges de mots no previsibles, híbrids i paradoxes: tota llei d'engendres, des del punt de vista del que és real quotidià. Un món fantàstic, en diríem? Potser sí, però fet amb mots de cada dia, amb elements de la realitat més propera. En el desenvolupament d'uns fets ben normals i versemblants -per exemple, que un director d'orquestra vulgui silenci-, de cop s'hi esdevé un fet insòlit o que no és conseqüència de l'anterior -esperaríem que "els algutzirs", llavors, mantinguessin la gent, els espectadors, en silenci, i, en canvi, "fan callar els ocells i tanquen les fonts"-. Una mena de lògica de l'absurd, més aviat en diríem. Més que d'un món fantàstic, es tractaria d'un àmbit regit per aquesta lògica.
Un espai, doncs, en què coexisteixen diferents espais, en què és dat de passar del que és real al que és imaginat, d'un poble tal com és a la significació de l'opressió o a l'arquitectura del laberint. I, amb aquest espai, un temps no com el nostre sinó reversible. Els fets hi són puntuals i sense les conseqüències sòlites: així, el jo mata Gertrudis i tornem a trobar-la després com si la mort no fos un fet definitiu, insuperable.
Gertrudis proposa a més una realitat fragmentada, mirall on el jo es clivella, es fa a trossos, es segmenta i es transforma. El jo i els altres personatges de l'acció. En els gèneres clàssics de l'acció, el relat i el drama, la identitat dels personatges és també un fet definitiu, insuperable, mentre que aquí l'alteritat forma part de la identitat; des del començament el lector ha de preveure que el truc, el salt mortal, l'engany als ulls, la fal·laç aparença, formen part de la realitat que el poeta ens presenta. Així, d'entrada, l'amant de Gertrudis, ella l'ha substituït pel tramoista -no per un tramoista: noteu l'anomalia d'introduir els personatges amb un article definit, com si ja sabéssim qui són, a qui s'està referint el poeta-, i Gertrudis mateixa s'ha guanyat la complicitat del perruquer -altra volta com si sabéssim de què va, la història- que ha aconseguit, diu el jo que ens parla, "desfigurar-me grotescament la faç". Ningú no és qui és ni qui sembla ser. O, més ben dit, cadascú no és només cada u sinó també tots els altres uns que van apareixent en cadascú.
La realitat fragmentada és també composta, en el sentit que fragments de representacions de la realitat en formen part. Per exemple, d'un bell matí sembla formar part, en comptes d'un cel blau i radiant, un sostre, i, encara, un sostre baixíssim i amb "tants d'ocells morts" pintats, o bé "els guants enormes que calça el monstre misteriós que et persegueix cap al tard sota els plàtans de la Ribera" apareixen amb tota naturalitat surant "damunt la mar": una mar que, perquè quedi clar que forma una unitat amb els guants, ens és presentada "sense ombra de vaixell ni de núvol". Una realitat, també, feta de recursos escènics, teatrals i cinematogràfics, i fins i tot circenses: les ombres evoquen "paisatges bíblics", hi ha personatges que assagen "una nova atracció de circ" darrere cortines que semblen telons o algun altre que aconsegueix emprovar "arrissades perruques subversives" en "la seva testa", que sosté "decapitada a la mà". Entre l'escena i el que anomenem realitat no hi ha separació. L'única unitat és la de la composició amb paraules d'un text en què el món real que és reflectit platònicament -o cinematogràficament- a la caverna i el reflex en si -la representació teatral, la pel·lícula, l'atracció de circ o el número d'il·lusionista- apareguin interpenetrats, integrats en una mateixa se-qüència. Tampoc no seguida, la seqüència -entre altres coses perquè, prescindint com ho fa del temps i de l'espai habitual, no pot ser narrativa , sinó presentada en fragments, en aspectes o figuracions que signifiquen que l'acció no hi és contada sinó evocada en moments àlgids, tallada i presentada com a peça única, tal com fa la poesia i no el relat o el drama.
Diu Foix mateix que "un crític il·lustre, per qui sento profunda afecció", li va preguntar per què escrivia això. En general, el país, aleshores sortosament lliurat a la construcció d'una cultura -una cultura normal, que el reflectís i l'expliqués, fent-lo entrar en el concert de les cultures hegemòniques-, ni va saber què fer-ne, d'això, cara endins, ni va ser capaç d'exportar-ho. La cosa més esplèndida de Gertrudis és fins a quin punt mostra una llengua apta, rica i canviant de lèxic, flexible i eficaç de sintaxi, que representa un clàssic de l'avantguarda europea: és una obra original que, com KRTU -és millor llegir juntes totes dues obres-, aporta un ordre, un sentit artístic construït amb paraules que no estan només al servei del relat d'una acció sinó particularment treballades per constituir una unitat de la dispersió, per mostrar-ne la coherència a través no de l'ordre usual sinó d'un ordre que és inventat, poètic.
SENSE IRRADIACIÓ EXTERIOR
Home de prestigi tardà, escarnit per molts, en una literatura que es veu que valora sobretot les coses com són i les paraules com són usades -el format de l'article de diari més que el de la prosa poètica (i recordem que va subvertir, i amb quina genialitat, els gèneres periodístics del comunicat d'agència o la notícia de corresponsal)-, Foix no va arribar a tenir la suficient comprensió i acceptació dins del nostre àmbit lingüístic perquè en fos possible la irradiació exterior, la seva presència en les literatures europees. Malgrat que, en el moment de ser publicats, els seus textos ja podien ser identificats com a clàssics, foren rebuts com a arbitraris i inintel·ligibles. Només quan després de la guerra va començar a publicar llibres de poesia en vers, i el crític il·lustre va dedicar-li l'atenció -això sí, ponderada i intel·ligent- que calia, de mica en mica, a partir dels anys 50, es va anar consolidant l'opinió que, tot i que no s'entenia, era un gran poeta, i el seu talent començà a ser reconegut a Espanya, gràcies a articles apareguts a Ínsula (Paulina Crusat, 1955) i a "Destino" (Antoni Vilanova, 1956; Enric Badosa, 1957). Des de la primera a l'última antologia de Badosa (1963 i 1988), Foix ha tingut excepcionals traductors a l'espanyol, entre els quals J.R. Masoliver (1986), J. Ferran (1987 i 1988) i J.A. Goytisolo (1986). No va ser però fins al 1986, quan la seva obra ja havia estat llegida com calia entre nosaltres (fites en l'explicació de Foix són els treballs de Romeu, Ferrater i Gimferrer, entre d'altres), que culminà un procés de divulgació i irradiació de l'obra de Foix que, de fet, havia començat el 1973, quan les revistes esclataren en homenatges, li arribaren premis i distincions acadèmiques. Tot perquè havia fet 80 anys. En la dècada dels 60, d'altra banda, havien dedicat treballs importants a Foix estudiosos estrangers com ara Giuseppe Sansone i Arthur Terry. Tot estava preparat per al tardà, però justificat i sòlid, Homage to J.V. Foix, que fou el primer número, el 1986, de la "Catalan Review". David Rosenthal, que ja havia traduït poemes de Foix en una antologia general (1979), va dedicar-li ara una antologia específica (1988) i el número de la Catalan Review era ple d'excel·lents traduccions també de Patricia Boehne i L.J. Rodriguez. Alhora, l'any 1986 va començar a produir-se, espontàniament però significativa, una relativa explosió de Gertrudis i de KRTU. En el número de la "Catalan Review" ja hi havia un article ben orientat i il·luminador de C. Brian Morris sobre Gertrudis, a més d'unes molt destacables traduccions de KRTU, per P. Boehne. Dos anys després sortia a Frankfurt la traducció de KRTU und andere Prosadichtungen, per Eberhard Geisler, i l'any anterior, el 1987, havia estat publicada a París una traducció francesa de tots dos llibres, Gertrudis, suivi de KRTU, a càrrec d'Anna Domènech i Philippe Lacoue-Labarthe, amb un pròleg de Sala Sanahuja. L'any 1986 ja havia sortit una altra traducció francesa, antològica de vers i prosa, obra de Montserrat Prudon i Pierre Lartigue.
Aquest mes d'octubre ha estat a Barcelona Philippe Lacoue-Labarthe, que és un notable filòsof i escriptor, professor de la Universitat d'Estrasburg. Hi ha vingut convidat per l'Aula Carles Riba de la Universitat de Barcelona, on va dissertar el dijous 24 sobre la recepció de la Poètica d'Aristòtil a l'Idealisme alemany. L'endemà, dia 25, va llegir, per als Amics de J.V. Foix -oportunament avisats pels organitzadors de l'Aula Riba de la seva presència a Barcelona-, a casa de Jordi Madern, alguns dels poemes en prosa de la seva traducció, acompanyat per Anna Domènech, que havia estat la seva intèrpret per a la traducció i que allí llegia abans l'original català. Lacoue-Labarthe és també poeta, d'una embranzida entre el poema en vers i el poema en prosa, molt preocupat pel dir, per com els mots prenen partit i la relació que mantenen amb les coses, una problemàtica evocada des del títol del seu llibre Phrase, que és més fàcil d'entendre a partir del sentit del verb grec phrasai; un llibre interessant, que revela el filòsof que hi ha en el poeta.
De fet, els textos mostren la qualitat que tenen també i finalment per la manera com suporten la prova de la traducció. En general, els textos en vers de Foix tenen en contra això mateix, que són en vers i tenen rima -i, a més de les aparents, tantes d'internes-. Les bones traduccions tenen dues característiques: la fidelitat i un ritme que, sense haver de coincidir accentualment amb l'original, no n'alteri sinó que en potencïi l'efecte. Les traduccions dels textos poètics en prosa poden resultar excel·lents, si tenen aquestes característiques. I la de Philippe Lacoue-Labarthe les té, tal com va quedar clar en el curs de la seva lectura i en el debat subsegüent, animat també per la presència del més extens dels traductors de Foix a altres llengües, Enric Badosa. D'altra banda, hi havia, en el cas d'aquesta traducció, l'al·licient de veure -i de sentir- operant en la recepció de Foix la llengua d'Apollinaire, Eluard, Breton. La poesia en prosa de Foix no solament s'adapta amb naturalitat a la tradició d'aquesta llengua sinó que hi contribueix, en el sentit que hi aporta un ritme compost, de recursos de l'avantguarda i solidesa de la prosa medieval catalana, nou en la literatura francesa. Quant a la dicció, Gimferrer ha lloat la manera com Foix llegia els seus versos. Sense contradir -perquè, per exemple, feia molt bé les pauses, que entenc que són essencials-, sóc de l'opinió que el seu estil de llegir els seus poemes era declamatori. Servia per a revelar, a nivell fònic i de sentit, correspondències dins de cada poema. Crec que els poemes en prosa agraeixen un dir molt objectiu, una mica opac i no pas martellejat rítmicament. Vaig sentir aquesta manera de dir en la lectura que va fer Lacoue-Labarthe de les seves traduccions de Foix, divendres passat; i hi vaig sentir, enriquida poèticament, la llengua francesa.
No només que els seus escriptors siguin traduïts sinó que les traduccions a altres llengües que en resultin puguin resultar en definitiva importants per a la literatura d'acollida, això és un bon senyal de la vitalitat d'una cultura. En donem gràcies a Foix, en ocasió d'haver estat llegit en francès per Philippe Lacoue-Labarthe, l'any que el llibre Gertrudis complia feliçment els seus primers 75 anys.
Tornar