Documentació
Les veritats ofenen
Tot és mentida, diu Quim Monzó des de la coberta del seu últim llibre, que aplega un centenar d’articles publicats els últims anys. I ja en van set, de reculls d’articles. Set reculls d’articles, sis llibres de contes i tres novel·les. Queda clar, si més no per quantitat, que Monzó és tan articulista com contista. Tan periodista com escriptor, dirien els qui encara creuen en la separació entre periodisme i literatura. Com si el periodisme no fos, no pogués ser, literatura. “Del gran tot que és la literatura, avui els llibres en són només una part. Digníssima, però només una part. La literatura és als llibres, evidentment, però també –mal que els pesi– al teatre, a les cançons, al cine, a la ràdio, a la televisió i als diaris. Aquí mateix, malgrat tant Any Pla i tanta polla amb vinagre, encara hi ha qui es pregunta si el periodisme és literatura o no”, diu l’escriptor en un dels cent tres articles de Tot és mentida. Com ja va fer Pla amb els textos publicats a Destino, Monzó ha optat per traduir al català els articles que van aparèixer a “La Vanguardia” en castellà. L’articulisme de Quim Monzó supera amb bona nota (“progressa adequadament”, que diuen ara) el salt del diari al llibre. Cada article és una peça narrativa autònoma que funciona com a tal. I de quina manera: n’hi ha de tan rodons que al final et vénen ganes d’aixecar-te i aplaudir. Ganes de treure’t el barret que no portes, com faria ell si mai algú digués: “Shakespeare, avui, faria teatre” amb la mateixa naturalitat amb què tothom diu: “Shakespeare, avui, faria cinema”. Monzó sap que la ironia ofèn més que l’insult. Per això hi té tanta tirada. Explota al màxim aquest recurs en un article impagable, titulat A correu seguit. Un text epistolar en clau irònica on tot és mentida, perquè ¿què és la ironia sinó una figura retòrica que consisteix a dir justament el contrari d’allò que es vol dir? Si no ens enganya, Monzó troba els temes de la majoria d’articles a la premsa. I és que, com diu el tòpic, la realitat supera la ficció. Ara que hi penso, en un dels articles parla del costum de deixar anar la frase “com diu el tòpic...” abans de deixar anar un tòpic. Com si, fent-lo precedir de la frase exculpatòria, el tòpic ja no ho fos tant. Però a aquestes altures la vacuna ha perdut efecte, perquè és tan tòpic el suposat antídot com el tòpic que es recita a continuació. Tot és mentida, encara que sembli veritat. O és veritat encara que sembli mentida. Fa deu mesos vam saber que dos metges nord-americans havien arribat a la conclusió que, en efecte, quan diem mentides ens creix el nas. Es veu que l’esforç de mentir fa que els vasos sanguinis s’omplin de sang i, en conseqüència, se’ns infli el nas. Això podria ser una innocentada, o sigui una mentida, però no: els tals metges tenien noms i cognoms (Alan Hirsch i Charles Wolf) i el seu era un estudi seriós, dels que troben ressò a les publicacions científiques de prestigi. La notícia permet concloure que Carlo Collodi (nom fals, ves per on, del narrador italià Carlo Lorenzini, pare literari de Pinotxo) no era un inventor d’històries sinó un visionari. Per confirmar-ho potser caldria que un altre grup d’investigadors estudiés les possibilitats reals que té un titella de fusta de convertir-se en un nen de carn i ossos, és a dir, en un nen de veritat. El penúltim número de la revista Time (amb data de 13 de març del 2000) dedica la portada i sis pàgines a parlar dels signes que delaten els mentiders. Els detectors de mentides que hi havia fins ara registraven la pressió arterial, el ritme del pols i la respiració de l’individu sospitós de no dir tota la veritat i res més que la veritat. Els nous detectors són programes informàtics que analitzen també les expressions facials o les fluctuacions de la veu i emeten un veredicte encara més afinat. Però no cal l’ajut de cap ordinador. Tothom amb una certa capacitat d’observació pot entrenar-se a caçar falsedats disfressades de veritats com cases de pagès. Els signes reveladors són molts i fàcils de detectar. Ho diu el reportatge de Time: només els bons actors i els bons polítics són capaços de controlar totes les seves expressions facials. Fins al punt que ens venen gat per llebre i nosaltres (santa innocència) tenim clar que hem comprat un mamífer d’orelles tan llargues com el nas d’en Pinotxo en plena erecció. Dels esforços per atrapar abans mentiders que coixos, Quim Monzó en sabria treure suc. De veritat.
Tornar