Documentació
Bernardo Atxaga:"La poesia és la cuina de la literatura"
Llibre rere llibre la 'Biblioteca Bernardo Atxaga', un projecte creat per RBA-La Magrana el 1999 per publicar en català l'obra per a adults de l'escriptor basc més internacional, va prenent forma. El primer volum de la col·lecció va ser 'Un traductor a París i altres relats', que va sortir fins i tot abans que es publiqués l'original en euskera. 'Contes d'Obaba', en canvi, recupera un títol que l'autor va escriure en basc fa més de quinze anys
Bernardo Atxaga, l'escriptor basc més popular d'Euskadi, és en realitat el pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia (Asteasu, 1951). Economista de formació, aquest guipuscoà va decidir, abans de complir els trenta anys, que es volia dedicar plenament a la literatura en euskera, una llengua en què ha escrit poesia, narrativa infantil i juvenil i obres per a adults.
Malgrat que l'idioma basc actualment deu tenir poc més de 70.000 lectors, la veritat és que a Bernardo Atxaga no li ha anat gens malament, sobretot arran de la concessió l'any 1989 del Premio Nacional de literatura i del Premio Nacional de la crítica per l'obra Obabakoak (Ediciones B, en castellà; Editorial Erein, en basc).
Abans, Bernardo Atxaga havia debutat al món de la literatura amb Ziutateaz (1976), un recull de contes, poemes i teatre units per una trama argumental comuna. Dos anys després, publicava l'obra poètica Etiopia, considerada una obra clau de la poesia basca. No obstant, la veritable fama internacional, li va arribar amb Obabakoak, un llibre que va ser finalista del Premi Europeu 1990 i que ha estat traduït a més d'una vintena de llengües, entre elles, algunes tan allunyades com ara l'hindú, el siri i l'àrab.
L'èxit d'Obabakoak i de llibres més recents de l'autor com ara L'home sol (premi de la Crítica 1993) i Aquells cels (premi Euskadi de Plata i finalista del Premio Nacional de Literatura 1995), ha portat l'editorial RBA-La Magrana a crear la Biblioteca Bernardo Atxaga. L'objectiu de la col·lecció és que les obres de l'escriptor dirigides a un públic adult arribin en versió catalana simultàniament a la seva publicació en euskera (o com a mínim, al mateix temps que la traducció al castellà).
El primer títol de la Biblioteca Bernardo Atxaga va ser Un traductor a París i altres relats (1999), que va sortir en català abans fins i tot que en basc. Després de publicar Obabakoak i Aquells cels, el darrer títol d'Atxaga que ha tret al mercat RBA-La Magrana ha estat Contes d'Obaba, un recull de tres històries que tornen a convergir en l'espai literari d'Obaba.
La primera història i la més llarga és Dos germans, un relat que ens explica la lluita de dos nois per tirar endavant després d'haver-se quedat orfes. En realitat, es tracta d'una novel·la curta que ens enfronta a la progressiva destrucció de Paulo, a qui la mort del pare obliga a haver de tenir cura del seu germà retardat mental.
Contes d'Obaba es complementa amb dos relats molt més curts: Vaig rebre dues 'letters' en molt poc temps i Quan la serp mira l'ocell. El primer narra la història d'un vell pastor emigrat a Amèrica que recorda el seu passat a Obaba després de rebre dues cartes. Per la seva banda, Quan la serp mira l'ocell és un relat que ens mostra un noi de ciutat que després de passar l'estiu amb els seus tiets i el seu avi d'Obaba comença a entrar en el món dels adults.
L.D. ¿Contes d'Obaba és una continuació del seu famós i premiat Obabakoak?
B.A. Podría ser una mena d'Oba-bakoak II, sí. Tant els contes de l'un com de l'altre fan referència a la geografia d'Obaba, on faig que els personatges es moguin, parlin, actuïn i sentin.
L.D. D'on va sorgir el nom d'Obaba?
B.A. Per mi Obaba és un lloc primigeni, fora d'aquest món i de la història. És com una mena de lloc zero, de començament, de punt de partida. La lletra b és potser la primera de l'alfabet que aprenen els nadons a l'hora de parlar. Bebè, baby, bambi-no... la majoria d'idiomes la utilitzen per referir-se a les criatures acabades de néixer. Per això vaig pensar que un lloc primigeni com Obaba havia de tenir un nom que inclogués el so de la lletra b.
L.D. Per què es va inventar la geografia d'Obaba?
B.A. Mira, jo tinc una percepció poètica de la realitat. Hi ha gent que a l'hora d'entendre el món, ho fa, per exemple, des d'un esquema racionalista, tècnic o matemàtic. Jo, en canvi, m'atanso al que m'envolta des d'una perspectiva poètica, cosa que, per cert, no té per què ser sinònim d'una aproximació inexacta. La poesia té la seva exactitud, encara que sigui una forma de comprensió més misteriosa del que és habitual. Fruit d'aquesta percepció, quan em vaig posar a escriure els contes d'Obabakoak, em vaig adonar que volia parlar d'una gent i unes històries que tenia la sensació que pertanyien a un temps molt antic, que no era el meu. Per això vaig haver de situar-los en una geografia fora del món i de la història.
L.D. Els relats de Contes d'Obaba els va escriure en un període de crisi personal...
B.A. Els vaig escriure quan vaig passar dels 30 anys, una època en què veus com una mena de línia d'ombra. És un temps en què comences a percebre la vida en tota la seva complexitat, més ben dit, en tota la seva fatalitat. Per això Contes d'Obaba és un llibre molt melancòlic. El vaig començar després d'haver estat tres anys vivint a Barcelona, quan em vaig trobar que volia fer un primer ordenament del meu passat, del món que havia conegut fins llavors
L.D. La història de 'Dos germans', el primer dels tres relats de 'Contes d'Obaba, i el més llarg, l'expliquen un ocell, un grup d'esquirols, una serp, una oca i un estel. ¿Podríem definir el conte com una faula rural?
B.A. Dos germans és una novel·la curta (o un conte llarg, depèn de com es miri), però jo no el qualificaria de faula. És veritat que hi utilitzo el bastiment d'un cert tipus de conte tradicional, ja que la base és un relat estructurat a partir de diferents veus d'animals com ara un ocell, una serp i una oca, però crec que no és prou motiu per parlar de faula. De fet, la meva intenció era aconseguir un contrast entre aquest bastiment tan ingenu i un argument molt fort. A primera vista, podria semblar un relat molt poètic (en el pitjor sentit de l'adjectiu), però, en realitat, la trama de Dos germans és atroç. És com la salsa agredolça dels restaurants xinesos: la forma és dolça, però el fons és molt agre, perquè ens explica com un germà es destrueix per culpa d'un altre. El contrast no el vaig buscar per fer una virgueria formal, sinó que crec que la història m'ho demanava. Si no hagués utilitzat aquest bastiment poètic, hauria resultat massa brutal.
L.D. Quan l'obra es va publicar en basc, diversos articles van criticar que donava una visió massa tenebrosa d'Obaba...
B.A. Hi ha gent que no té mai crisis personals, que continuen perpètuament en el seu núvol infantil sense plantejar-se res. Aquestes persones no suporten que hi hagi aspectes monstruosos, duresa, fatalitat en un llibre, perquè volen continuar sent minyons escoltes, Peter Pan per sempre més. Però la realitat que ens envolta també té els seus punts foscos i cal veure'ls. El veritable desenvolupament personal només arriba quan reacciones davant del que et passa. A més, per molt que diguin aquestes crítiques, sempre he cregut que Contes d'Obaba és potser el meu llibre més poètic, malgrat que les històries que s'hi expliquen siguin dures.
L.D. Què hi ha de poètic a Contes d'Obaba?
B.A. Tot! Encara que sempre miro d'allunyar-me de la poètica militar, que és la que menys m'agrada. Contes d'Obaba és un llibre molt metafísic, perquè en realitat hi parlo de la vida i de la mort. En la meva literatura infantil, en canvi, el plantejament és un altre, perquè el que hi busco és reflectir l'antiheroisme i l'antiautoritarisme.
L.D. Quan el març del 1999 va aparèixer Un traductor a París i altres relats, vostè va afirmar que s'estava plantejant escriure un llibre més i retirar-se. Ha canviat d'opinió?
B.A. Fa temps que penso que estic escrivint una obra que serà el meu punt i a part i per això m'esgota treballar-hi. A mi, el que m'agradaria és continuar escrivint llibres, però retirar-me socialment.
L.D. Es refereix a deixar de sortir als mitjans de comunicació?
B.A. El que vull dir és que m'horroritza pensar que em puc convertir en un escriptor octogenari, en una vella glòria que només apareix al diari o a la tele per dir "com n'és de bònic el món i aquí estic jo als meus vuitanta i-tants anys per demostrar-ho". Quan s'arriba a una certa edat avançada, els escriptors adopten un rol de pesos pesants de la literatura d'un país. Aquest paper els converteix en persones amb un discurs molt conservador, molt institucionalitzat, que a mi em resulta bastant patètic i antipàtic. És el que vull evitar de totes totes.
L.D. Perdoni que l'hi ho comenti, però ha d'acceptar que en certa manera vostè ja és una referència ineludible de la literatura basca...
B.A. Sí, ja ho sé. A mi, ser l'escriptor que simbolitza una literatura no m'ha agradat mai, perquè penso que només he de retre comptes sobre la meva feina i prou. Però és cert que m'han adjudicat la funció de representar la literatura del meu país davant la resta del món. Jo treballo per a la comunitat basca i m'enorgulleixo de fer-ho, però el que no suporto és que cap polític m'utilitzi per defensar el seu discurs. Per això rebutjo sistemàticament tots els premis polítics que em volen recompensar per aquesta funció. Parlo en nom de la comunitat basca i la represento perquè crec que és el meu deure. Defenso el País Basc on sigui i quan faci falta de totes les calúmnies, però ho faig perquè no podria actuar de cap altra manera. Li dec molt.
L.D. No escriu en castellà per militància?
B.A. Escric en basc, perquè és la llengua en què he viscut tota la vida. Vaig ser format per poetes bascos i la meva literatura s'ha forjat interiorment en aquesta comunitat. Haig de lluitar per defensar la llengua basca, perquè ha estat un eix de la meva vida, no per cap imposició política de ningú. Si no fos així, no seria lliure.
L.D. Amb tot, el radicalisme abertzale li recrimina que faci metaliteratura, que sigui massa cultista en lloc de dedicar-se a la causa nacionalista...
B.A. No tinc la sensació de tenir gaire gent en contra, sinó que més aviat penso que em porto bé amb gairebé tothom. Potser hi ha algú que s'enfada quan llegeix en una entrevista que critico algun aspecte del nacionalisme basc, però penso que precisament el millor servei que puc fer al nacionalisme d'Euskadi és adoptar una actitud crítica. També és cert que sempre hi ha el que jo qualifico de radical dels símbols, que tampoc no està gaire d'acord amb mi, però tampoc m'importa. Quan dic radical dels símbols em refereixo als que volen, per exemple, que quan algú coroni un cim, hagi de cridar a la força "Gora Euskadi" i hagi de plantar-hi una ikurriña per nassos.
L.D. Quan vostè va començar a escriure els seus llibres, el basc era un idioma pràcticament acabat d'unificar. Això li va suposar un problema?
B.A. No, perquè, de fet, les llengües s'embasten molt ràpidament. A més, la literatura basca ja tenia una tradició al darrere de més de 1.000 llibres, o sigui que no em vaig haver d'inventar res, perquè el llenguatge literari basc ja hi era. Fins i tot, penso que en la dificultat a l'hora d'escriure hi pot haver la salvació de l'idioma, ja que t'obliga a ser millor.
L.D. Com li agrada més que es refereixin a vostè, com a novelista, narrador o poeta?
B.A. Haig d'admetre que sempre he seguit molt de prop la poesia. De fet, la poesia és la cuina de l'escriptura, per això, quan canvio la meva forma d'escriure poesia, també canvio la meva forma d'escriure prosa. De totes maneres, el que és important per mi és escriure. El que s'ha de subratllar és el verb, l'acció en ella mateixa i no el què. Depenent de les circumstàncies, del meu estat d'ànim i del que vull explicar, em decideixo a escriure una novel·la, un conte o un poema.
L.D. Abans d'arribar als trenta anys ja va decidir que volia convertir la literatura en el seu únic ofici. Per què és tan important per a vostè escriure?
B.A. Perquè no sabria viure, guanyar-me un sou, fent cap altra cosa que no fos escriure. Vaig estudiar economia i vaig acabar treballant en un banc, però la veritat és que m'avorria moltíssim. Així que, després de provar mil feines més, vaig acabar de professor de llengua en un institut, una ocupació que tampoc m'acabava de satisfer. Al final, vaig veure clar que el que m'agradava era escriure i que si volia treballar en una feina que m'omplís, el que havia de fer era convertir la literatura en la meva font d'ingressos. Era conscient que en aquest país, els escriptors professionals més que a viure, es dediquen a sobreviure, però tampoc crec que m'hagi anat tan malament, oi?
Tornar