Documentació
Article publicat al diari “Avui” el 29/12/00 per Lluís Izquierdo
Tornar a Walter Benjamin és reconsiderar un escriptor que segueix rondant els clars laberints de la manera de viure contemporània. Entre l’opacitat del que és real i la clarividència de la seva ploma, l’escriptor posa la sonda al sentit de les coses des d’una curiositat inesgotable. Com va dir un dia Hannah Arendt, Benjamin és un bussejador que, des de l’abisme on especula, emergeix amb la perla de la il.luminació. A partir del 1920, va escriure diversos estudis i assajos sobre el Romanticisme alemany i Goethe, però després la dimensió de l’escriptor assagista exemplar va desembocar en una estètica de la investigació a la ciutat i les seves transformacions. Les seves pàgines sobre poemes de Friedrich Hölderlin o sobre la poesia de Bertolt Brecht són comparables als estudis citats, i més incisives. Des de la petitesa i el detall, Benjamin va saber entreveure i donar compte de la situació cultural a l’Europa dels anys 30. Historias y relatos, que publica Muchnik, ve a complementar els seus assajos, i és tan creatiu com aquests escrits. Llegir el que diu sobre el narrador, Franz Kafka o l’experiència, i recórrer aquestes breus ficcions, és situarse en el lloc de la seva passió: la prosa. En aquests relats, traduïts amb rigor al castellà per Gonzalo Hernández, Benjamin explora i avança amb morositat. La paraula banc, per posar un exemple que només donarà el seu relleu precís al llegir “Myslowitz Braunschweig Marsella: “La historia de un fumador de hachís, emblematitza l’ocasió de perdre diners, gràcies a una distracció i a la voluntat de viure, animada a més per l’haixix i el cafè. Els elements fortuïts i els calculats juguen les seves cartes en les històries, en què només serveix el càlcul latent de l’artista distret i l’ocasió imprevisible d’un esdevenirse que va a trobarlo. La firma, subrelat inclòs a Cuatro historias, revela com Schuwalkin, un humil uixer, diu que el canceller Potemkin firmarà els expedients que els alts funcionaris li sol.liciten. Però en lloc del seu nom apareix repetit a cadascun d’ells el de Schuwalkin. El lector s’imagina que o Potemkin està tan esgotat que transfereix el poder, o és que novament el poder ha fet una broma insultant. A les pàgines d’Historias y relatos es reiteren motius de record i oblit, de detalls macabres i eròtics, de la superstició i la racionalitat. Però narrativament el que importa és la consciència de l’autor de les seves estratègies. “El pañuelo n’és un exemple exacte: un capità mariner explica una història sobre la seva atracció per una dama que posseeix un mocador amb un anagrama que és un escut amb tres estrelles. El capità explica com algú la va salvar més tard de caure al mar i va obtenir un gràcies comparable al mateix que va merèixer abans el capità al recollir-li el mocador durant la travessia. El capità és el narrador real i Benjamin, el mer transmissor escrit. Relat dins del relat. Però el que és fantàstic és que, ja fora del relat mariner, però dins de la història de Benjamin, l’autor entreveu a terra el capità “que había desplegado un pañuelo y lo agitaba al viento”. Aquesta història, que s’acaba “en el muelle de Barcelona”, d’on surt el vaixell que portarà l’escriptor a Eivissa, s’inicia amb una imatge, “la del cuadro incomparable que ofrecía Barcelona desde el barco”. Benjamin refereix la història del capità, però qui explica la història real és l’últim. Trenats entre la subtilesa i el divertiment, aquests relats són una festa per al lector. I justifiquen que Barcelona tingui davant el port uns jardins dedicats a Benjamin en què alguna dama sabrà sentir-se reconeguda.
Tornar