Documentació
La mida de l’esperança
Un verd esperança acoloreix la portada de l’última entrega de la trilogia que Francisco Casavella ha erigit amb el nom d’El día del Watusi. Hi havia moltes coses en joc en aquest terç final de la novel.la, El idioma imposible, però qui hagi coquetejat o sucumbit a l’assot de les cartes sap que l’últim que es perd és l’esperança. El mateix es pot dir del lector que ha recorregut les pàgines que van precedir aquestes. Així em trobava, esperançat i atent a les últimes incursions d’un Fernando Atienza que havia seguit exposant les anècdotes que trufen el seu informe confidential in progress, a l’espera d’un desenllaç que donés sentit a la narració. Atienza, en canvi, seguia amb la indolència que presidia el seu existir, però Barcelona ja comença a ser una altra, l’olímpica, aquesta urbs que es mira el melic i pensa que on es pot estarmillor que voltant per les placetes que aconsegueixen obrir-se a nous aires. Atienza torna llavors al que sap fer millor: enginyar-se-les i lidiar amb certes formes d’aflicció que pugnen per desorientar-lo i abatre’l fins a l’extenuació. Quanta literatura arribista ha passat per les seves mans, i quantes mans s’han parat perquè ell les omplís d’amfetamines. Així és com s’entén aquesta primera frasemagistral amb què inicia El idioma imposible: “A veces llueve, viento arrastra papeles en calles protegidas, se apagan luces y tiemblan sombras”. Després de tot, Atienza ha conegut l’amor i es dirigeix al lector per informar-lo dels seus passos pel món. Casavella ha apostat per guanyar, però les cartes no li han estat del tot favorables. Després de la baixada que va suposar la segona entrega, El idioma imposible renova la força narrativa que caracteritza el seu autor, que sap narrar, i molt, però que no necessitava trilogies que avalessin la seva carrera.
Tornar