Documentació
Entrevista a Josep Albanell apareguda el 30/09/99 al diari “Avui”, realitzada per Lourdes Domínguez
Després d’un parèntesi de deu anys sense escriure novel.les per a adults, el narrador Josep Albanell ha tornat a l’actualitat amb la presentació de dos reculls de contes: Una mica de mort, guanyador del premi Sant Carles Borromeu, i Xamfrà de tardor, que acaba de publicar Edicions 62. El primer el componen vuit contes breus marcats per la presència de la mort, mentre que Xamfrà de tardor el formen catorze narracions estructurades en parelles de contes en què les històries ressonen les unes en les altres. Albanell combina les situacions insòlites, els elements fantàstics i onírics i l’atzar en un llibre impregnat de melangia, que versa sobre els tombants de l’amor i els límits de la solitud.L’esperit lúdic i juganer de Josep Albanell es va fer ben aviat present, ja que per néixer va escollir ni més ni menys que el dia de Nadal del mateix any en què havia acabat la Segona Guerra Mundial. Nascut a Vic, va emigrar a la Seu d’Urgell amb només quatre anys, quan la seva família es va traslladar de la plana a la muntanya buscant fortuna. Així, va créixer a l’Alt Urgell una mica a la bona de Déu, esdevenint un “vigatà de la Seu d’Urgell”, com ell mateix es defineix. De la idiosincràsia dels muntanyesos d’una època en què els pobles estaven mal comunicats i de les seves arrels rurals, n’hi ha quedat el seu temperament fantasiós, la tendència a la solitud i la passió per les novel.les de nàufrags. De fet, als dotze anys ja havia llegit totes les novel.les de naufragis que hi havia a la Seu d’Urgell, motiu pel qual afirma que la seva vida havia perdut interès i al.licients. No obstant, no va trigar gaire a empescar-se una solució: escriuria la seva pròpia novel.la sobre aquests herois del mar. L’obra no la va acabar mai, però així va ser com va començar a escriure la història del seu propi naufragi particular. Després d’haver abandonat la carrera d’aparellador i la de magisteri, Josep Albanell es va acabar llicenciant en filologia castellana a la Universitat de Barcelona. Abans havia cursat un any de periodisme a Madrid, però aviat va veure que les seves no eren les millors aptituds per a la professió: “Quan la resta de companys havien redactat, titulat i repartit la informació de tres o quatre notícies, jo encara meditava si era més important dir “La guerra del Vietnam continua” o “Continua la guerra del Vietnam”. Ja a Barcelona, Albanell va començar a reunir-se amb d’altres joves com ara Miquel Desclot, Xavier Romeu, Jaume Cabré o Joaquim Soler (les inicials dels seus cognoms formen l’acrònim DRACS). Moguts per un esperit de militància cultural i amb l’objectiu de fer una literatura popular de qualitat, aquest grup d’amics i altres joves van decidir crear el col.lectiu Ofèlia Dracs. Amb el col.lectiu, va obtenir èxits tan sonats com Deu pometes té el pomer –premi La Sonrisa Vertical– o Lovecraft, Lovecraft. De mica en mica, va iniciar també la seva carrera en solitari, produint llibres tant per a adults com literatura infantil i juvenil. Mai ha deixat d’escriure, però tampoc mai s’ha guanyat la vida només amb l’ofici d’escriptor: primer va treballar molts anys en editorials i actualment ho fa en una entitat d’estalvis. Casat, amb dos fills i després d’haver escrit més de cinquanta títols dels més diversos gèneres (novel.la, contes, posia, teatre, guions i llibres per a nens i adolescents), Josep Albanell declara que encara espera moltes coses de la vida. I no podia ser d’una altra manera, ja que, malgrat els seus 53 anys, en el fons continua sent un nen que adora el joc. Amb el seu primer recull de contes, Les parets de l’insomni (1973), guanya el premi Víctor Català. Un any més tard aconsegueix el Sant Jordi amb Calidoscopi sentimental. Després dels volums de narracions Tractat de vampirologia (1975), Si fa no fa, fals (1976) i Qualsevol ficció (1976) publica el 1978 la novel.la Ventada de morts, que obté el premi de Crítica Serra d’Or i genera grans expectatives. Dos reculls de relats són els seus següents llibres: Jocs de miralls i llunes (1982) i Els ulls de la nit (1989). Albanell ha publicat una bona col.lecció de llibres infantils i juvenils –alguns signats amb el pseudònim Joles Sennell–, entre els quals destaquen El barcelonauta (1977) i La rosa de Sant Jordi (1988). A part d’haver escrit un munt de llibres, confessa “haver plantat algun arbre” i ha pujat dues criatures, la Maria i en Francesc. A més a més, no pot amagar un sentiment de satisfacció quan comenta que el seu fill va regalar la seva novel.la juvenil No tots els amants es diuen Romeu a la seva xicota. Fa un somriure de pam que li omple la cara i riu una vegada més.
L’ENTREVISTA
L.D. No havia publicat cap llibre per a adults des del 1989 i en un any n’ha tret dos: Una mica de mort i Xamfrà de tardor. Per què aquest silenci?
J.A. No és que hagi deixat d’escriure durant aquests deu anys. El que passa és que la feina al banc ha absorbit durant part d’aquest temps tots els meus sentits. Més que tenir poc temps lliure per dedicar-lo a escriure, el que tenia era poca disposició per afrontar obres d’una certa extensió. Per mi, escriure una novel.la per a adults és com fer unes oposicions: em demana perdre, o més que perdre, guanyar molt de temps, perquè jo em situo davant de l’ordinador i de vegades, abans de començar a escriure, poden haver passat hores i, tot plegat, potser per produir ben poca cosa. Durant deu anys he anat fent cosetes: no només aquesta obra, sinó dos llibres més, perquè el material que considerava vàlid però que no encaixava en el projecte concret de Xamfrà de tardor, l’he rescatat a “Una mica de mort”. A més a més, un dels contes de Xamfrà de tardor, que es diu Plaça del Callao, va començar a créixer, créixer, créixer i se m’ha convertit en una novel.leta de 150 pàgines, que ja tinc acabada. El repte ha estat que fos una novel.la eròtica, però literària.
L.D. Quan sorgeix, doncs, la idea d’escriure Xamfrà de tardor?
J.A. Sorgeix quan vaig acabar d’escriure Els ulls de la nit (1989), un llibre protagonitzat només per dones. La meva agent m’havia fet notar que els meus personatges femenins eren durs, esquerps, difícils, perversos. No sóc misògin, però literàriament sí que em sortien aquests tipus femenins. Així que vaig escriure Els ulls de la nit per corregir aquesta tendència. Un cop acabada l’obra, em van quedar ganes d’escriure històries no només de dones, sinó basades en les relacions entre els dos sexes, unes històries sentimentals que no descuidessin aspectes que m’interessen tant com ara la fantasia, el somni, l’atzar o els elements sobrenaturals. Així, vaig anar escrivint contes fins que un dia Àlex Broch, que era director literari d’Edicions 62, em va demanar què tenia i li vaig explicar que treballava en aquest tipus de contes. Li va interessar i sense haver-los llegit vam firmar el contracte. Em va afalagar molt la seva confiança en la qualitat dels meus escrits. I així es va començar a gestar Xamfrà de tardor com a projecte unitari.
L.D. Els personatges del llibre transiten d’uns contes als altres i se’ns presenten sota perspectives diferents. ¿Pretenia mostrar que la realitat és calidoscòpica?
J.A. Tots els contes de Xamfrà de tardor ressonen els uns en els altres. Hi ha elements, situacions, personatges que es van repetint en diferents històries i aquesta és una manera de donar unitat al projecte. Després d’escriure aquesta obra, m’han quedat ganes d’aprofundir en aquesta idea i ja estic preparant un altre llibre que es titularà Llibre de ressonàncies, en què aquest aspecte encara serà més acusat.
L.D. L’estructura de Xamfrà de tardor està força controlada: més que 14 contes, el componen 7 parell d’històries...
J.A. Els parells de contes s’estableixen basant-se en l’oposició, el complement, la continuació, un element físic que es repeteix, una mateixa història amb dos finals diferents... I són set, perquè en cabalística el set és un número màgic i a mi lamàgia m’interessa molt. A més a més, hi ha una gradació: el llibre comença amb contes més fantàstics per passar després a històries més oníriques. El realisme es va fent cada vegada més acusat.
L.D. ¿Xamfrà de tardor és una obra que es desmarca volgudament de Ventada de morts (1978)?
J.A. Ventada de morts és una obra que se m’ha posat al damunt, que ara la sento una mica com una llosa. Hauria pogut continuar per aquell camí, però no m’interessava seguir aquella línia. Va ser una obra fruit de les influències d’autors com Faulkner, Víctor Català o Joaquim Ruyra, interessats per la creació de mons i del llenguatge i per l’escriptura compromesa. Amb Els ulls de la nit i posteriorment amb Xamfrà de tardor, Una mica de mort i el Llibre de ressonàncies me n’he distanciat. En ells m’han interessat més altres aspectes com ara els elements lúdics o la recreació fantàstica. De fet, podríem dir que actualment em plantejo una tercera via: ja tinc la primera cinquantena de planes d’una futura novel. la històrica que es dirà Lo fiscorner del Segre, que està situada en ple Romanticisme català.
L.D. Aquesta evolució també es nota en el llenguatge...
J.A. Sí, el llenguatge de Ventada de morts té una certa tendència al barroquisme, mentre que el de Xamfrà de tardor és més planer. Ara busco més l’eficàcia poètica del llenguatge, un cert to líric.
L.D. Xamfrà de tardor juga amb els contraris: encontres-desen-contres, amor-solitud. No obstant això, la majoria d’històries sentimentals s’aboquen al fracàs...
J.A. Sí, és cert, però també ho és que els dos darrers contes tenen un final més positiu, i ja que el llibre està pensat com una evolució no podem dir que la visió final que se’n desprèn sigui negativa. No obstant això, admeto que la meva visió de l’amor no és gaire optimista, perquè crec que les relacions entre les persones és claríssim que tenen una caducitat: comencen i acaben, o més ben dit, evolucionen cap a una relació diferent. Als primers
contes del llibre hi ha més trencaments sentimentals. A la darrera part, en canvi, hi ha més transformacions de sentiments, més evolució que ruptura.
L.D. A la narració “Mulier fugens” podem llegir: “...les obres d’aquest novel.lista no són escrites a partir d’un argument treballat i construït prèviament, sinó que es vessen sobre un tema inicial que va creixent”. ¿És aquest el procés creatiu que utilitza?
J.A. No. Jo quan em poso a escriure tinc bastant clar què és el que vull fer i a onvull arribar. Encara que sempre estic disposat a acceptar canvis si a l’hora de crear veig que el meu projecte inicial no funciona. Crec que si no parteixes d’una idea clara, l’obra resultant és més magmàtica, més discursiva,
amb una forma més dispersa, cosa que a mi de moment no m’interessa.
L.D. Totes les històries del llibre estan impregnades de melancolia. ¿És una forma més de donar unitat a l’obra?
J.A. Sí, les històries del llibre estan contades com si te les miressis des d’una certa distància i per això tenen aquest tel melangiós. Crec que les relacions sentimentals estan amarades principalment de dues coses: d’intensitat, si les expliques des del present, o de melangia, si les expliques mirant enrere. Jo he optat pel segon cas.
L.D. ¿La tardor que apareix al títol contribueix a donar aquesta idea de melancolia?
J.A. El títol juga amb dues coses: la tardor i el xamfrà. He escollit la tardor perquè és l’època en què ja han passat els mesos d’intensa calor i vivim un temps de reflexió, de melancolia, que són dues idees presents a tots els contes. A més a més, la primavera és l’estació dels amors adolescents, mentre que la tardor és la dels amors més madurs, que són els del meu llibre. D’altra banda, m’he decidit per xamfrà perquè és una de les paraules més urbanes que hi ha i jo volia donar aquesta idea de ciutat al títol.
L.D. La Maria, en Manuel, la Manoli... ¿tots els personatges tenen un nom que comença amb ‘m’ per alguna raó concreta?
J.A. És un aspecte lúdic més, una manera més de continuar el joc. Es tracta d’un recurs monzonià que em serveix per donar un toc més, una ressonància més al llibre. En el fons el que vull expressar és que les persones, enfrontades amb els seus sentiments, sempre són les mateixes. I a tots ens val sempre el mateix.
Tornar