Obres
Vida y hechos de Guzmán de Alfarache
Vida y hechos de Guzman de Alfarache. Novel·la picaresca de Mateo Alemany (1547 1614?), publicada en dues parts; la primera a Madrid, en 1599, amb el títol “Primera parte de la vida del pícaro Guzmán de Alfarache”; la segona, a Lisboa, en 1603, amb el títol: “Segona part de la vida de Guzmán de Alfarache, talaia de la vida humana”, per Mateo Alemany, el seu veritable autor. Diu «el seu veritable autor» perquè en 1602 havia sortit altra segona part apócrifa, obra de l'advocat valencià Juan José Martí (1570-1604), que s'ocultava sota el pseudònim de Mateo Luján de Sayavedra. La novel·la, seguint les directrius inaugurades pel Lazarillo de Tormes; és la narració autobiogràfica d'un pícaro que després de tota classe d'aventures, acaba condemnat a galeres, i narra la seva vida. Com el Lazarillo, comença per contar qui van ser els seus pares. El pare era un mercader genovés i, naturalment, lladre, que havent-se establert a Sevilla, va ser capturat pels moros i conduït com captiu a Alger, on va renegar i es va casar amb una mora bella i principal, a la qual va robar després tota la seva hisenda. De tornada a Espanya, roba a un ancià cavaller la seva amant, i d'ella té a Guzmán. Aquest, a la mort del seu pare, deixa la casa i se’n va pel món a guanyar-se la vida. És un noi ple de bones intencions, a qui l'experiència aviat s'encarrega de posar en el camí del mal. El primer dia, en una posada, li donen per a mejar una truita d'ous covats, i ja amb el pollastre. Arribat a Cantillana juntament amb un mosso de mules i un clergue, en una fonda li donen carn de mul que fan passar per carn de carner, i li roben la capa; però Guzmán descobreix l'engany i denuncia l’hosteler a la justícia. Seguint el viatge cap a Madrid, entra al servei d'un ventero i així aprèn a robar en el cobrament, a alleugerir les butxaques dels clients i a cometre altres malvestats. Arribat a Madrid, comença a exercir la «florida picar dia», és a dir, entra en la honorabe confraria dels lladres i dels tafurs. Durant algun temps fa de marmitó de cuina i coneix un període de benestar, però adquireix el vici del joc, torna a robar i és acomiadat. Torna a la vida del pícaro fins que, fent de esportillero, pot robar una bonica suma de diners i fuig aleshores a Toledo on, vestit de cavaller, es dedica a fer de galant, però és enganyat per dues cortesanes. S'allista després en les tropes que van a Itàlia i balafia els seus diners per a congraciar-se amb el capità, que, a l'arribar a Gènova, es desentén d'ell. Guzmán es posa a la recerca dels parents del seu pare; però com el veuen famolenc ningú el reconeix, excepte un vell que se l’emporta a la seva casa, però l’envia al llit sense sopar i a la nit el fa apallissar per quatre falsos dimonis. Guzmán entra en la confraria dels captaires, dels quals aprèn els seus curiosos estatuts i, demanant almoina, arriba a Roma, on aprèn a imitar nafres incurables. Un cardenal, que s’apiada, el fa guarir per metges de màniga ampla que per poder treure diners al prelat, reconeixen com veritables les falses nafres. Però també a casa del Monsenyor, Guzmán comet tota classe de dolenteries, roba en el rebost, fa befes, torna a jugar, fins que per fi el foragiten. Passa així al servei de l'ambaixador de França: i aquí acaba la primera part. L'ambaixador, era un «enamorat», és a dir, que, com tots els ambaixadors, tenia una gran debilitat per les dones, i Guzmán feia l'ofici de «ministre de Venus i Cupido». Sol·licitant per al seu senyor una dama romana, aquesta, per a castigarel seu atreviment, es burla fent-lo passar una nit plujosa en un brut corral. El dia després, mentre es queixa amb la criada de la crueltat de la senyora, és envestit per un porc, que el duu muntat durant una bona estona, i ho deixa baldat i burlat. Per a sostreure's al ridícul de les seves desventures, conegudes per tota la ciutat, Guzmán s'acomiada de l'ambaixador amb la intencion de visitar Florència i altres ciutats d'Itàlia. Durant el camí trava amistat amb Sayavedra, germà de Juan Martí, l'autor de la segona part apócrifa, i en Siena, amb uns altres, li lleva el bagul amb tots els vestits i el diners acumulat amb els seus serveis de mitjancer. Mentre es dirigeix a Florència, Guzmán troba a Sayavedra, li perdona la complicitat en el furt. Es dirigeixen ambdós a Bolonya, on Guzmán troba al principal lladre del seu bagul, el denuncia i acaba ell en presidi. Al sortir de la presó, amb l'ajuda de Sayavedra, mestre en la matèria, fa paranys en el joc i fuig a Milà, on amb una audaç estratagema estafa un mercader. D'aquesta manera pot dur a Gènova una vida fastuosa, complimentat aquesta vegada per l'ancià oncle i pels altres parents, que fins i tot el volen allotjar. Però Guzmán es venja de la burla soferta quan era noi estafant los per mitjà d'una treta enginyosa, i s'embarca amb Sayavedra en la galera del capità Favelo, que es dirigeix a Espanya. A l'altura de Marsella la nau és sorpresa per un temporal i Sayavedra, embogit, es llança al mar i mor ofegat. Guzmán desembarca a Barcelona i viatja per diverses regions exercint els més variats oficis. En Saragossa un mesoner el subjecta al «Aranzel de les necedades» (que sembla imitat per Quevedo); una dona el burla i per una altra es veu obligat a deixar la ciutat. A Madrid, una mossota li posa una querella i per a evitar la presó Guzmán ha de desemborsar 200 ducats. Dedicat al comerç de joies, augmenta el capital, compra una casa i es casa amb la filla d'un mercader amic seu, el qual l’ajuda a estafar als seus creditors. Mor la seva dona i, al quedar-se vidu, Guzmán decideix ordenar-se sacerdot i se’n va a estudiar a Alcalá, però durant una romeria s'enamora de la filla d'una mesonera i es casa amb ella. Abandonats els seus estudis es dirigeix amb la seva dona a Madrid, on viuen en la més cínica corrupció, acabant amb prestar a l'esposa els mateixos serveis que a l'ambaixador. Bandejats de la ciutat per escàndol, els dos passen a Sevilla i Guzmán troba allí a la seva anciana mare, però és abandonat per la seva esposa, que fuig a Itàlia amb un capità de galera, deixant-lo sol i pobre. Guzman aleshores torna als seus robatoris i enganys: entre altres coses ven una casa que no és seva i enganya a un sant monjo. Entra al servei d'una senyora, la roba i és descobert i condemnat a sis anys de galeres. Però com intenta fugir i és capturat, la condemna és commutada a perpetuïtat. Els sofriments horribles de les galeres redrecen finalment l'ànima del pícaro a la virtut, i com denuncia una temptativa de motí dels galeots, se li promet la llibertat. En la novel·la, segons un procediment posat de moda per Boyardo i Ariosto i imitat per tots, fins i tot per Cervantes, hi ha Intercalades tres històries: «Ozmín i Daraja» (1, 1, 8); «Dorido i Clorinia» (1, 3, 10); «Maese Jacobo i els seus fills» (11, 2, 9) i una rica col·lecció de referències novel·lístiques vinculades en part a la tradició clàssica i en art a la musa popular i a l'observació directa de la realitat. I és aquí on triomfa l'art de l'escriptor. Com tots els escriptors picarescos, Alemany persegueix els aspectes més immediats i crus de la vida. La seva novel·la és un quadre d’abjecció i de misèria que voluntàriament s'oposa a les rosades ficcions pastorils i cavalleresques de la literatura cortesana. Ja no és la sàtira subtil del Lazarillo, que escull els episodis, els depura de l'anècdota i coordina la seva representació des d'un punt de vista moral, aconseguint d'aquesta manera amb facilitat un equilibri artístic: és una desenfrenada fantasia creadora, un vigorós naturalisme mal dominat pels frens de la moral. Perquè Alemany és l'home de la Contrarreforma: sent la crida de l'Instint i es lliura a ell, però sap que l'instint és pecaminoso i a ell oposa la raó. Hi ha en ell l'alegria de contar, la complacència per la vida canallesca considerada com una èpica al revés, però a ella contraposa la divagació filosòfica que dels casos més desesperats treu un exemple moralitzador. Una moral que queda sempre juxtaposada i introduïda d'una manera subreptícia. L'autor, home de ciència i lletres, va a buscar la seva moral lluny, però no aconsegueix mai oferir-la pedagògicament i sovint la condimenta amb la nota picant. Quan li falla la punta de malícia li queda sempre la complacència verbal que dóna amplitud i sonoritat a la prosa, il·lumina els més insignificants detalls i reflecteix la realitat com un mirall deformante però molt límpido. La novel·la aviat va ser traduïda a totes les llengües.
Tornar