Biografies
Cruz, Ramon de la
No es tenen gaires dades sobre la seva vida. Se sap que als tretze anys vivia a Ceuta, ciutat on el seu pare exercia una ocupació administrativa, i ja componia dècimes. Als quinze anys un amic seu va publicar a Madrid sense nom un Diàlogo comico seu. El 1759 estava emprat en l'administració de presons i va casar a l'any següent amb Margarita Beatriz de Magán, que li donaria diversos fills, un d'ells futur comandant general de l'artilleria espanyola en la batalla de Bailén. Va estudiar humanitats i va gaudir de la protecció del duc d'Alba, que acostumava a portar-lo en els seus viatges, i de la Comtessa de Benavente, per al teatre privat del qual va compondre diversos sainets, així com de la seva filla, la Duquessa d'Osuna. Durant la seva joventut va escriure tragèdies i comèdies en les quals va imitar singularment Pietro Metastasio, Jean Racine i Voltaire. Va traduir també obres d'aquests autors i va produir una versió d'Hamlet de Shakespeare a través de la reducció francesa de Jean-François Ducis. També va adaptar alguns textos del teatre clàssic espanyol, com Andrómeda i Perseo de Calderón i Ifigenia de José de Cañizares. Finalment es va consagrar al sainet popular amb gran èxit, dels que va produir més de tres-cents, la qual cosa la va atreure l'hostilitat dels estilistes del Neoclassicisme, partidaris d'un art més idealitzat i educatiu. El propi Ramón de la Cruz va intentar reunir la seva obra, que va publicar en una col·lecció incompleta de deu toms (1786-1791). Malalt de pulmonia el 1793, va aconseguir guarir, però no va recobrar completament la salut i va tenir tres recaigudes; l'última el va portar a la tomba.
Fora del seu període inicial en què va escriure traduccions, imitacions i adaptacions de tràgics francesos, va escriure també comèdies (Marta abandonada) i sarsueles El tutor enamorado; Las segadoras de Vallecas; Las foncarraleras, etc.), si bé és sobretot conegut per la seva obra de l'última època, els més de 300 sainets que va escriure (petits apunts costumistes d'assumpte humorístic, plens de música i cançons, compostos amb agilitat i gràcia en vers), en els quals tracta i retrata el Madrid del seu temps. El més famós és segurament Manolo, on es parodien les comèdies heroiques que eren pastura habitual dels teatres d'aquell temps, descrivint amb llenguatge propi dels baixos fons la tornada d'un personatge de l'hampa sortit de la presó a Madrid des d'un presidi africà, ambients que Ramón de la Cruz coneixia bé (com ja s'ha dit, va ser funcionari de presons i va viure a Ceuta) i parodiant les situacions tràgiques de les esmentades comèdies. En efecte, un important grup d'aquests sainets el constitueixen les paròdies de tragèdies neoclàssiques franceses en estil solemne i hendecasíl·lab en romanç heroic: Manolo, Inesilla la de Pinto i Zara, per exemple. En aquestes dues últimes parodia l'Inés de Castro de La Motte i la Zaira de Voltaire respectivament. Un altre grup el constitueixen aquells en els quals descriu els procediments teatrals coetanis: El teatro por dentro, El coliseo por defuera, El sainete interrumpido, etc. Tanmateix, el grup més característic, el que justifica la seva poètica de "jo escric, i la realitat em dicta" són els referents als costums madrilenys, en general també presents en els grups anteriors: El Prado por la noche; Las tertulias de Madrid; La víspera de San Pedro; La maja majada; Las castañeras picadas; El Rastro por la mañana; La pradera de san Isidro, etcètera.
Tornar