Documentació
“La meva obligació és no espatllar allò que em dóna la realitat”
Josep M. Espinàs (Barcelona, 1927) com el beaujolais a l’octubre i els torrons de Nadal. Arriben aquestes dates i apareix ell amb un nou llibre escrit després d’un viatge a peu per alimentar els seus seguidors. Ara li ha tocat a la Mallorca interior: Binissalem, Lloseta, Selva, Campanet, Búger, Llubí, Sineu, Montuïri, Randa, Algaida i Binicomprat. A A peu per Mallorca. Sense veure el mar (La Campana) hi apareixen mercats, pous, murs de pedra seca i puntes; hotels que són com illes dins l’illa, possessions i pobles conservats com fa cent anys, i una pila de persones que concedeixen a Espinàs la confiança d’una estona de conversa: “En disset viatges a peu no he trobat cap individu repetit”.
Pregunta. La gent que l’interessa més manté formes de vida testimonials, que tendeixen a desaparèixer. Com si sentís certa incomoditat amb el progrés i les ciutats.
Resposta. Aquest és el motiu pel qual he trigat tant a anar a Mallorca.
P. ¿Tenia prejudicis?
R. Home, esclar. De Mallorca sempre ens n’arriben imatges d’hotels enormes i de platges plenes de gent. Jo vaig dubtar fins que em van parlar de l’interior. He estat deu dies caminant per l’illa sense veure el mar. Sense cotxe, primer perquè quan camino no vaig enlloc i segon perquè no volia trobar-me la platja. El contrast que hi ha entre la Mallorca del perímetre i la Mallorca interior no el podríem trobar enlloc més. He vist pobles sencers que no s’han fet malbé, on no hi ha cap casa que hi sobri, la de l’immigrant que construeix per demostrar que ell ha triomfat a Barcelona i que ho destrossa tot. Allà, tot plegat, també la manera de parlar, està com cent anys enrere, però, en canvi, la gent no està gens endarrerida perquè hi ha molts diners. No parlem d’un lloc prehistòric, sinó d’un lloc absolutament al dia i que manté un estil i una qualitat que jo no he trobat a cap poble de Catalunya.
P. Comença el llibre amb una cita d’Amin Maalouf que li dóna un to melancòlic.
R. La vaig triar perquè Maalouf hi diu que els peus són fets per caminar i no per arrelar-se. Aquesta és la meva visió de l’ésser humà i de la vida. Maalouf és libanès i cristià maronita, una cosa molt complicada. Ell deu tenir la nostàlgia dels que no estan segurs de saber qui són i que no se senten identificats en un lloc. Com jo, que no m’he sentit mai arrelat. També hi cito, per segona vegada en un llibre, uns versos de Philip Larkin on diu que no ha trobat el seu lloc. Si a això hi afegeixes la meva edat...
P. També parla del camí, una imatge del temps que passa...
R. El meu viatge té un límit, però no crec que això m’angoixi, del que es tracta és de conformar-s’hi i de treure’n un partit vital. En tot cas, jo sento més melangia dels espais que no pas del temps. I crec que el temps canvia en funció de l’espai. D’això no te n’adones quan vas en cotxe.
P. Hi ha un moment en què ha de fer un desplaçament en cotxe perquè plou molt i es posa de mala lluna.
R. Anar en cotxe em desconcerta perquè fa que el temps passi més de pressa i que no visquis l’espai. L’única manera que l’espai existeixi és poder aturar el temps. Una frase que he dit vàries vegades és que mentre tu et mous les coses s’estan quietes i només quan tu t’atures les coses es posen en marxa. Quan vas en cotxe o en tren només veus trossos de paisatge, postals. En canvi, quan jo viatjo, el que m’interessa és descobrir els altres, i per fer-ho necessito espai i temps. Això es trasllada després a l’hora d’escriure: el ritme també és molt important, i curiosament és una cosa que la crítica literària no sol destacar. En música i al cinema sí que es destaca... però ¿el llenguatge no té una part de música? ¿una narració no és una composició?
P. Al primer hotel on fa nit, com quan és a l’aeroport o dalt d’un taxi, diu que no té la sensació de ser ben bé a Mallorca.
R. És un hotel de luxe en un entorn rural, un hotel on tot és escrit en anglès i sembla que l’hagin trasplantat, com un bed & breakfast. L’home que el porta és un tipus que s’ha inventat un lloc on viure sense cap mena de relació amb l’entorn, i hi viu com ho faria a 500 kilòmetres, una cosa totalment contrària a mi.
P. Diu que li fa por que se li encomani el seu aïllament...
R. Hi ha una cosa de fons, i és el menyspreu que significa aquest hotel. L’egocentrisme portat al màxim, l’exemple de la insolidaritat. L’amo no té curiositat per res. Ni tan sols el veus. Quant a l’aeroport... A mi m’agraden tots els llocs on hi ha molta gent, com els grans magatzems. Però jo tenia pressa per ser dins de Mallorca, i a l’aeroport no hi era, encara.
P. Quan s’aproxima a la gent, sempre ho fa lateralment.
R. És evident que has de donar un marge de tranquil·litat, fer que se sentin còmodes. I sempre hi ha una manera o altra de començar, com parlar del temps, per exemple. És una manera d’entrar en contacte, de no ser interrogatiu. En aquest sentit, sóc antiperiodístic, si entenem el periodisme com la formulació de preguntes per fer posar en tensió algú. Jo no la vull, la tensió. L’experiència m’ha demostrat que anant així, la gent m’explica la vida. I esclar, jo em meravello, sense haver de fer cap artifici. Em meravello més davant dels tipus humans que amb els paisatges. ¿Com viu, aquest home? ¿Quina vida ha fet? ¿En què treballava quan era jove? Jo no pregunto: ‘¿S’ho ha passat molt malament, vostè, en aquest poble?’ Si ho fes, aquest home pensaria que què n’he de fer, jo.
P. En un mercat s’hi troba una gallinaire que li explica que gairebé no ha dormit perquè acaba de tornar d’un viatge a Londres.
R. I també vaig conèixer un metge homeòpata que parla xinès, porta 30 anys estudiant la botànica de Mallorca i té tres oques que presenta com amigues seves... I se les endú a la platja! Per mi, això té el valor de la ficció. Com a escriptor i des d’un punt de vista literari, això m’interessa molt més que una novel·la! Em rellegeixo i em sembla mentida, però jo no podria inventar-me un personatge com aquest. A mi m’ho dóna la gent, això. La meva obligació és no espatllar-ho: saber-ho veure, recollir-ho i explicarho sense exagerar. ¿Per què he de fer més literatura en un viatge a peu si el que em diuen ja és literari al cent per cent?
P. ¿D’aquí ve la seva manera d’adjectivar, o de no adjectivar?
R. Jo sempre he fet certa crítica a l’adjectivació per fer bonic. Contra el que es pugui pensar, crec que aquesta és la manera més directa perquè un escriptor es consideri un creador. Jo no sé corregir, però sí que sé esborrar, i quan he rellegit el meu primer viatge a peu per reeditar-lo he suprimit adjectius. És el lector qui ha de llegir que una cosa és suggestiva, no li he de dir jo.
P. Cita sovint Joan Coromines.
R. Li tinc molt de respecte i li estic molt agraït perquè parlava molt bé de mi, una cosa que al començament em donava molta tranquil·litat amb la meva feina. Gairebé cada nit en llegeixo tres pàgines, abans de dormir. I m’apassiona, perquè a mi m’agrada molt l’associació d’idees, una cosa que s’hauria d’ensenyar a l’escola. Si t’interessa el llenguatge, la manera com es diuen les coses, entens millor el paisatge, perquè el paisatge et parla. El llenguatge t’ensenya a mirar la realitat i la realitat t’ensenya el llenguatge. Tot va lligat. Per això m’interessa tant escoltar la gent, el seu lèxic, els acudits...
P. ¿És dels que pensen que cada vegada es parla pitjor?
R. Diria que cada vegada es pensa amb menys rigor. Parlar no és altra cosa que pensar. I si no tens la disciplina de pensar, un mètode, el llenguatge et sortirà descoordinat i acabaràs dient ‘tu ja m’entens...’, i no, ets tu, qui t’has d’explicar. En certs àmbits, el llenguatge és deixat, repetitiu, ambigu... I la culpa no la té el domini del llenguatge... no tota la culpa. Una part és que un mateix no s’exigeix l’ordre, el rigor, construir una idea abans de parlar.
P. Encara que digui que no emprèn els viatges a peu per conèixer-se a si mateix, sí que hi ha un punt d’introspecció, per exemple quan s’atura a fumar la pipa.
R. La pipa és un temps, té una durada. Però quan encenc la pipa també estic creant un espai. Tot està tan lligat que costa d’explicar... Mentre faig els viatges a peu, jo no tinc massa consciència, no penso en el resultat, en què en sortirà, de tot plegat. Aquest és un dels motius pels quals m’interessen, aquests viatges, per trencar la closca, per trencar rutines quotidianes amb la feina, amb l’arribar a casa a una hora determinada. Per a mi és un acte higiènic. Llavors, hi ha un moment en què encenc la pipa i és el moment en què sóc més jo mateix... La pipa em proporciona més autoconsciència. Com quan escriu això que segueix, eloqüent, una mena de poètica espinassiana: “Jo miro els estels, i no els conec. No és que m’hagin fuit, és que no he necessitat veure’ls per saber quina hora és. Miro les estrelles i no em són pas amigues. Em fa més companyia el fanal que hi ha al xamfrà, i el llum que han encès allà baix, al camp, on hi deu haver una possessió. I després un altre, més a la dreta. I un altre, més llum. La nit estelada dels humans. L’hora? Quan s’apagui la pipa. Quan sigui ple el full del bloc”.
Tornar