Documentació
Entrevista a jordi Coca apareguda al diari “Avui” el 08/03/01 de març, feta per Lourdes Domínguez
L.D. Ha afirmat que del que explica a Sota la pols no hi ha una sola cosa que no sigui veritat i que no hagi viscut. Però alhora també diu que el protagonista no és vostè. En què quedem?
J.C. El punt de partida del llibre, la matèria primera, són experiències, personatges i situacions viscudes per mi. Però alhora de recrear-ho en el meu llibre he modificat algunes coses. Per exemple, el nen protagonista no sóc jo perquè és fill únic i nosaltres, en canvi, som cinc germans i perquè l’he fet néixer el 1936, i en canvi jo ho vaig fer el 1947. A més, la mort del germà i el descobriment de la lectura són situacions que també he alterat cronològicament. D’altra banda, també hi he posat alguns aspectes sense alterar-los, per exemple: la relació amb el meu pare era la que es reflecteix al llibre i els vells anarquistes i una mica esperpèntics que hi surten com a veïns, també van existir en la realitat.
L.D. Sota la pols representa un canvi en la seva trajectòria literària...
J.C. Jo acostumo a escriure per cicles de dos o tres llibres en què em plantejo un repte comú. Per exemple, vaig tenir una etapa molt intimista amb llibres com La Japonesa; després, vaig evolucionar més cap a la faula amb L’emperador, La nit sota les estrelles i La faula dels ocells grecs; i, posteriorment, em vaig inclinar a parlar de l’etapa que va del franquisme als nostres dies amb llibres com Dies meravellosos. Amb Sota la pols, començo un nou cicle on el que m’interessa és treballar a partir dun material molt personal. Però encara que penso que amb aquesta obra començo a explorar un nou territori, també crec que en el fons sempre parlo del mateix a les meves obres.
L.D. Vol dir, doncs, que després de Sota la pols hi haurà més llibres on parteixi de les seves pròpies experiències per crear les seves ficcions?
J.C. Sí, com a mínim partiré d’aquest material personal en dos llibres més. De fet, de la meva propera novel·la ja tinc el títol: es dirà La noia del ball i tractarà sobre la mare del nen protagonista de Sota la pols.
L.D. Ja l’ha començada?
J.C. Està en un estat molt embrionari. Els començaments sempre em costen molt, perquè haig de trobar-hi la música, però després ja m’hi llanço. De moment, el que sí que sé és que no interrogaré la meva mare perquè m’expliqui coses de la seva vida, sinó que partiré de situacions i experiències que jo conegui della. L’obra explicarà la vida d’aquesta dona des del seu naixement fins a la mort del seu marit.
L.D. Creu que Sota la pols és una novel·la dura?
J.C. El meu editor m’aconsella que respongui que no, però la veritat és que sí que ho penso. És un llibre que explica situacions i experiències dures: ni la mare ni el nen són feliços i les dificultats econòmiques del moment també són grans. Però també és cert que no és una obra de lectura difícil, penso. El llibre té diferents nivells de lectura, però no costa de llegir.
L.D. El rerefons de la història són els anys 40 i 50, però en cap cas hi fa una reflexió sobre el franquisme. Ho evita per voluntat expressa o perquè pensava que la veu narradora dun nen no ho permetia?
J.C. Per les dues coses. D’una banda, des d’un principi, volia escriure un text que parlés d’aquest període, però al marge de la ideologia. De l’altra, el punt narratiu que adoptés et condiciona i en el cas d’aquest llibre, el fet doptar per explicar la història des de la mirada d’un nen no em permetia fer una gran reflexió política sobre el franquisme, perquè no seria creïble. El que sí que podia fer i he fet ha estat mostrar els efectes d’aquest franquisme. En Joan Brossa deia que per ser un poeta social, no cal parlar sempre d’obrers i xemeneies. I jo penso que té raó. No volia fer una novel·la que denunciés les manipulacions polítiques del franquisme, però és evident que la situació que s’explica a Sota la pols és conseqüència de la manca absoluta de llibertat d’aquell temps. I per tant, vulguis o no, acabes reflectint la societat d’aquella època.
L.D. A La Japonesa ja utilitzava la mirada d’un nen per explicar l’argument. Se sent còmode amb aquest punt de vista?
J.C. És un narrador que utilitzo sovint. D’alguna manera, també apareix a L’emperador, una altra obra meva anterior. Les persones sempre coneixem només una part dels esdeveniments i com la mirada d'un nen també és parcial, perquè és un punt de vista que va molt bé narrativament. Però penso que, en realitat, tots som una mica nens. Jo recordo perfectament que quan vaig fer deu anys vaig pensar: “Ara ja sóc gran”. Després, quan amb 14 anys vaig començar a treballar, també em vaig dir: “Ara sí que sóc gran”. I així successivament. A més, quan intentes donar una mirada adulta, és molt probable que acabis fent una mica d’impostura.
L.D. Per què?
J.C. Perquè, en el fons, una mirada adulta o hauria de ser cínica o hauria de ser molt ponderada i relaxada.
L.D. I quin seria el problema?
J.C. Doncs que no tindria interès. No sé qui deia que no hi ha cap novel.la que parli d'un matrimoni feliç, perquè és un tema que no té grapa. Llegir el relat fet per una mirada adulta tan relaxada, avorriria el lector als deu minuts.
L.D. Parlar de records tan íntims i no gaire agradables ha estat dolorós?
J.C. Més que recordar-ho i escriure-ho, el que ha estat més dur és parlar ne amb la premsa. Quan estàs escrivint el llibre, estàs sol, és un acte més íntim. En canvi, quan en parles als mitjans de comunicació i tots se n’assabenten, et fa la sensació que estàs ensenyant el cul a tothom. A més, em sento incòmode perquè estic fent promoció i intentant vendre llibres parlant d’unes experiències molt personals i això ho trobo pornogràfic. En resum, que sento que estic manipulant uns fets molt íntims amb una finalitat indigna.
L.D. No és pas indigne voler que el seu llibre es vengui...
J.C. No, ja ho sé. De fet, ningú m’obligava a explicar que el llibre partia d’experiències autobiogràfiques. Podria haver mentit i haver dit que la història no tenia res a veure amb mi, però, mira, el dia de la presentació vaig explicar que em basava en fets reals i, des d’aquell moment, els periodistes no han parat d’insistir-hi. Cada vegada que m’ho pregunten és dolorós per a mi. A més, jo mai havia pensat que les experiències de la meva infància poguessin convertir-se en matèria literària.
L.D. La seva família ha llegit Sota la pols?
J.C. No i, de fet, em fa por el moment en què la meva mare ho faci.
L.D. Per què?
J.C. Perquè és una dona gran, de 74 anys, que ara està molt tranquil.la i no sé molt bé com l’afectarà. Jo la vaig preparant i avisant de l’argument i ella també ho va veient pels comentaris que surten a la premsa, però sé que li serà dur, perquè serà remoure uns records amargs.
L.D. I vostè, ha rellegit Sota la pols?
J.C. No. No ho faig mai, perquè no m’agrado i em poso molt nerviós. Voldria canviar coses i veig que no puc, i llavors m’atabalo força. Només rellegeixo per obligació quan es fan reedicions de la meva obra, com ara, que Edicions Proa està traient la Biblioteca Jordi Coca.
L.D. Així, doncs, mai s’autotraduiria al castellà, per exemple?
J.C. No, em fa molta mandra. Bé, no diguem mai, diguem depèn del que paguin! La veritat és que només m’he traduït una vegada i era una obra de teatre molt curta. I haig d’admetre que no m’ho vaig passar gaire bé fent-ho, perquè tenia la temptació de canviar-ho tot i reescriure-ho, més que de traduir-ho.
L.D. Quan la novel.la va guanyar el Sant Jordi, Isidor Cònsul, un dels membres del jurat, va destacar que era una obra de temàtica inèdita en la literatura catalana. Ho creu així?
J.C. Suposo que es referia que, en castellà, escriptors com, per exemple, Juan Marsé s’han ocupat de la vida a la Barcelona dels anys 40 i 50 des del punt de vista de la gent obrera, però que en la literatura catalana, això no s’ha donat gaire. Se n’ha parlat poc, com tampoc no s’ha tractat gaire el tema de l’onada d’immigrants del sud d’Espanya.
L.D. Precisament, Isidor Cònsul va dir que Sota la pols rebia influències del mateix Marsé, de Kakfa, de ValleInclán i de Salvador Espriu. Per què?
J.C. Kafka per la figura del pare, encara que el de Kakfa té poc a veure amb el del llibre; ValleInclán per la família de vells que introdueixen el protagonista en el món de la literatura i que són uns personatges força esperpèntics, i l’Espriu, l’Espriu jo no el veig per enlloc. En canvi, el que sí que puc dir és que abans de començar a escriure Sota la pols, vaig rellegir-me Els nois de la vida, de Pier Paolo Passolini, a consciència
L.D. Abans parlava dels diferents nivells de lectura del llibre. ¿Hi ha detalls que poden passar desapercebuts al lector?
J.C. Suposo que sí, perquè és una novel.la on tot està molt pensat i daixò no sempre te n’adones. Per exemple, no és casualitat que el protagonista neixi el 1936; tampoc és perquè sí que el primer llibre que llegeixi sigui Robinson Crusoe, perquè, com ell, és algú que està sol amb uns amics que no sap ben bé qui són, i també té la seva raó de ser el fet de presentar la família de vells que ensenyen al nen el valor de la conversa i dels llibres duna forma bastant esperpèntica... Tot això és el que a la fi va donant densitat a Sota la pols.
L.D. Per què presenta aquesta família de vells d’una forma tan estrambòtica?
J.C. Perquè havien de ser el contrari de la quotidianitat. A casa del nen, no hi ha possibilitat de conversa: només hi ha crits i ordres. En canvi, a casa dels veïns, el nen s’adona que les persones poden intercanviar opinions. Aquests vells eren bruts i estrafolaris en la vida real, però a mi ja m’anava bé que també ho fossin al llibre per remarcar l’oposició entre les dues famílies amb qui conviu el protagonista. En fi, t’estic explicant els trucs de cuina de la novel.la!
L.D. Ja hem dit que Sota la pols era una obra dura. Però malgrat aquesta amargor, ¿creu que el llibre apunta una esperança?
J.C. Crec que no. L’últim sí del nano és prou dur, encara que, evidentment, no desvelaré el final. Si aconsegueixo fer aquestes dues o tres novel.les més que m’he plantejat per parlar d’aquesta època, potser sí que es veurà que la situació del protagonista millora amb els anys. Però admeto que, en aquesta obra en concret, el final és bastant pessimista.
L.D. Potser la petita esperança és el plaer de la lectura que neix en el protagonista...
J.C. Sí, però fixat que cap al final de l’obra, el nen pateix un bloqueig de lectura. A més, a les darreres planes també hi ha com una mena de rebuig de la família de vells per part del protagonista, o sigui, que...
L.D. Ha guanyat el premi Documenta, el Josep Pla, el de la Institució de les Lletres Catalanes... Què li aporta de nou el premi Sant Jordi?
J.C. El dia que em van donar el premi, ja vaig dir que tenia moltes ganes de guanyar-lo. La veritat és que em fa molta il.lusió. De fet, feia anys que pensava que m’agradaria aconseguir-lo. D’una banda, per la qüestió econòmica, es clar, i, de laltra, perquè en l’imaginari col.lectiu català el Sant Jordi és un premi que té com una mena de valor afegit. Igual que el Barça és més que un club, el Sant és més que un premi, no? Encara que després t’adones que tampoc és tan important, perquè d’aquí a tres anys, ningú se’n recordarà de qui se’l va endur l’any 2000. A més, necessitava guanyarlo, perquè, tret de La Japonesa, que lany 1992 es va vendre molt i molt bé, els meus llibres es van venent però molt de mica en mica. Sóc conscient, doncs, que Sota la pols es vendrà més que els anteriors i tinc lesperança que gràcies a això a la gent li entraran més ganes de llegir altres coses meves.
L.D. Ara que ha demanat una excedència a l’Institut del Teatre, es dedica exclusivament a escriure?
J.C. Em dedico a la literatura, però també faig col.laboracions als mitjans de comunicació, perquè en aquest país no es pot viure només de ser escriptor.
L.D. Sabem ja quina serà la seva pròxima novel.la, però, i el teatre? Quina serà la seva pròxima peça dramàtica?
J.C. Mira, jo de teatre no n’havia escrit mai fins que vaig treure La platja negra. Com que sóc un tastaolletes, vaig voler provar sort. I emva agradar. Per això ara he escrit una altra obra de teatre.
L.D. ¿I pot estar escrivint una novel.la i una peça dramàtica alhora?
J.C. I tant! Normalment sempre tinc sobre la taula unes quatre o cinc coses a la vegada. En aquests moments, per exemple, tinc començades la novel.la La noia del ball, un altre text teatral, una tesi doctoral sobre el teatre de Palau i Fabre, un assaig sobre el món dramàtic... No és que treballi de manera obsessiva en tots el fronts alhora, sinó que els vaig atacant i aparcant de forma intermitent. Això em va molt bé, perquè quan reprenc un projecte, he guanyat perspectiva a l’hora d’afrontar-lo de nou.
L.D. Després de conèixer una mica més la seva infància amb Sota la pols, suposo que podríem afirmar que de nen no s’imaginava pas que arribaria a ser escriptor...
J.C. No, no pensava en res daixò. Tenia ganes descriure (i en continuo tenint moltes), però pensa, per exemple, que Els Lluïsos, la meva primera novel.la, va anar a petar a Edicions 62 per una absoluta carambola. En Pere Gimferrer, que en aquells anys era lector de la casa, va recomanar fervorosament el manuscrit i als sis mesos sortia publicat.
L.D. Doncs, no li ha anat gens malament. Ara, fins i tot, Edicions Proa està publicant la Biblioteca Jordi Coca...
J.C. Sí, i haig de reconèixer que em fa molta il.lusió. Sempre he anat publicant en editorials molt diferents i aquest projecte crec que donarà unitat a tota la meva obra. A més, també em permet fixar definitivament els meus llibres passats, perquè cada volum que va apareixent mel rellegeixo i en faig una edició definitiva.
Tornar