Documentació
Article aparegut a “El Periódico el 16/03/01 a cura de Vicenç Pagès Jordà
Es fàcil enumerar alguns dels objectius dels quals Jordi Coca prescindeix en aquesta novel.la: la recreació minuciosa del clima de postguerra, la construcció d'un estil carnós i visible, l'opció per la força suggerent del showing, la tria de personatges carismàtics o d'accions vívides, la distància entre el present desconegut del narrador i el passat que recorda al llarg del llibre. No hi ha detalls per acariciar, sinó una prosa grisa i explícita, un punt de vista reiteratiu i una sintaxi dèbil. Sota la pols sembla més un procés de capbussament interior que no pas una obra per seduir el lector. Potser la força de Coca s'ha de buscar en la despreocupació per les lleis més elementals del joc literari. La seva obra és una exploració sobre la dificultat de les relacions humanes. Seria possible que encarar-se amb l'aclaparament i la mort requerís una modalitat transparent de l'escriptura, però l'ambient que recrea Sota la pols no difereix gaire del de les novel.les de Blai Bonet i de Terenci Moix; només que Coca s'hi enfronta amb un estil tan tènue que pot esdevenir exsangüe: com si la prosa fos tan sols un mirall innocent que servís per manifestar una vivència o un estat d'ànim.
L'única vàlvula d'escapament del protagonista de la novel.la és la literatura. D'aquí li ve la fe en el llenguatge, i en particular en els adjectius: absurd, terrible, trist, infinit. Aquest nen solitari, fill de pare dominant i de mare soferta, voltat de por i tristesa, guiat tan sols per "la flama tènue i llunyana que intuïa al final de la foscor", sembla sorgit de les entranyes de l'autor. "Escriu amb sang", va dir Friedrich Nietzsche, com recull Coca en el llibre. Personalment, però, crec que l'enumeració d'episodis, al marge de la recreació visual o del deteniment estilístic, és insuficient per donar compte de la peripècia vital d'un personatge que es pot confondre amb altres de semblants que poblen tantes novel.les de tots els temps. Fa uns anys vaig escriure d'un llibre anterior de Coca que no costava gaire abandonar-lo a la meitat, com tampoc no costava gaire acabar-lo. Al llarg de la seva obra, d'una coherència de pedra picada i sempre al marge de concessions, l'autor ha demostrat que sap perfectament el que vol escriure i on vol arribar. Per la meva part, només puc afegir que hauria preferit una escriptura menys asèptica, precisament més sangonosa. Em congratulo, finalment, d'un jurat que ha concedit el premi Sant Jordi a una obra tan poc comercial.
Tornar