Documentació
Espriu: paraula i necessitat
En aquesta hora no sabem si més feliç o més inconsistent dels nostres anys d'aprenentatge, Salvador Espriu significa per a nosaltres l'autor de textos com ara Les proses de la pluja, Cementiri de Sinera i La primera història d'Esther , però sobretot significa la persistència irrenunciable, a desgrat de tot i contra tot. Quina persistència? La persistència de l'alè i el monument. Potser no seria gaire desenraonat pensar que és justament a les obres literàries interessants, és a dir, a les obres clàssiques, on es posaria més en evidència el que Humboldt descriu com la relació antinòmica de la llengua. En efecte, el fet que inevitablement els elements fluids, puntuals i singulars que intervenen constantment en el camp lingüístic no es puguin manifestar sinó a partir i a través dels elements regulars, combinatoris i monumentals, constitueix un dels trets fonamentals de la relació entre persona i llengua. La tensió que contínuament opera entre aquests dos aspectes oposats i inseparables de la llengua, la tensió entre expressió i monumentalitat, és també un dels mecanismes ineludibles de la història de la literatura i de l'existència de cada obra literària en particular. Els textos literaris neixen i creixen en aquesta tensió. ¿I què significa a l'interior d'aquesta tensió la paraula de Salvador Espriu "salvar els mots", "salvar la llengua"? Encara que cada vegada resulti a més gent menys clar, una obra literària es fa en una llengua concreta, la que sigui, i no pas en qualsevol llengua. I això precisament defineix un dels trets intrínsecs alhora de la lingüisticitat, que només es pot realitzar a través de llengües concretes i en llengües concretes, i de les obres literàries, que també és indispensable que es realitzin en una llengua. El fet que una obra no sigui ni pugui ser feta en qualsevol llengua, sinó que ho hagi de ser i ho sigui en una llengua concreta, no és un tret accidental o accessori de l'obra sinó un element constitutiu indispensable. Forma part del sentit i de l'essència de l'obra. Com assenyala inequívocament la paraula de Salvador Espriu la relació de l'obra literària amb la llengua no és externa. La relació de l'obra literària amb la llengua és de pura necessitat, es necessiten i s'influeixen l'una a l'altra no sabem fins on. No és exagerat afirmar que al capdavall Salvador Espriu és una anella imprescindible d'una llarga cadena d'autors que van haver de prendre consciència del valor i de la funció de l'obra literària a partir de i a través de la situació de la llengua comuna, cadena que solem inaugurar amb el nom de Verdaguer. Que en Jacint Verdaguer redreçament de la llengua i creació literària s'enllacen amb creació i redreçament del món és un fet poc discutible. I que aquesta situació que en un moment determinat troba o configura la figura de Verdaguer per manifestar-se continua actuant, per via directa i per via de les mateixes obres, en autors i obres posteriors els textos de Salvador Espriu ho demostren. Com també demostren que la severa necessitat a partir de la qual s'ha hagut d'articular la relació entre paraula i poesia en l'època s'ha transformat en un dels valors més sòlids i més alliberadors de la literatura catalana moderna. No endebades Verdaguer no es va inventar la situació sinó que la situació havia fet camí a través de l'obra de Verdaguer. Que a desgrat de tot i contra tot Jacint Verdaguer no pogués deixar de tenir fe en una llengua, en una monumentalitat, i que hi aboqués tots els seus poders literaris per tal d'aconseguir la doble renovació indica el grau d'intimitat i d'indissolubilitat entre obra i llengua que l'activitat literària requereix. I alhora, ja des d'aquell moment indefugible, potser ja començava a configurar-se una de les tasques fonamentals de la literatura catalana: la de ser una literatura a la recerca d'una salvació. ¿I què significa dins aquest horitzó "salvar els mots", "salvar la llengua"? Significa un estat de disponibilitat en relació amb aquesta casa comuna que anomenem llengua, a aquesta monumentalitat, en què l'autor per servar i salvar el món i les coses ha de servar i salvar els mots. Els poetes saben que a cada moment han de jugar-s'ho tot per salvar els mots. D'una banda, per salvar-los de la feblesa ingènita, intrínseca, central que contenen, perquè els mots són també mortals, i per salvar-los d'altra banda de les deformacions i de les infeccions de tota mena que contínuament actuen per desviar-los del que hauria de ser el camí dels mots cap a la responsabilitat i la veracitat. Tot això els poetes catalans ho han sabut i ho saben, però sobretot saben eminentment la insídia constant amb què pot ser assetjada una llengua i l'exercici metòdic de perversió i de destrucció a què pot ser sotmesa. No pas solament els mots i la llengua sinó el mateix sentit de llengua i de veracitat. Aquest és el saber que ens ha estat imposat. Salvar els mots llavors només pot significar la voluntat decidida i a tot risc de servar els mots per salvar l'home i el sentit de l'home. L'obra de Salvador Espriu, doncs, s'estableix i s'aixeca en una doble exigència que la defineix des de la mateixa constitució i que la travessa de dalt a baix. És la d'actuar i de persistir com una necessitat de salvació física i immediata dels mots immediats: arbre, casa, terra, / gleva, dona, solc, i de mantenir-los en la monumentalitat, i la de la voluntat, no pas deslligada de la necessitat anterior, d'elaborar-se sota les rigoroses exigències de la perfecció. En definitiva, la disponibilitat de respondre i de correspondre a l'exigència prioritària col·lectiva de servar i de salvar els mots col·laborant amb la construcció d'una obra a la persistència de la monumentalitat. Aquesta tensió constant, callada i profunda que agombola l'obra de Salvador Espriu, però, és probablement el que la fa al capdavall gran i imprescindible. ¿O no és per haver sabut escoltar les veus indefugibles o per haver-se deixat orientar pel que era necessari que la veu poètica es fa indispensable?
Tornar