Documentació
Espinàs, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes
Ara farà cinquanta anys que l'escriptor Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927) es dedica a la narrativa i ja té una setantena de llibres publicats, entre ells nou novel·les i catorze de les seves populars cròniques d'excursions a peu.
Tota una obra variada i marcada per la curiositat que ahir Òmnium Cultural va distingir amb el Premi d'Honor, dotat amb deu mil euros i el prestigi d'una trajectòria de trenta-quatre anys, amb guanyadors com Espriu, Rodoreda i Calders.
Espinàs, que compta en el seu palmarès amb el Sant Jordi i el Nacional de Cultura, va explicar ahir que mai no li ha interessat "fer una obra ni dibuixar-me com a personatge literari". El seu interès ha estat "fer la feina any rere any" i un bon dia s'ha trobat que "em diuen que ja n'he fet prou perquè em donin un premi". Aquest dia va ser ahir i va ser-ho per decisió d'un jurat format per Max Cahner, Josep Gifreu, Josep Laporte, Albert Manent, Vinyet Panyella, Agustí Pons, Josep M. Puig Salellas, Oriol Riba i Ricard Torrents.
Al llarg de tot aquest temps de dedicació a les lletres, Espinàs ha anat aprenent aspectes d'un ofici que ha practicat des de mitjans de comunicació, com l'AVUI, i en llibres de viatges, de retrats i de ficció: "He après a no escriure de manera que quedi bonic, a no construir frases només perquè tinguin gràcia, perquè siguin poètiques, per sentir-me escriptor", sinó que ha mirat d'aportar "com més idees millor, sense embolicar-les amb paper de caramel".
Una de les premisses de la seva feina ha estat defensar la llibertat prescindint de "capelletes i del què diran els crítics més exigents i el públic". Tampoc no ha estat "mai subvencionat ni pendent per fer coses perquè me les demanessin".
Per Espinàs, "la paciència és una virtut de l'escriptor, la persona pacient és una persona apassionada i jo he tingut paciència per anar fent llibres". Uns llibres que va començar als anys 50, amb Com ganivets o flames: "Temps difícils en què ser escriptor en prosa i en català era una excentricitat i els més grans eren a l'exili o callaven".
Ara no se sent diferent de quan va començar ja que la seva obra continua marcada per la curiositat que el porta a provar gèneres diferents: "Crec en la fatalitat de l'escriptor. Un autor mai no pot triar quina mena d'escriptor serà". Una altra costant és la llengua: "Jo de petit vaig passar d'escriure en castellà a fer-ho en català i va ser per un canvi biològic, cosa que té més pes que la convicció política i el resistencialisme. Vaig entendre que si no hagués escrit en català no hauria tingut identitat com a escriptor".
Un seny desassenyat
Tot i que Espinàs té fama de persona assenyada, ell considera que no ho és: "Escriure en català als anys cinquanta, practicar gèneres diferents, fer concerts sense saber tocar la guitarra... no és gaire assenyat, però el que realment hauria estat una falta de seny és haver intentat ser una persona que no sóc". Ahir se li va agrair, per tant, que Espinàs hagués optat per ser l'Espinàs.
Tornar