Documentació
Jordi de Manuel publica la novel·la L’olor de la pluja
“És un llibre de ciència-ficció, d’intriga; però també, i sobretot, d’amor, de relacions humanes”. Amb aquestes paraules, Jordi de Manuel defineix la seva darrera novel·la, L’olor de la pluja, que acaba d’editar La Magrana. “La vaig començar a escriure l’any 1996 i la vaig presentar a diversos premis, en els quals va quedar finalista. Aquest fet, però,emva permetre continuar treballant-hi, seguir perfeccionant-la; i per això agraeixo que no guanyés aleshores”. Amb L’olor de la pluja, Jordi de Manuel trasllada el lector a un futur proper, a una Barcelona devastada per la sequera i dominada per les noves tecnologies. I assenyala la contradicció d’una societat en què els ciutadans, ofegats per les noves comunicacions, a penes es comuniquen. Així, la manca de diàleg impossibilita establir relacions estretes i càlides i tenalla els protagonistes, des de Damià Darder i la seva filla, Sara, fins al científic Armand Salord i l’inspector Sergiot (aquest darrer, un clàssic a les novel·les de l’escriptor i que fa pensar en un nou Carvalho o Montalbano). “Sergiot havia de néixer i morir en aquest llibre, que havia de ser el primer, però ha anat sobrevivint.D’aquesta manera, en uns s’ha convertit en protagonista, tot i no estar previst, i en d’altres només hi ha tret el cap”. El que sí que tenia previst l’autor era l’estructura de la novel·la: tres histories paral·leles que, com més va, més convergeixen, més s’entrelliguen, talment una cruïlla de vies: “Tenia clar que l’esquema havia de ser aquest, format per petites parts que s’integressin en un gran tot. Algú ja m’ha dit que és una estructura clarament cinematogràfica”. Jordi de Manuel, que és biòleg i exerceix de profesor de secundària, ha publicat també narrativa per a joves, amb novel·les com El beuratge, Set de llops, El pes de la por i De tots colors. A les dues últimes narracions, la malaltia hi juga un paper central, dramàtic. “La malaltia, com la mort, forma part de les nostres vides, encara que vulguem mirar cap a una altra banda. Però el cert és que en forma part. Igual que la por, que l’amor. Exactament igual que l’amor”.
Tornar