Documentació
El Raval, un paisatge viscut
El mateix Ferran Aisa manifesta en la primera endreça, al final del volum, que els poemes que conformen Rambla del Ravaltenen les seves arrels en el context, la vida i les lluites personals i col·lectives dels anys 70. El temps de les aspiracions comunes en un país que encetava el procés llarg, lent i feixuc de degoració del franquisme, encara avui present en segons quins substrats en tant que revifat. El carrer Cadena, al cor del Raval de Barcelona, és el punt de partida d'un viatge interior de la memòria: el temps i el paisatge viscuts que fan conviure, en el gruix del volum, la nostàlgia i el fort sentiment de pèrdua d'un espai físic, naturalment, però també d'un efluvi intern i generacional en la seva immensa dimensió social, cultural i humana de fortíssima intensitat que Aisa vol transmetre a través de la crònica, dels fets, d'uns personatges, de llocs concrets, dels sentiments i de l'emoció. Com a assagista -va obtenir el premi Ciutat de Barcelona per una història de l'Ateneu Enciclopèdic Popular-, poeta, activista i hereu actiu en el voluntarisme cultural més incondicional, Ferran Aisa beu majoritàriament del vitalisme d'un admiradíssim Salvat-Papasseit -del que també ha publicat un estudi a Virus-, i busca al seu torn camins pròxims d'Estellés i de Maria-Mercè Marçal a Montalbán, J.A. Goytisolo i Joaquín Marco
IMATGES DE SOTABOSC
Vista la circumstància d'un volum potser excessivament extens, no m'estaré de fer notar que el millor Aisa d'aquest Rambla del Raval aflora, amb diferència, en aquelles composicions en què s'endevina una intenció clara d'equilibri entre un nosaltresinsistent que tendeix a la reiteració i les proliferacions més o menys ocultes d'una veu personal que va fent-se present més a partir de les imatges i en el sotabosc que no pas en el discurs que genera la crònica pròpiament dita. Heus ací un fragment que explicita la idea sucosa del viatge interior: "Un a un els llums del meu carrer se'm perden / plens de records, un a un els silencis i les remors / m'encenen els llums de l'enyor / i m'empaiten com si fos un gat / enamorat d'una nina en flor"... I una altra en què justament aquest nosaltres insistent se'ns presenta desproveït de càrregues majestàtiques: "Malibú era un indret noble, un sentiment, una història / de moltes històries i un somni de molts somnis. / Ara caminem per les ruïnes cercant aquells infants / que jugaven a descobrir el món dins d'un calidoscopi / de fantasia i de colors". O bé: "La divina acràcia / era el far i el camí / dels guerrers d'abans. / Els dies passaven / vestits de color gris plom, / dels somnis, a poc a poc, / fèiem estelles pel foc".
Tornar