Documentació
La carn es fa verb
El llibre Instal·lacions, de Nicole Brossard (Mont-real, 1934), editat per Jardins de Samarcanda i Eumo Editorial, ens fa conèixer, en traducció d'Antoni Clapés, una veu sòlida de personalitat molt forta. És la veu d'una dona orgullosa de ser-ho, desinhibida i lúcida. Ella mateixa explica, en una introductòria Nota a l'edició catalana, el perquè d'aquest llibre: "Vaig començar aquest llibre amb la intenció de crear poemes com instal·lacions de sentit... Volia que cada poema fos concebut com una instal·lació d'art visual, és a dir, que es pogués circular entorn del poema i aferrar-lo des d'angles diferents". Així doncs, l'autora no privilegia cap lectura concreta. Des del nostre punt de vista, Brossard treballa amb dos, tres o quatre plans alhora, que s'interseccionen en cada poema; la lectura resultant és sempre desconcertant per les ruptures d'àmbit i de sentit a què obliga. El poema no es resol mai amb una idea o una imatge; la constant és que defuig sempre la paraula emergent, que deixa inconclusa la frase immediata, que esberla la imatge que s'imposa rossolant gairebé inadvertida, que traeix la idea que pressentíem. El poema L'oblit ho explicita: "La nit forma per si sola una generació / escriurem doncs amb algunes imatges / de menys, d'altres enmig nostre / massa vives, massa a prop / de la font / a penes tolerables com la febre / plànols bruscos que descarten l'ànima". Segimon Serrallonga deia que no volia que els seus versos el portessin "a llocs morals inexistents". D'una manera molt diferent, però amb la mateixa idea de fons, Brossard construeix el poema a base de "plànols bruscos" perquè escriu "amb algunes imatges de menys", aquelles que sense adonar-nos-en ens arrosseguen al dir comú masculí, ocultador de la dona i del seu desig, de la seva mirada, pel llast patriarcal i androcèntric que arrosseguen: "Callar simplifica el sofriment / parlar no s'aplica pas de la mateixa manera / a les dones". Voluntat, en fi, de trobar una manera de dir que no traeixi l'experiència verdadera o que no caigui en el lloc comú. En l'estil Brossard aquesta voluntat de sinceritat sembla portar-la a una escriptura gairebé surrealista pel brusc encavallat d'imatges, d'àmbits aparentment incompatibles, amb un referent gairebé sempre inevitable, el cos femení, la paraula femenina i la manera femenina i lesbiana d'habitar el món, d'instal·lar-s'hi físicament i poèticament. La poesia de Brossard es nodreix d'imatges sensuals, palpables, palpitants, que no defugen el que el cos té de carnal ni el desig que desperta: "Amora meva, escric per tal que em mostris / el teu sexe de bon grat / i el teu accent en les orelles / i el teu petit segell en la meva boca / per somiar la matèria i els seus llindars". Però després de llegir alguns poemes sorgeix el dubte de quins plaers està parlant l'autora, dels dels cossos o dels de la paraula que els diu, que els fa un lloc en l'imaginari del món (masculí i femení); i dubtem d'on procedeix la metàfora i cap a on es dirigeix... En Brossard les imatges no semblen provenir del somni ni del somieig, ni de les deus profundes del psiquisme, sinó de les figures elementals, clares, diürnes i franques que dibuixen els cossos nus en l'amor, i de la plasticitat del verb. Es troben en el punt mig entre el verb i la carn, en el punt que el verb espiritualitza la carn. Però sempre queda lluny, sempre hi ha una distància insalvable entre el verb i la carn, i és en aquest espai buit, en aquest espai impossible en què es debat la poesia. Els mots s'avenen amb les ànimes, perquè les ànimes són com els mots dels poetes les dibuixen. Però quan els mots volen modelar els cossos, quan es volen fer carn, es fa evident un decalatge i es posa de manifest un vertigen, el de la poesia de Brossard. Llengua: "Perquè és amb la boca / la paraula com cavallets de fira / entorn el ventre / un flux de tendresa i de por / que dóna al verb ésser la seva desmesura / recto verso la paraula ho llepa tot". Com el verb es fa carn, com la carn es fa verb; viure i estimar per poder escriure, i escriure per donar sentit a la vida i a l'amor, per investigar-ne els replecs i les ombres, aquest sembla ser el joc interminable de la poesia de Brossard, la roda incansable del sentit i la realitat. La realitat i el poema, entrellaçats en un perpetu joc amorós, són indestriables. Nicole Brossard estima les dones i estima les paraules, i se serveix de les unes per aconseguir les altres, però també de les altres per tornar a les unes. Relata un món que es retroalimenta, i en aquest anar i venir de la paraula a l'estimada i de l'estimada a la paraula s'obre la seva poesia feta de desig carnal i expressiu. Instal·lacions també és el gaudi de l'escriptura, un gaudi que es plasma en el poema i que es transmet al lector. Que l'autora ha gaudit en l'elaboració del llibre sembla incontrovertible i es respira a cada mot, a cada vers, a cada poema. Escriure és ja un plaer en si mateix i en aquest llibre trobem un cant continuat a l'escriptura com un plaer eròtic, sensual, femení, fins al punt que el lector masculí arriba a sentir-se fora de lloc pel fet d'haver accedit a la intimitat del joc lingüístic, metafòric i sensual fet d'imatges que configuren instal·lacions, jocs de sentit, jocs eròtics i cants a l'alegria de viure en femení i entre dones. Són molts els poemes del llibre en què el plaer d'escriure i el plaer del contacte dels cossos són metàfora l'un de l'altre, metàfores abraçades. Instal·lacions, doncs, en què la realitat és el poema; instal·lacions en què el poema és la realitat. L'autora no concep l'un sense l'altra. Obrir més perspectives. Una instal·lació és també el fet d'instal·lar-se en un lloc ("Ara mateix anar a viure en un poema / no és pas confondre amb exili o estada / ara mateix no puc / imaginar amb què s'assembla la vida"). Això obre encara més perspectives i ens aclareix la barreja entre vida física i vida lingüística, i sembla força versemblant que Brossard dóna preferència al poema com a àmbit en el qual la vida s'instal·la, en el qual la joia s'expressa; és la cultura vista com el lloc en què podem desempallegar-nos de l'arrelament i de l'origen. Façana: "De sobte les passions / s'allotgen en les metàfores / aparentment el millor punt de vista / per concloure / ara és en la pell". En Brossard l'escriptura és gaudi, és alegria, és erotisme, és una carícia continuada i creativa, un joc sensual i un hàbitat en construcció permanent, una instal·lació lingüística que expressa la dona, un àmbit que acull una sexualitat lesbiana, una poesia que explora i construeix una realitat viscuda en femení. D'aquí el seu misteri, el seu atractiu i la seva frescor.
Tornar