Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui”, el 17/02/00, per Lourdes Domínguez
“No és ni un assaig ni un llibre d’història, sinó una novel.la, una narració individual” “Al meu llibre, no hi ha ni bons ni dolents, ni colons tirànics, ni esclaus gentils”
L.D. Alguns crítics han afirmat que ‘El manuscrit de Port-Ébène’ és la descripció de la mutació del pa-radís antillà en un infern durant la Revolució Francesa. Vostè definiria així el seu llibre?
D.B. La meva novel.la explica la història d’una dona, amb un fons d’història i de revolució. No és ni un assaig ni un llibre d’història, sinó una novel.la, una narració individual.
L.D. El manuscrit de PortÉbène explica dues històries, dues èpoques: la de la dama francesa del segle XVIII a SaintDomingue que escriu les seves memòries i la de Jean Camus, l’editor ‘piednoir’ del nostre temps que les llegeix. Per què aquesta contraposició entre passat i present, entre dona i home?
D.B. Aquest doble tempo és fonamental. M’era impossible escriure una novel.la que parlés només del passat oblidant me de l’avui. Sóc una dona del meu temps. El passat m’interessa pel seu lligam amb la vida actual, no per si mateix. És per això que crec en el diàleg entre l’ahir i l’avui. Els nostres actes estan profundament arrelats en el passat. Mentre l’heroïna (aquesta dama que ha viscut al segle XVIII, a Saint-Domingue, l’actual Haití) explica la seva vida, un home del nostre temps anomenat Jean Camus (un editor del sud de França) llegeix les seves memòries. Aquesta lectura no només el porta a fer balanç de la seva vida, sinó que la trastorna de dalt a baix. El llibre es fonamenta en allò que acaba sent un diàleg amorós entre aquesta dama d’una altra època i aquest home del nostre temps. El passat condiciona el temps futur i no sabem qui està més viu, si aquesta dona segura de la seva passió o aquest editor atrapat en l’edat amarga dels 50 anys.
L.D. Jean Camus, afirma: “La lectura no és una distracció innocent”. Pensa el mateix?
D.B. Estic d’acord amb el meu personatge, que creu en els llibres que són perillosos de llegir, en les obres que fan pudor de sofre, de dimoni... Tot llibre té un efecte sobre el lector que el llegeix amb passió, que accepta de ficarse en la història que se li proposa: l’efecte pot ser possitiu, d’exaltació, d’emulació o negatiu, de tristesa, de maledicció...
L.D. ¿El final del llibre és un mètode per fer que l’heroïna pagui la seva lleugeresa i la seva amoralitat?
D.B. El final de la meva novel.la és voluntàriament sec i concís. No implica cap judici moral: n’és la conclusió, el punt final i prou. L’heroïna no es penedeix de res: ni dels patiments ni del plaer viscut. No renega del seu amor (un amor prohibit pels costums de l’època), però tampoc se’n vanagloria. Simplement, explica la història de la seva vi da amb una sinceritat apassionada, sense cap sentiment de culpa. Si la seva descendència està maleïda, no hi pot fer res. Poques pàgines abans d’aquest desenllaç sec del llibre que comentàvem, la protagonista està a punt de morir; per tant, el destí actual dels seus descendents se li escapa, no el pot controlar.
L.D. ¿Era conscient que era fàcil abandonar-se als clixés sobre la vida colonial?
D.B. He volgut evitar els clixés de totes totes. Al meu llibre, no hi ha ni bons ni dolents, ni colons tirànics, ni esclaus gentils. També he fugit de reflectir el suposat paradís tropical, en què tot és febre i perill, un paisatge amenaçat tant pels blancs com pels negres, un reclam, en definitiva, per atreure el públic. La meva novel.la es basa en multitud de documents inèdits i de primera mà, en molts testimoniatges d’aquell moment de la història com ara cartes de colons francesos a les seves famílies de la metròpoli.
L.D. La protagonista relata allò que ella ha viscut com un veritable fenomen de ‘possessió’. A més, la narració parla sovint dels secrets de les plantes, de llegendes, de ritus de vudú... En què s’ha basat per crear la sensació de misteri constant?
D.B. Haití, històricament parlant, és l’illa del vudú i de la màgia negra, però sobretot ho és en l’inconscient dels francesos. És una terra coberta de boscos, una illa on les ombres són més grans que les zones assolellades. La meva principal preocupació ha estat la de crear la il.lusió haitiana, la de permetre al lector de sentirse transportat al seu clima, les seves olors, els seus perfums, els seus colors... Crec que, sobretot, és un llibre sensual.
L.D. Per què ha evitat que la dama francesa defensés cap tesi, que hagués d’escollir entre la causa dels blancs, dels negres o dels mulats?
D.B. Aquesta dona explica la seva vida sense fer política. No és ni sufragista, ni filòsofa, ni militant, perquè no en sap un borrall, de política. Només és una ciutadana normal, que viu la seva vida al dia, propensa a encegarse per les passions sensuals sense preguntarse si el que fa és bo o dolent. El seu relat és simple, però sincer, ja que no està compromès amb res ni ningú més que amb ella ma teixa: el seu cos, el seu cor, la seva moral.
L.D. Jean Camus va llegint les memòries de la protagonista al mateix temps que el lector. ¿És el nostre doble?
D.B. En certa manera, sí. Però és un lector que identifiquem, que expressa, al seu torn, la seva personalitat. La història de Jean Camus s’acaba barrejant, acaba abraçant (si vols posar un verb amorós) la de l’heroïna.
L.D. Abans d’escriure la seva novel. la, havia estat a Haití. Tot i això, deu haver hagut de fer un gran treball de documentació sobre l’abolició de l’esclavatge i la història de l’illa...
D.B. Vaig anar a Haití fa uns quants anys. He rememorat l’illa, com a mínim l’Haití del segle XVIII, a París, des del meu petit despatx que dóna a un pati. He consultat mapes i llibres de botànica, llibres d’història i assaigs sobre bruixeria i sobre l’esclavatge. Però sobretot m’he entretingut a llegir, en biblioteques, els documents salvats de la Revolució haitiana: cartes que els colons d’aquella època enviaven a les seves famílies explicant los detalls de la vida quotidiana a l’illa. Tot el fons històric del llibre és rigorosament exacte, com ho són també els noms de llocs, de plantes... Encara que el més important de la novel.la continua sent la vida d’aquesta dama, la ficció, el que és imaginari.
L.D. Es va doctorar amb una tesi sobre encanteris i bruixes en la literatura del segle XII i XIII. Amb ‘El manuscrit de Port-Ébène retroba aquests temes. L’apassionen?
D.B. Sempre he cregut que les aparences enganyen. La part misteriosa i amagada de les persones és tan extensa! Els encanteris i les bruixes no són més que una manera poètica d’abordar aquests misteris. Des de sempre, el lligam amb la mort i els morts m’ha obsedit. Hi ha morts amb més vida que els vius! Amb gent de la meva família que ha mort però que encara m’estimo, no he tallat mai els lligams...
L.D. Tenia la intenció d’escriure una novel.la rigorosa amb la història en què tot, a excepció de les memòries de la protagonista, fos verídic?
D.B. Volia escriure una novel.la sense idees preconcebudes. Tenia ganes d’explicar una història situada molt lluny del nostre món futurista i tecnològic, però que, de la forma més difusa i ambigua possible, ens hi portés, com qui no ho vol.
L.D. El llibre és ple de sensualitat, però les relacions sexuals de la dama amb els diversos homes de la seva vida no hi són descrites. D’on neix aquesta sensualitat?
D.B. La sensualitat no és només sexual. Habita en els perfums, en els colors, en la carícia i la còlera dels elements. He escrit una novel.la d’amor, però he preferit suggerirne les escenes. De vegades, l’erotisme és més fort si només s’apunta que no pas si és presentat barroerament. A la seva manera és un llibre tòrrid, però no pas per ser venut en un sexshop...
L.D. Després d’haver obtingut el Gran Premi de l’Acadèmia Fran cesa, el premi de la Femme, el dels Poetes Francesos i l’Interallié, què ha suposat per a vostè el premi Renaudot 1998?
D.B. Vols dir si considero que el Renaudot ha estat la meva consagració? Crec que més que això ha estat una bella recompensa de la qual estic molt orgullosa.
L.D. Ha afirmat que per a vostè “una novel.la és una obertura a altres mons”. ¿Per això ambienta la seva obra en un temps i un lloc tan diferents dels actuals?
D.B. Per a mi, escriure és una manera d’allargar la meva vida, d’obrir grans portes i finestres a altres vides, a altres mons. És l’antinarcisisme, un viatge, una recerca...
L.D. ¿El fet de ser filla de l’escriptor Arthur Conte ha estat una ajuda o un desavantatge?
D.B. Ni una cosa ni l’altra. El meu pare i jo sentim l’un per l’altre la més gran tendresa. De petita, el sentia explicar tantes històries, recitar tants poemes... Potser sí que el meu desig d’escriure ve d’aquí, d’aquesta necessitat d’escoltar encara l’explicació d’un relat.
L.D. Abans d’escriure la seva novel.la havia publicat quatre biografies. Quin és el gènere literari amb què se sent més còmoda?
D.B. El gènere que prefereixo és la novel.la. Però també m’agrada imaginar destins novel.lescos, emocionants, més esbojarrats, més insòlits que qualsevol novel.la!
L.D. El premi Goncourt, el Renaudot i el Gran Premi de l’Acadèmia Francesa de l’any 1998 van ser per a una dona. ¿Creu que aquest fet pot significar alguna cosa respecte a la qualitat dels llibres escrits per dones a França?
D.B. 1998 va ser un any de bona collita per a les dones, sembla, però aquesta coincidència va ser una qüestió d’atzar. Si tots aquests premis que han recaigut sobre dones han de tenir un sentit, és el de mostrar que hi ha moltes dones que actualment escriuen i que, sense cap mena de dubte, no ho fan gens malament.
L.D. Va néixer a Perpinyà i es defineix com “una catalana exiliada a França”. Quina és la seva relació amb Catalunya?
D.B. Les meves arrels són catalanes. En el meu inconscient, i fins i tot en la meva consciència, hi ha tot un paisatge català de muntanyes color viola i de vinyes, de mar i garriga, de tramuntana. Sento l’accent de la gent, respiro l’aire del meu país i sé que arreu on vagi o visqui hi haurà sempre un lligam secret i fonamental amb la meva identitat catalana, malgrat l’allunyament geogràfic.
L.D. És important per a vostè que els seus llibres siguin traduïts al català?
D.B. I tant! Vaig sentir les llàgrimes als ulls quan vaig veure el primer dels meus llibres traduït al català. És una cosa, d’altra banda sorprenent, màgica, si volem utilitzar un adjectiu de la meva novel.la. El primer llibre del meu pare el va publicar l’editorial Proa en francès, el 1950. Es titulava: La légende de Pablo Casals. Proa editava, en aquells temps, a l’exili, des de l’altra banda de la frontera, a Perpinyà. I el meu primer llibre en català també el va editar Proa! Aquest cop des de Barcelona, és clar. No és una bonica coincidència?
Tornar