Documentació
Un món poc seriós
Walter Hill va rodar el 1979 The Warriors, una pel·lícula basada en una novel·la de Sol Yurich en què els components d'una petita banda de Nova York, els Warriors, són acusats de matar el guru d'una delinqüència dispersa però jerarquitzada. Tot i que no són responsables de l'assassinat, han de travessar la ciutat durant la nit per tornar a la seva zona fugint dels perseguidors. Els dos adolescents protagonistes de Los juegos feroces, l'última novel·la de Francisco Casavella, es veuen sotmesos a una pressió similar, matisada amb ombres d'un altre film, Perros callejeros (1976), de José Antonio de la Loma.
Francisco Casavella (Barcelona, 1963), ens ofereix la primera part de la trilogia El día del Watusi, una obra a la qual ha dedicat bona part dels últims cinc anys. El novembre apareixerà Viento y joyas i el febrer El idioma imposible. En aquesta trilogia Casavella narra, a través d'un personatge central, Fernando Atienza, diferents aspectes dels últims 25 anys.
Los juegos feroces arrenca el dia de Reis del 1995, en el moment en què encarreguen a Atienza una mena d'informe sobre uns fets que ell va viure el 15 d'agost del 1971. La filla d'un cap de la màfia local va ser trobada assassinada i violada a Montjuïc; Fernando Atienza, el Apache, i el seu company, el gitano Pepito, el Yeyé, tots dos residents a la zona de barraques de la mateixa muntanya, s'hi van veure implicats de manera col·lateral. De tot plegat en surt un nom, un culpable sense dret a judici: un personatge enigmàtic, perillós, atractiu, gran ballarí, invisible..., el Watusi. Pepito, coix en un món en què els ballarins són reis, decideix avisar el Watusi que el seu cap té preu i, per localitzar-lo, es fa acompanyar per Fernando. Tots dos recorren zones de la ciutat perseguint un objectiu intangible i fugint de violents perills. Una fugida laberíntica d'un present insatisfactori. Un recorregut iniciàtic del qual no es pot desertar.
UNA GRAN HABILITAT NARRATIVA
Casavella evidencia un cop més les habilitats narratives que ja va mostrar en el seu magnífic debut, El triunfo (Versal, 1990), una novel·la negra empeltada de picaresca, amb ecos del Hamlet de Shakespeare i, tot, en un Raval només apte per a iniciats. Les seves constants, que són moltes, es basen en una tècnica de vegades arriscada, tot i que acurada, en una facilitat per als registres que atorga naturalitat als diàlegs, en la imaginativa creació d'ambients i personatges que sempre situa en zones i èpoques similars i en una mateixa ciutat, Barcelona, i en una exemplar economia descriptiva: "Cara bonachona desmentida por rápidos movimientos de la mirada hacia lugares imprevistos".
Una altra de les constants de Casavella és l'acompanyament musical. A El triunfo el so de les guitarres d'inspiració flamenca amb lletres trobadoresques era una veritable banda sonora. A Quédate (Ediciones B, 1993), novel·la en què va experimentar la unió de dues parts diferents (la primera, vivencial i depressiva, la segona, un esperpent paròdic), ens esperaven sorpreses com la resurrecció de Jaime Morey i el seu Amanece convertit en himne. A Un enano español se suicida en Las Vegas (Anagrama, 1997), una obra sobre la família i l'atzar que, tot i que s'iniciava al Tibidabo burgès, també presentava moltes escenes ambientades en els baixos fons, ens mostrava l'aversió a l'omnipresència temporal del tema Hooked on a Feeling, aquell de la banda sonora de Reservoir Dogs que començava: uga-xaka, uga-xaka... Doncs bé, a Los juegos feroces apareixen hits de l'època, com ara Black is Black, de Los Bravos, Qué será, de José Feliciano, Un rayo de sol, de Los Diablos, Singing in the Rain i l'enigmàtic tema Watusi.
A Casavella no el preocupen gaire les descripcions físiques de personatges, objectes ni espais, i això en algun moment pot confondre, tot i que queda magistralment compensat per la creació d'ambients; perquè crea més que no pas descriu aquests ambients: una geografia urbana angoixant, amanida d'una climatologia gairebé monzònica, amb pluges que no acaben d'escampar i xafogor. L'autor no pretén fer novel·la històrica malgrat que demostra, quan ho creu convenient, el bon coneixement de dades sobre l'època, per exemple sobre les bandes de delinqüents, una informació que no està a l'abast de tothom.
L'humor i la ironia es passegen amb comoditat per tota la novel·la, com l'amenitat de les històries que acompanyen i roben l'escena a la trama principal, com ara la de la nena febrosa amb l'orquestra fantasma i la batalla d'Escarlates O'Hara al Paral·lel. En canvi, de vegades l'autor justifica innecessàriament algunes digressions que, si bé són una mica forçades, no fan nosa, o almenys no tanta com la mateixa justificació. Aquest és el cas, per exemple, quan, partint d'un quadre, Atienza ens parla de la galeria d'art de la seva primera dona i satiritza sobre la tendència (seguida per autors com Breat Easton Ellis, entre d'altres) de citar marques comercials. En aquesta línia, tampoc li acaba de funcionar el recurs metaliterari de dirigir-se directament al Lector de l'informe que escriu Atienza, un sistema una mica abrupte i fàcil per comunicar-se amb el lector de la novel·la i pobre en relació amb el nivell narratiu, efectiu i particular, de Francisco Casavella.
TRAMA RESOLTA I PORTES OBERTES
La trama central, amb un bon ritme i dosis de suspens, queda ben resolta i tancada, bàsicament gràcies a un personatge, la Francesa (novament un registre per disfrutar), que fa d'ull omniscient, amb un coneixement tan exhaustiu de tot plegat que ens provoca l'angoixa de la transparència sentimental. Casavella no juga brut deixant la resolució supeditada a les dues parts de la trilogia que encara han d'arribar al mercat. De totes maneres, hi ha detalls sense resoldre que inciten a la lectura dels següents volums de la trilogia. Que ens quedaríem amb ganes de llegir més, tractant-se de Francisco Casavella, ja ho sabíem gairebé abans d'obrir una novel·la que es llegeix de tirada: "No soy un cuerpo, soy velocidad que corta las alternancias de sol y sombra".
Retratar les barriades, els seus habitants més peculiars i els seus conflictes més perillosos o anecdòtics no són el suc de l'obra, ho són els jocs entre la veritat i la mentida, o entre les mentides d'origen real i la realitat d'origen fictici. De fet, Casavella ho va resumir en una entrevista recent: "Ves amb compte com mires el món perquè el món serà tal com el miris". I això és el que ens demostra al llarg de tota l'obra, tal com ja ens defineix en aquest fragment de les primeres pàgines: "Hoy he visto como alguien que no era quien decía ser entregaba a huérfanos que no eran huérfanos regalos quizá vacíos. Entonces, alguien que tampoco era quien decía ser me ha dicho que representaba a no se sabe quién. Ese hombre me ha encargado un trabajo sobre un personaje que no existe para que un llamado Lector calibre lo que un tonto como yo averigua acerca de hechos importantes sobre los que nadie, nunca, debe saber nada. La tarea consiste en demostrar que este mundo puede ser doloroso, hasta infernal, pero no es serio".
Tornar