Documentació
La dama de Putxet
El Putxet tenia una altra olor, diu Joan Perucho, al pròleg del llibre d’Elvira Farreras Valentí El Putxet, memòries d’un paradís perdut. Sí, era una altra olor, però me la puc imaginar, sobretot als vespres de primavera, si enfilo el carrer de Manacor o el de Felip Gil o aquest tros del carrer del Putxet on encara queden cases amb jardí. És una olor de flors, decididament, però no solament. També és olor de terra molla, d’ombres verdes, de temps aturat. És olor de te i de coca de berenars. És olor de cuina antiga, d’estiueig urbà, de visites, de veïns. És olor d’un piano que toca pàl·lidament un nocturn de Chopin. Darrere les tanques s’amaguen jardins misteriosos i m’agrada esbrinar aquests misteris component-los en la meva imaginació, ajudat per indicis mínims que sento i veig i oloro. L’olor apegalosa del pitòsporum, la malaltissa de la glicina, la clara del llessamí, l’aspra dels geranis, l’arrabassadora de les flors del taronger. El plugim controlat d’una mànega llisca sobre unes fulles de marquesa i cau i desvetlla l’aroma delicat de les herbetes humils, la farigola i el romaní, el marduix i la sàlvia. A vegades un núvol de perfum de llorer m’envolta quan giro una cantonada. Elvira Farreras va morir el diumenge de Pasqua, que deu ser el millor dia per morir-se una persona com ella, optimista, que creia que existia un paradís a l’altre costat de la tanca d’aquest món, un paradís que, més o menys, havia de ser com el seu jardí del Putxet però en gran i en una primavera perpètua. Un jardí que, com el seu, acollirà un dia tots els éssers estimats, en una vida més enllà de la vida. La seva va ser llarga i plena. I al final, va demanar que li posessin, sobre el taüt, només un ram del llorer del seu jardí. Un dia m’hi va acollir, en aquest jardí del Putxet. I recordo aquella tarda del darrer dia de maig, després d’un dinar magnífic —un fricandó d’aquells que degueren ajudar a conformar l’altra olor, aquella d’abans, que recordava Perucho—, com vam baixar al jardí a prendre cafè. La conversa potser més formal del menjador es va anar distenent i aviat els seus fills i algun nét i els convidats vam anar confonentnos amb el verd i les ombres i, sobretot, amb els records que Elvira Farreras anava desgranant: “dels records d’infantesa, un que m’explicava la meva mare”, record d’un record, com ara, que jo recordo aquest record que ella recordava, “el del dia que mossèn Cinto va venir en aquesta casa a donar les gràcies al meu avi, pel dictamen pericial en què afirmava que el mossèn no era boig”. Mossèn Cinto en aquell jardí, amb altres plantes i altres flors, però en el mateix jardí. “Mossèn Cinto va besar les mans de l’avi i li va regalar un exemplar de Flors del Calvari, amb una llarga dedicatòria, i un de Les Floretes de Sant Francesc, amb uns versos: ‘Amb mà sacrílega el món | gravava sobre el meu front | l’estigma de bogeria, | puix vós l’haveu esborrat | que l’apòstol de la Umbria | vos pagui la caritat’”. I saltava de Verdaguer a l’enyorat Joan, el seu marit, a Picasso, a les fotografies que Jacqueline els feia quan el visitaven, a l’abat Escarré, que es va presentar a la Sala Gaspar, a veure’n l’exposició, amb gran escàndol dels barcelonins benpensants. De com Picasso li va agrair la visita amb aquell dibuix de la sardana i el colom, ¿l’havia vist?, sí, és clar, jo li deia, va estar molt temps penjat a Montserrat, a la saleta d’abans del menjador dels bisbes, ara no sé què se’n deu haver fet, a Malraux, és clar, “i un dia ens va demanar que li portéssim una damejeanne, i ningú no sabia què era i sort que Max Aub, amb el seu castellà gutural i marcant les erres a la francesa, va deixar anar: “¡pero que no sabéis que una damajuana es una garrafa!” La tarda va caient. Per un moment no sé en quin temps sóc. Elvira Farreras m’ha traslladat per la memòria a la història i per la història a una realitat que em toca de prop, la realitat d’una part del meu país que ja s’ha mort per sempre. També Elvira Farreras ens ha deixat per sempre. Però no s’ha endut tots els records: ens en queden moltíssims als seus llibres. Sempre que passi pel carrer del Putxet, no deixaré d’imaginar-la darrere la tanca del seu jardí, amb la seva presència activa, xerrant plàcidament, acollidora, generosa... Elvira Farreras ens ha deixat. Però no s’ha endut tots els records: ens en queden molts als seus llibres
Tornar