Documentació
Poesia autobiogràfica de Max Aub
A partir dels primers moments de l’exili i fins a la mort, Max Aub va escriure, paral ·lelament a les obres dramàtiques i narratives, una sèrie d’anotacions diarístiques en prosa que constitueixen l’excepcional testimoni íntim de l’escriptor i de l’home. «No puedo callar lo que vi para escribir lo que imagino», escriu Max Aub als Diarios, fixant el que podria ser el leitmotiv intel·lectual de tota la seua obra, motiu central també dels poemes reunits en l’estremidor Diario de Djelfa. «Hijos de la intranquilidad, del frío, del hambre y de la esperanza —o de la desesperación »: així definia Max Aub els poemes de Diario de Djelfa, que marcà en 1941 el seu dramàtic retorn a la poesia. Els poemes d’aquest llibre enriqueixen l’activitat diarística i testimonial de Max Aub des de la més alta tensió expressiva del llenguatge poètic. Una tensa voluntat de testimoni col·lectiu i l’expressió emocionant d’una angoixa viscuda en present concentren l’escriptura autobiogràfica d’aquestes poesies de riquíssima especulació verbal, d’ampla varietat de formes estròfiques i, particularment, d’una aguda sensibilitat davant la natura nordafricana. Al llarg de la crònica datada (de 4- V-1941 a 8-VII-1942), aquests tres elements se situen en els poemes com a úniques armes de resistència contra la intempèrie, la fam, l’horror i la desesperació. «Les debo quizá la vida —escriu Aub en el pròleg— porque al parirlas cobraba fuerza para resistir el día siguiente». Imposant- se sobre les tortures, el treball forçat, les morts i la nostàlgia, la força plàstica amb la qual la natura s’inscriu en els poemes subratlla l’horror d’una experiència que les sis fotografies afegides al llibre mostren sense paraules en tota la seua cruesa: «Viento loco, tierra seca, / boca sedienta, sediento. / Mundo ciego, arena en cielo. / Polvo, tormenta y tormento. / Vuela y entierra y aúlla / la arena de duna en duna./ Tierra que aterra y entierra/ en cielo vuelto y revuelto», «Allá donde llega el ojo/ llega la nada [...] amarilla y parda». Impressiona la ràbia del poeta, ocasionalment enganxada a la recerca lèxica («En hoyancas, al cielo siempre abiertas, / del cocinar inmundos vertederos, / mondo amontijo, y amarillos ceros, / carcavinan camellos; huesas yertas ») o dirigida cap a l’expressió del desig eròtic irrealitzable (Una morilla / anda cernidilla, / blanco garbo, / blanca gracia, / blancos pliegues / y repliegues, / blanca almalafa./[...] El preso que la ve / queda más preso. / El sol, los árboles, la sed...»), però en tot moment lligada al testimoni del presoner poeta que sap emprar la ironia per temperar artísticament —a l’altura exigible de la utilitat permanent de l’art— el patetisme immediat d’aquesta crònica obliqua del sofriment col·lectiu. Les dues edicions anteriors del Diario de Djelfa —1944, 1970— les publicà Max Aub a Mèxic. Amb un penetrant i documentat pròleg, Xelo Candel ha editat ara per primera vegada a Espanya aquest llibre «que configuró desde la distancia geográfica parte de nuestra memoria histórica y mantiene una clara vigencia a la hora de completar el friso de la poesía española de posguerra». Això és indubtable, i fins i tot permet que el públic lector conega una faceta més, la poètica, del singular narrador i dramaturg que va ser Max Aub, un dels més grans escriptors de la nostra generació perduda de la República. Malgrat els vents contraris, ben diversos, i gràcies a esforços com els de Xelo Candel i els editors d’aques
Tornar