Documentació
La Veu de l’Inefable. Antologia poètica.
Mossèn Miquel Costa i Llobera al poema La Vall (1873-1907) ens descriu el goig que la contemplació de la naturalesa provoca en la seva ànima. En aquest instant de sol·litud el poeta, assegut sota un xiprer, és corprès per una tendresa infinita. L’evocació dels records, que ara són la seva única companyia, li provoca un sentiment de tristesa romàntica. La fosca que envolta el paisatge de La Vall li evoca els misteris d’una vida que s’oculta rere el vel de la nit. Ara els elements d’aquest univers concret li desvelen l’inefable poesia, que descriu com la veu d’un “vagarós misteri” que “ungeix el pensament i l’extasia”. De la màgia de la natura brolla la inspiració poètica, que li mostra l’essència d’una vida enlairada. Una lectura més profunda ens descobreix que el nostre poeta aspira a assolir aquesta vida més alta que troba en la poesia a través de la contemplació del paisatge, tal com es desprèn del poema Damunt l’altura, en el qual considera la natura com el gran “poema del Creador”. Vet aquí com la poesia per a Costa i Llobera és l’harmonia d’un “llenguatge mig comprès”. Aquí el poeta revela el seu anhel de fondre’s en un bes delitós amb “l’essència beneïda” d’una vida superior “que acosta l’ànima a Déu”. I alhora invoca la Poesia, que defineix com una “verge dels cants divins”, “germana dels serafins”, perquè li reveli “l’hora sagrada” de la inspiració. Aquest és el sentit líric que el títol de la nova antologia poètica de Miquel Costa i Llobera, La veu de l’inefable, pretén reflectir. L’edició recull desset poemes de l’insigne autor de Pollença, a més de diferents fragments de la conferència "La forma poètica", llegida el 1904 a l’Ateneu Barcelonès. El poemari s’inaugura amb una introducció que ressegueix la petja biogràfica i estètica del poeta i es tanca amb els comentaris a sis composicions líriques i una selecció bibliogràfica.
MÓN CLÀSSIC I BÍBLIC
Atès que els joves lectors d’avui es troben poc familiaritzats amb les múltiples referències del món clàssic i bíblic que manifesten alguns poemes d’Horacianes i de Visions de la Palestina, els editors hem elaborat unes notes il·lustratives a peu de pàgina per tal d’acostar els referents culturals al lector poc iniciat. En aquest sentit el llibre forma part d’una col.lecció amb pretensions didàctiques, per la qual cosa va destinada al gran públic i principalment als alumnes de secundària. Si el mateix Costa i Llobera el 1905 adreçà el seu missatge poètic a les noves generacions amb l’oda "Als joves", avui, que la joventut camina desorientada sense conèixer les autèntiques arrels de la nostra cultura, consideram ben vigent el seu magisteri. El poema "Als joves" proposa un vertader programa d’actuació ètica i estètica, basat en un esperit de lluita encaminat a assolir un ideal, “unint el seny amb l’ímpetu”. Avui, que ens trobam davant una societat despersonalitzada i mancada de valors, que es deixa encisar per “les buidors lluentes” de cultures alienes i menysprea la pròpia, la paraula del poeta es manté viva quan proposa servar les tradicions culturals autòctones, perquè “...cada poble sols ateny son astre / seguint per la seva òrbita. El poeta reivindica l’assumpció de la identitat i exhorta els joves a seguir-la, “Siau qui sou”, però refusa aïllar-se “dins una llar històrica / sense horitzons”. Observem la dualitat del missatge poètic de Costa que, d’una banda, convida els joves a enriquir-se amb els tresors d’altres cultures, a volar “sobre les terres / enfora, amunt, com l’àguila”; però, d’altra banda, els indueix a respectar els seus orígens, aquesta simbiosi reforça la potència dels individus i dels pobles. Els desset poemes escollits són la tria d’algunes de les composicions més representatives dels diferents llibres de Costa i Llobera, els quals palesen la seva trajectòria estètica. Aquesta trajectòria arranca del Romanticisme francès i italià i manifesta la influència de Víctor Hugo, Lamartine i Manzoni. Es tracta d’un Romanticisme delicat, modulat per la serenitat clàssica, que inaugurà a Mallorca el poeta romàntic Josep Lluís Pons i Gallarza, del qual el nostre líric fou un deixeble destacat. Com a mostra d’aquest Romanticisme serè, en què el poeta projecta les seves emocions sobre la natura i expressa un sentiment del paisatge, circumscrit a la geografia de Pollença i transcendint a símbol de tota la Mediterrània, hem seleccionat set poemes del llibre Poesies (1885): "La vall", "La font", "A un claper de gegants", "Damunt l’altura", "El pi de Formentor", "Defalliment i L’arpa". I, d’altra banda, les composicions líriconarratives "Les dones d’aigua" i "La cançó de Na Ruixa Mantells", triades del llibre Tradicions i fantasies (1903), són el paradigma del Romanticisme popular que aplega algunes llegendes tradicionals. En canvi, La deixa del geni grec, pel fet de ser una síntesi de la musa romàntica i la musa clàssica, anuncia una segona etapa de transició cap al Classicisme. Una etapa en què el poeta no solament pugna per definir-se entre el Romanticisme de caire històric, el que recrea tradicions populars i l’humanisme clàssic, sinó que es debat entre dues llengües, el català i el castellà. Tanmateix, Costa i Llobera es decanta per la bellesa del Classicisme mediterrani que es guia per l’equilibri i l’harmonia entre la forma i el contin gut de l’obra d’art. Un Classicisme que, insinuat ja a Líricas (1899), La deixa del geni grec (1902) i Cala Gentil (1903-1904), culmina el 1906 amb Horacianes i és reiterat el 1908 amb Visions de la Palestina. Així, Costa i Llobera es manifesta com un gran coneixedor de dues tradicions culturals, la grecollatina i l’hebraica, i, en aquest sentit, esdevé un gran innovador adesiara amb l’adaptació dels versos i de les estrofes de l’antiga lira clàssica a la musa catalana, adesiara amb la incorporació a la nostra poètica del versicle hebreu, basat en el paral·lelisme de conceptes. El nostre recorregut per l’itinerari estètic de Costa i Llobera es clou amb les composicions "A Horaci", "Mediterrània", "Als joves" i "L’hèroe", del llibre Horacianes; "Jerusalem" i "Vall de Josafat", de Visions de la Palestina.
RESSONÀNCIES ÈTIQUES
Costa i Llobera, esperit sensible i preocupat pel devenir del seu poble, exercí el seu magisteri entre les noves generacions de poetes de principis de segle. Ja el 1904 a La forma poètica inicià un discurs ple de ressonàncies ètiques, en què refermava –seguint les teories de Torras i Bages– la proposta estètica d’un art nacional català, basat en el retorn a les arrels clàssiques. Així, el mestre aconsellava als joves amb aquests mots: “Vosaltres, poe-tes novells, que en la pruïja de la joventut sentiu l’afany de rompre motllos gastats, en escoltar aquestes paraules d’un que no és jove, però que simpatitza encara amb el jovent, no hi sospiteu la mania senil de trobar el present pitjor que el d’abans. [...] Introduï novetats en bona hora; no us posaré més limitació artística que la de respectar l’essència de les coses”. L’autor d ’Horacianes, que refusava les innov-cions indiscriminades i les deformacions decadentistes, es mostrà com un vertader mestre en la renovació poètica, amb la qual aconseguí enaltir la llengua literària i que la poesia catalana assolís el vol universal. El magisteri de Costa i Llobera, enarborat pels joves noucentistes, encara perdura avui per la seva eterna joventut.
Tornar