Documentació
In memoriam
Jordi Domènech (1941-2003)
La sobtada mort del poeta Jordi Domènech és un cop contundent. Sota els efectes del cop, instintivament miro de retenir i assegurar allò que em resta: la seva imatge, la seva veu, els records, els poemes... Veig un home sòlid i més aviat corpulent, ben vestit però sense cridar l'atenció, amb un magnífic cap de bust romà, parcialment calb, els cabells ben curts, una cuidada barba de dies només, i uns ulls foscos, que ho escruten absolutament tot. Sento una veu baixa, parsimoniosa, amb un punt de to nasal, que sempre acompanya unes mans fines que gesticulen molt lentament. Recordo la seva sensibilitat i la seva humanitat, el seu extraordinari sentit de la ironia i la seva flaca pels jocs de paraules. La mort ha segat la vida de Jordi Domènech quan estava en la plenitud. És cert que ja no era jove, tenia 62 anys, i és cert que qualsevol persona que el conegués no se'l podia imaginar de vell, però estava en plena maduresa com a persona i com a artista de la paraula. Havia començat a publicar tard i de manera irregular: el seu primer llibre, Un poema en dez anacos, era del 1974, mentre que el segon, l'extraordinari En comptes d'una revolució, es publicaria el 1984. Després, deu anys de silenci i un insòlit esclat creatiu a partir del 1994: La llei del parèntesi, Història de l'arquitectura (1995), Alba Pratalia (1995), Xulipapus (1999), Vine, Venus venècia, a l'aigua (2001) i Amb sense (2002). La mort ens ha privat de saber on aniria a parar la línia ascendent de la seva obra, però ens queden les obres que va fer i hem de mirar de retenir-les i assegurar-les. Són obres d'una gran intel·ligència, d'una gran sensibilitat, d'un gran risc humà i artístic, d'una gran exigència. A La llei del parèntesi, Jordi Domènech va deixar escrit un aforisme que bé podria servir-li d'epitafi: "Tota precaució és poca", dit evidentment amb un to fi d'ironia. Domènetx o Domènico, que li dèiem afectuosament, sempre utilitzava la precaució com una arma per protegir-se i per distanciar-se una mica de la vida per poder ser conscient a tota hora per on passava. Tal com volia el vitalista Henry David Thoreau, Jordi Domènech ha mort sabent que havia viscut plenament.
Tornar