Documentació
L'autèntica mentida
Ara ja podem llegir de tirada la trilogia de Francisco Casavella El día del Watusi, perquè els tres volums estan al carrer, exactament, des del març passat, moment en què se'n va publicar l'últim. En aquest suplement ja vam parlar de la primera part, Los juegos feroces (10-X-2002), i ara és el torn de les dues entregues següents i, per tant, del conjunt de l'obra. He evitat presentar-la amb la formula trilogia ambiciosa perquè parteixo de la base que qualsevol creació ha de ser ambiciosa per definició; una altra cosa és que la recerca de comercialitat i voler guanyar diners en poc temps i amb poc esforç redueixin aquesta ambició original al ridícul. En un principi, El día del Watusi era una sola novel·la i, precisament per criteris comercials, la van dividir en tres volums que sumen més de 1.100 pàgines, atapeïdes de lletres que formen paraules que, ben combinades, construeixen frases que ens transmeten sentiments identificables i prou compartits per generar un plaer que, en definitiva, alimenta la vocació de lector. Això, en anònim, seria una trilogia ambiciosa, però, si li afegim nom i cognom, Francisco Casavella, és una trilogia envejable. Després d'haver llegit els tres volums estic convençut que Casavella s'ha buidat en aquesta obra. No només com a autor, sinó també com a persona. Crear i combinar aquests personatges, trames i subtrames, anècdotes i històries, idees i referències sense que res se t'escapi de control és una feina esgotadora. Si, a més, descrius etapes d'un passat recent que tothom es pot creure amb dret d'esmenar-te i tot ho lligues mirant de transmetre conflictes i emocions de gruix, en alguns casos col·lectius però en general íntims, has d'apostar fins l'última engruna d'alè vital en el projecte per sortir-ne benparat. Casavella a rendibilitzat l'aposta inicial, fos la que fos. Aquell nen d'11 anys, aquell Fernando Atienza que al final de Los juegos feroces deixem desorientat després d'una jornada complexa amb morts, violència, sexe, por i, sobretot, el descobriment d'un ídol, el Watusi, s'urbanitza i civilitza en la segona part, Viento y joyas, fins al punt d'entrar a treballar en un banc. Casavella ens mostra a través de la mirada testimonial del jove Atienza el reciclatge polític dels franquistes en les primeres eleccions democràtiques. Estar en contacte amb el poder és perillós, i encara més amb el poder a l'ombra que és Guillermo Ballesta, un conspirador que utilitza els homes influents (banquers, polítics i aristòcrates) com a titelles de la seva representació del món. Un món contra el qual Atienza planta cara i del qual fuig, sense poder o voler evitar deixar una empremta. Un món corrupte i decadent que Casavella descriu amb tot detall i amb personalitats reals camuflades rere els personatges. Tot plegat condueix Atienza fins a El idioma imposible, fins a la clandestinitat amb referència a tot, s'allunya de la família (Flora, la mare, s'ha tornat a casar i el seu estatus social creix com els fills que va tenint), de la feina, de qualsevol mena d'estabilitat, del futur, d'ell mateix. Viu de nit, potser perquè la nit sempre és una fosca irrealitat. De mica en mica, però, Atienza va sortint de la closca en què s'ha reclòs i torna a trepitjar, amb una distància prudent, els cercles del poder. Descobrir les mentides no sempre vol dir descobrir la veritat, el que cal és situar el nostre present allà on més ens convingui i defugir l'esclavitud de la reflexió continuada.
LES DONES D'ATIENZA
Les dones tenen un pes específic en aquest deambular d'Atienza, però gairebé totes amb un destí fràgil: la Cupé, la Francesa, Samanta, Olga, Elena, Dora... Les més importants, però, són Flora, Tina (una prostituta de luxe amb qui Atienza aprèn els jocs de seducció), Elsa (l'amor menys mentider del protagonista, el més intens) i Victoria (la porta a l'exterior de la nit). També hi ha els noms propis del poder (en cercles íntims), com ara Carlos del Escudo, Tomás del Yelmo, Jaime de Vilabrafim, Martí Oliver, David Trabal, Octavi Llinàs, Toni Tortosa..., tot i que el poder també està ocult entre les lletres d'altres noms: Watusi, Scott, José Neyra... Mentides que creixen generades per necessitats i ignoràncies, mentides que impulsen i expulsen. Tot i que en el segon volum les drogues van apareixent de pastilla en pastilla, en el tercer absorbeixen molt de protagonisme, perquè Casavella ens mostra els estralls que, especialment en aquells anys, va provocar l'heroïna (genial l'episodi en què, mentre té lloc el cas del Banc Central, tot de ionquis escampats pel Xino van venent pernils robats) i la quotidianitat de la cocaïna i les amfetamines. L'autor, a través de les diferents professions que el protagonista desenvolupa amb displicència (tot i l'automarginació que s'imposa, Atienza té una capacitat natural que li permet poder afrontar tota mena de reptes: cantant, guionista de manga i llegir entre el 1977 i el 1979, durant el seu exili interior, 862 llibres), també ens parla d'art, de còmic, de periodisme, de roba i, esclar, de música; hi ha un fragment molt sucós, quan, amb l'excusa de classificar grups dels 80, repassa els noms d'unes 75 formacions. (Fent de Don Cicuta, li diria, a Casavella: "Faig sonar la campanille perquè vostè ha repetit Alphaville".) Per sort i per desgràcia tinc els tres volums plens d'anotacions. Per sort, perquè això significa que Casavella escriu amb un estil que m'atrau i que tracta temes que, en general, m'interessen, em toquin de prop o no. Per desgràcia, perquè no tinc espai per parlar-vos-en tal com l'entusiasme em dicta. D'altra banda, seria absurd i pretensiós intentar copsar tot el que Casavella ha abocat en aquesta obra i aspirar a explicitar-ne en quatre ratlles el bo i millor. Mostrant-nos la gran mentida que és la vida, Casavella ens ofereix la seva realitat i, a sobre, ho fa bonic. O això o és que: "Los raros se reconocen entre sí a simple vista, como los enanos".
Tornar