Documentació
Una recepta brillant
La dedicatòria del llibre és quasi sempre un espai personal, però aquesta vegada és també història de la literatura. Un dels destinataris del llibre és Pepe Carvalho, en la confiança que anava a llegir la dedicatòria el seu creador, Manuel Vázquez Montalbán. I per descomptat és molt el que deu El topo a la luz del día a la sèrie de Carvalho i a la construcció domèstica d'un món de detectius per mirar políticament i èticament el present. I això Pau Arenós (Vila-real, 1966) ho ha après estupendament en la seva primera novel.la, aprofitant el crèdit literari que va guanyar MVM per als que volguessin ordir històries realistes sense renunciar a les seves manies i fins i tot explotant una pauta velada de fons autobiogràfic. En Arenós, els sabers es concentren aclaparadorament (i ben explotats literàriament) en la gastronomia, un, i en el recent urbanisme de Barcelona, dos. I el que ha fet ha estat una hàbil figura intermèdia entre la novel.la i el llibre de relats. El protagonista és el mateix fals detectiu, gairebé fals escriptor gastrònom, a mitges de gairebé tot i amic per la via de la cuina d'un comissari (o semicomissari, perquè fora de servei vota el partit comunista), que el fa participar com a suport informatiu en alguns casos. Els uns i els altres es lliguen i reapareixen, de manera que no donen exactament una novel.la compacta i lligada, a la manera clàssica de les sèries negres, sinó dispersa expressament, amb coses que sí que es poden complir al final i coses que no, precisament perquè així s'ha fet la narració, sense fe en l'estructura cohesionada, amb un estil al qual amenaça només l'excés de brillantor (sense que arribi a danyar-lo, al contrari: però penso en els estralls que ha fet en altres, com Juan Manuel de Prada) i, per fi, un escepticisme irònic de bona llei, que ni après en Manolo Vázquez Montalbán.
Tornar