Documentació
“Ja no puc aprendre més sobre les regles de joc de la vida”
L.D. Momentos decisivos s’ambienta en la Barcelona grisa del període comprès entre 1962 i 1964, una època molt poc docu-mentada pels historiadors...
F.A. La història moderna d’Espanya comença l’any 1965, quan el Partit Comunista ja ha entrat a la universitat, quan ja existeix el sindicat Comissions Obreres... Això ha fet que els historiadors no s’hagin interessat gaire pel període immediatament anterior: el que va de 1960 a 1964. Assabentar-se del que va passar durant aquests quatre anys és dificilíssim. Si vas a les hemeroteques, el diaris no t’expliquen res, perquè les coses realment interessants no hi apareixien. Així que per fer la meva novel.la m’he hagut de basar en la història oral i parlar amb moltíssima gent. I això és el que també haurien de fer els historiadors, perquè no els queda gaire temps per aprofitar la memòria viva que encara té la gent gran.
L.D. Per què li va interessar una època tan grisa de Barcelona?
F.A. Perquè és el període de temps en què per primera vegada el franquisme era victoriós a la Ciutat Comtal. Els tecnòcrates de l’Opus Dei havien reactivat l’economia espanyola i la gent no s’oposava a la dictadura perquè tothom guanyava diners: rics i pobres. Em va interessar documentar aquesta època perquè són uns anys compromesos: és l’època en què es fan fortunes com la de Samaranch, Porcioles i altres polítics que encara estan en actiu.
L.D. Vostè perfila molt més aquest ambient de la Barcelona de principis dels seixanta que els mateixos personatges. Per què?
F.A. Perquè prefereixo donar llibertat a la imaginació del lector. M’irriten molt les novel. les en què el personatge queda massa definit. A la novel.la realista del XIX, amb la seva abundància de detalls, el protagonista acabava sent realment una encarnació física. Ara ja no cal ser tan exhaustius: ja tenim la televisió per satisfer aquesta necessitat de fisicitat immediata. Sí que m’interessa, en canvi, el personatge com a trajectòria moral, com a veu. Per això és molt important construir un escenari que doni versemblança a aquesta veu.
L.D. Parlant de veus, a Momentos decisivos n’hi ha més d’una quinzena de diferents...
F.A. Sí, és una cosa gairebé esquizofrènica que em va donar molta feina, perquè vaig intentar individualitzar cadascuna de les veus. Volia que, com a l’òpera, cadascuna tingués una ària pròpia i interessant. El que he pretès és crear d’aquesta manera l’acompanyament musical idoni de la veu protagonista.
L.D. Com Alberto, el protagonista de l’obra, va viure els primers anys seixanta com a estudiant universitari a Barcelona. Momentos decisivos té molt d’autobiografia?
F.A. De biogràfic no n’hi ha res en aquesta novel.la. El que passa és que tots els novel.listes utilitzem la nostra experiència en els nostres llibres. Hi ha molts personatges que estan construïts sobre persones que jo vaig conèixer, però que després canvio. L’exemple més evident a Momentos decisivos és Gabriel, un personatge que porta ulleres fosques, que és un poeta sarcàstic i que és un homenatge al Gabriel Ferrater que vaig conèixer, encara que políticament el personatge no tingui res a veure amb el meu amic.
L.D. Ha declarat que la seva últi-ma novel.la clou un cicle de la seva obra de ficció que vostèanomena ‘episodis nacionals inconscients’...
F.A. Les meves últimes cinc novel.les, sense proposar-m’ho, descriuen una situació històrica molt concreta en una ciutat també molt específica: els anys trenta a Sant Sebastià, els setanta a Madrid... Només quan vaig acabar d’escriure Momentos decisivos em vaig adonar que m’estava explicant a mi mateix les regles de joc d’aquest món i d’aquesta vida.
L.D. Perquè creu que amb Momentos decisivos es clou el cicle?
F.A. Per què m’ha servit per explicar-me l’última regla i una de les més importants: la de com es prenen les decisions i la de saber distingir les decisions principals de les secundàries.
L.D. No es veu capaç ‘d’explicar-se’ més coses sobre les regles de la vida en novel.les successives?
F.A. No, perquè crec que ja no tindré més oportunitat de saber més coses sobre les regles de joc d’aquest món de les que ara ja sé. Haig de canviar completament de línia d’escriptura.
L.D. El llibre està estructurat en 36 capítols molt breus i, en molts casos, amb veus principals diferents...
F.A. Com que el protagonista és un pobre tio que vol ser artista, la novel.la està pensada com una exposició de quadres. Cada capítol és un quadre amb una atmosfera, un color, una olor... Molt concrets. Els quadres responen o bé a la situació que s’hi descriu o bé al personatge o veu principal d’aquella escena concreta. Així, hi ha quadres romàntics del XIX, un quadre pop, un capítol conceptual, una marina del nou-cents català, un quadre prerafaelita...
L.D. Però aquesta és una lectura que molta gent no pot captar...
F.A. No, el lector normal no advertirà aquesta segona lectura, però perfectament podrà seguir el fil argumental sense cap problema.
L.D. Dels dos germans protagonistes, Jordi, l’hereu, opta per l’enfrontament al sistema, i Alberto, per fugir. Eren els dos únics camins possibles?
F.A. Sí. L’asfíxia, l’opressió moral era tan gegantina, que eren les dues úniques sortides viables. Només podies decidir o bé passar a l’acció i adoptar una política radical, que és el que van fer els comunistes, o bé marxar a l’estranger. La gent de la meva generació majoritàriament va marxar.
L.D. Un altre dels personatges de la seva novel.la és “l’home més important de Catalunya”. Està inspirat en algú en concret?
F.A. No, és un arquetipus. Vaig conèixer moltes persones com ell a l’epoca de Franco. Era gent molt secreta. A Catalunya, a diferència de Madrid, el poder és d’una discreció absoluta. Els homes més importants de Catalunya són pràcticament anònims, no els coneixem, no surten a la televisió. “L’home més important de Catalunya” que apareix al meu llibre és una mena de gran padrino, una figura que a Barcelona existeix, perquè hi ha una xarxa empresarial piramidal.
L.D. Feia sis anys que no escrivia ficció. No és massa temps?
F.A. No crec que hagi trigat molt. Jo no tinc cap pressió contractual que m’obligui a escriure un llibre a l’any com els escriptors professionals. Jo sóc funcionari, aquesta cosa que podríem anomenar aristocràcia del parasitisme, i per tant, puc donar-me més temps per escriure. Penso que sis anys no és tant: dos anys de redacció, un any de repòs del manuscrit al calaix i dos anys més de correcció, que és la part més divertida, la part artesanal.
L.D. És funcionari perquè és professor d’estètica a la Facultat d’Arquitectura. ¿Els universitaris d’ara tenen alguna cosa a veure amb els de la seva novel.la?
F.A. Tant els universitaris actuals com els de principis dels seixanta coincideixen en el fet que es troben en una època detinguda, de gran acumulació de capital. Quan això passa, la societat queda políticament paralitzada perquè tothom està per fer diners i no vol que res canviï.
L.D. ¿Creu, doncs, que la Barcelona actual també és una Barcelona ‘morta’, com la dels primers anys 60 que descriu al seu llibre?
F.A. Barcelona és una ciutat que estava dissenyada per ser una capital cultural i internacional d’Europa. Però des d’aquestes dues perspectives, ara és una ciutat d’una mediocritat infinita. Hem perdut el cinema i la iniciativa artística, hem perdut la indústria audiovisual, la cultural, la discogràfica... Enaquest sentit, la Barcelona actual és cadavèrica.
L.D. Però el que diu no es correspon amb les xifres oficials.
F.A. Perquè les dades oficials estan absolutament maquillades: sempre parlen d’augment de producció en comparació amb Madrid. Però és inútil. A qui volen enganyar? Tots sabem on hem d’anar si volem veure exposicions interessants. On van els actors catalans a fer cinema? On es graven els discos? Si els polítics no posen remei a aquest cofoisme del discurs amb fets, Barcelona es convertirà en una segona Montecarlo: un lloc per als turistes, avorridíssim si no és per visitar-lo, prende copes i anar de festa.
L.D. Com és que escriu a mà?
F.A. La redacció la faig a mà i la correcció a l’ordinador. I no podria fer-ho d’una altra manera: l’escriptura ha de ser a mà i amb ploma estilogràfica, perquè és una eina d’escriptura que té molta vida. L’estilogràfica la sento respirar quan escric, és orgànica. Si estic enrabiat, em surten uns traços molt gruixuts, quasi forado el paper... En canvi, el boli és molt més neutre.
L.D. Per què dedica el llibre a l’escriptor Eduardo Mendoza?
F.A. Primer, perquè som molt amics. Ens veiem pràcticament cada setmana. Segon, perquè com dic a la dedicatòria, és un cavaller. Ell i tres o quatre mestres més com Juan Benet, Sánchez Ferlosio i el mateix Gabriel Ferrater, són gent que tenen una posició moral envers la literatura, que no la veuen només com una professió. No escriuen per ambició de glòries ni medalles, ni participen activament en la societat literària. Tampoc no es maten per sortir a la televisió. Simplement escriuen perquè no tenen més remei, perquè per a ells és una necessitat. Jo també em prenc l’escriptura d’aquesta manera, com una mena de vocació religiosa o militar.
L.D. Militar?
F.A. Sí, a través de la literatura es lliuren les últimes guerres que es poden fer.
L.D. ¿S’autodefineix, doncs, com un escriptor compromès?
F.A. Jo no podria escriure una novel.la que no tingués un rerefons moral. La línia literària que m’interessa és la de Cervantes, Kafka, Proust, Balzac, Beckett, Faulkner... Una narrativa absolutament moral, si la comparem amb la d’altres escriptors purament narratius com els escriptors de novel.la policíaca, de misteri, psicològica, d’aventures i costumista.
L.D. ¿S’ha plantejat en algun moment escriure en català?
F.A. M’encantaria, però ho faria tan malament! A més, seria com haver de pagar un peatge per demostrar la meva catalanitat. Ningú no m’ho ha demanat, però seria com cedir a un xantatge i no vull fer-ho.
L.D. Per què ha firmat alguns dels documents del Foro de Babel?
F.A. Perquè crec que la judicialització de l’ús lingüístic porta sempre problemes. Estic absolutament d’acord amb la normalització i amb els ajuts al català, però al meu entendre la darrera llei lingüística implicava més problemes que solucions. La llengua no ha de ser un problema; de fet, al carrer no ho és, però els polítics sembla que vulguin convertir- la en motiu de conflicte.
L.D. ¿És tant antinacionalista català com antinacionalista espanyol, doncs?
F.A. No ser nacionalista català no té per què ser sinònim de ser nacionalista espanyol. No crec que estigui obligat a tenir un sentiment per la meva nació, ni la catalana ni l’espanyola. Per mi, com menys nacions existissin millor.
L.D. L’última: quin ha estat el ‘moment decissiu’ de la seva vida?
F.A. Quan vaig marxar de casa. Tenia disset anys i vaig marxar molt emprenyat. Vaig ha ver de començar a guanyar-me la vida i vaig passar moments difícils, però és una experiència enriquidora que recomano a tots els joves d’avui. Si s’estan a casa dels pares fins als trenta anys llargs, mai hauran après a ser autònoms.
Tornar