Documentació
"Segueixo el meu propi projecte narratiu i intento ser coherent, crític envers el nostre món"
Jordi Coca acaba de publicar Lena (Edicions 62), una novel·la en què les relacions entre els personatges es presenten crues i sense ornaments, refredades voluntàriament a fi de presentar una mena d'aquarel·la del món actual, tal com el veu i retrata el seu autor: desdibuixat i ple de punts foscos. Coca explica que escriu i s'ho mira tot des d'una certa distància: "No faig vida social literària... No he estat mai al cent per cent submergit en la societat literària ni en el món del teatre". Jordi Coca combina l'aparició de nous llibres amb la docència a l'Institut del Teatre i, també, amb petites intervencions com ara dirigir una obra de Peter Handke o estrenar al mes de maig al Lliure una versió que ha fet d'Antígona (Proa)
X.B. Per què ha situat 'Lena' a Suècia? ¿La situació geogràfica, el clima, les relacions personals ajuden a crear l'atmosfera crua i freda, asèptica de la novel·la?
J.C. De vegades m'agrada situar la trama dels meus llibres en el que jo en dic l'extraterritori, i aquest extraterritori tant pot ser la Xina, una Xina inventada del temps de L'emperador , o el món grec i la baixada als inferns de Nit sobre les estrelles . En aquest cas buscava un lloc on hi hagués un contrast molt important entre l'estiu i l'hivern i sobretot em va interesar aquest estiu tan especial del nord en què els dies són molt llargs i la nits molt curtes. Aquesta mena d'absència de temps també em permetia, igual que la circumstància de situar els personatges en una illa molt petita, forçar un aïllament i una concentració en els dos personatges protagonistes. Aquestes circumstàncies no les raono necessàriament d'entrada, més aviat em surten i llavors hi vaig buscant la coherència. Gaires perquès tampoc no me'ls plantejo...
X.B. ¿Coneix personalment aquests escenaris?
J.C. Sí, he estat per Estocolm, i la regió que hi ha al nord. Hi he estat per temes relacionats amb el teatre i també l'he recorreguda en cotxe, però en total no més de tres setmanes...
X.B. ¿Si Lena es convertís en un muntatge teatral s'atreviria a dir qui posaria a l'escenari?
J.C. No. A més no la veig convertida en teatre; és tot molt mental, passen poques coses... No se m'havia ni acudit. Si et refereixes al model físic dels personatges, Lena és una dona molt normal, no és una noia de calendari...
X.B. La història és obsessiva, tot gira al voltant sempre dels mateixos punts i no és fins al final del llibre, en la frase final, que vostè mateix, l'autor, decideix donar una sortida al relat.
J.C. Ja no recordo la frase final.
X.B. "I no la puc oblidar".
J.C. Sí, és cert. Aquesta frase explica la raó per la qual existeix el llibre, per l'impacte que significa el descobrir, el conèixer aquesta dona i tots els seus problemes. És la persistència del record. Aquesta descoberta és el que s'insinua al principi, quan Lena parla de la seva tesi sobre Èsquil, ell diu que el que més li agrada d'aquest autor és la força sagrada que du els personatges a destruir-se. Això ho trobem a Èsquil i ho trobem avui dia, en moltes situacions. No sabem per què, de vegades ens atrapa un impuls que ens empeny a la destrucció i que no podem controlar ni aturar.
X.B. Hi ha un fragment d'August Strindberg que repeteix dos cops al llibre, a l'inici i amb el text més avançat: "Heu dit la terra. ¿És aquell món feixuc i tenebrós que il·lumina la lluna?".
J.C. És un món ple de bojos... Si t'hi fixes, el llibre està ple de referències a personatges, autors, cantants, etcètera, que tenen aquesta tendència a l'autodestrucció: Billie Holiday, Strindberg, Txékhov, que potser no era autodestructiu però els seus personategs sí... Els he inclòs perquè són una mena de símbol que acaba pesant... Això em fa tornar a pensar en el que et deia de l'extraterritori. Al llibre també he volgut que la història transcorregués en un moment, a finals dels 70, en què no existeixen els telèfons mòbils, per exemple. Era un model de societat determinat, el precedent de l'actual. Per exemple, el que els anys 70 significava per a nosaltres el nord és ara mateix el tipus de societat en el qual estem vivint: tolerant, amb institucions democràtiques, etcètera. Però malgrat aquesta superfície amable hi ha uns problemes profunds.
X.B. ¿Vol dir que els mediterranis, en part, ens hem fet més del nord?
J.C. Sí. En aquests anys hem adoptat unes formes socials que aparentment corren paral·leles a unes condicions materials fantàstiques però que, en canvi, des de dins, veiem que hi ha molts problemes, que molta gent se sent sola. A Lena es barregen el sexe, la mort, la voluntat de transgredir... Ens hem fet més complexos com a societat. Avui, a banda dels problemes polítics, tenim uns problemes que es deriven del tipus de societat en el qual vivim instal·lats... Tota aquesta reflexió corre paral·lela a la història de la parella protagonista de Lena . Tot plegat volia que tingués un punt inquietant.
X.B. El té, segur, i també un punt de derrota... fins i tot abans de començar a lluitar, no?
J.C. Sí, perquè existeix una mena d'acceptació fatalista de les coses no poden ser d'una altra manera ... T'he d'explicar que Lena s'ha publicat amb poc temps de diferència d'una versió que he fet de l 'An-tígona , que ha publicat Proa. Jo hi veig molts paral·lelismes. Al text teatral hi he destacat menys el paper d'Antígona que el silenci de tota la resta de personatges que envolten els caràcters principals. A Antígona té lloc una situació d'injustícia i de violència precisament perquè la societat que envolta aquests fets calla. El silenci, el deixar passar el temps sense fer res, acaba precipitant explosions importants. A Lena la situació és molt diferent però també hi ha una voluntat de deixar fer, de no parlar dels problemes, de callar.
X.B. En el llibre, a banda de descriure o fer referència a aquesta atmosfera, no descobreix ni enceta cap discussió o direcció...
J.C. No, no es plantegen solucions. Però crec que s'ha de parlar d'etapes. La societat passa per unes determinades etapes. Ara mateix, tots els països de l'anomenat món occidental estem en una mena de situació de paràlisi. Això és perillós a nivell polític perquè en un moment en què la gent calla o deixa fer es produeix un augment de l'autoritarisme. Ara mateix l'estem vivint i no és la primera vegada que això passa al nostre món: als EUA, a Europa, a Espanya amb Aznar... La concentració dels poders reaccionaris en grans partits, per exemple. I això passa perquè vivim instal·lats en un món sense referents ideològics. Fora d'aquest model sembla que no n'hi hagi cap altre i, com que ho sembla, la gent no sap com reaccionar i aleshores es produeix aquesta instal·lació en el silenci i és una catàstrofe perquè el silenci no és humà... Lena no és d'entrada una novel·la política o ideològica però sí que ho és en el sentit que parla d'unes persones que viuen en un món determinat, d'una determinada manera, entremig de capes de benestar i ordre i confortabilitat, però que tenen unes turbulències profundes.
X.B. Els personatges estan envoltats de desgràcies reals, també.
J.C. Un element molt present a la novel·la és el que en podem dir la sensació de viure entre els morts. És una sensació que suposo que ens va arribant a tots i que a mi m'ha arribat amb l'edat. Si et mires la història de la humanitat hi ha més morts que vius i molts han estat oblidats. Hi ha, però, els morts recents que, no saps ben bé per què, de sobte els tens més presents perquè són com una absència, com un forat. Al llibre hi surten les absències de cadascú: la Bet parla del seu amic mort, la Lena de la seva germana, de la malaltia de la seva filla, etcètera. Això també forma part del retrat que he volgut fer d'aquest món nostre.
X.B. Ara mateix, després de Lena, per on corre la seva preocupació literària? Quins referents el motiven més?
J.C. Ara, la veritat és que no hi ha res concret que em tingui l'atenció ocupada. Durant molt de temps, Faulkner ha estat una referència importantíssima per a mi. Peter Handke ho va ser també durant un temps, sobretot les seves primeres novel·les. Ara el que escriu, francament, no m'interessa. Per altra banda, i sobretot per la meva activitat docent, amb el que més estic en contacte és amb el drama grec clàssic. Em trobo molt còmode amb aquestes obres i autors, més que amb l'estricta actualitat. I a banda de tot això, com que, finalment, estic acabant la meva tesi...
X.B. Sobre?
J.C. El teatre de Palau i Fabre. El primer teatre de Palau i Fabre parla molt de les tragèdies clàssiques. Les meves lectures són aquestes, les clàssiques, més per necessitats de la feina que no pas per pur plaer.
X.B. ¿I està escrivint alguna altra cosa, ara mateix?
J.C. No. El que necessito ara és respirar una mica... Després de Sota la pols , que va ser molt dur d'escriure per la meva implicació i identificació personal, i després de Lena necessito reposar. A Lena , per exemple, escriure tan explícitament sobre sexe m'ha turmentat una mica, fins i tot em costava de parlar-ne amb l'editora, la Pilar Beltrán. No hi estic acostumat... Ara vull deixar descansar una mica la cosa i si en dos anys acabo la tesi i veig com va l'obra de teatre podré deixar una mica el ritme de publicació que he portat darrerament.
X.B. Un escriptor que escriu en català com vostè, a qui ja han donat tots els premis, ¿què s'ha de posar a fer?
J.C. Doncs continuar escrivint i confiar en el públic, més o menys extens, que tinc. Si comparem tirades de les edicions del món anglosaxó, el que es pot fer aquí és molt limitat. De tota manera jo mai havia sospitat que hi hagués tanta gent que em llegís. Vaig publicar per primer cop el 1971 i fins ben bé els 80 jo sempre havia tingut poquíssims lectors, dos mil... pocs. Ara, que m'hagin llegit 20.000 o 30.000 persones m'ha sorprès. Però també em fa sentir responsable de no convertir-me en una fàbrica de fer novel·les... i això seria molt fàcil. S'ha d'esperar una mica, no gaire tampoc... Ara no estaré deu anys sense escriure!
X.B. Aquesta argumentació és força antiindústria... i li volia preguntar sobre això. ¿Com veu que ha d'encaixar la indústria editorial i la literatura?
J.C. Jo el que trobo que funciona menys en aquest país és la difusió internacional. És evident que sent una nació sense Estat tenim aquest handicap, però jo crec que es podrien haver fet moltes més coses i no s'han fet. Això és un tema que pertany a les autoritats i és trist que després de tants anys d'autogovern, insuficient en molts àmbits, sí, però especialment en aquest, es podria haver realitzat alguna millora i no s'ha fet res. S'han mogut aspectes en l'àmbit del teatre, en la música, s'han construït infraestructures costosíssimes i per nosaltres, els escriptors, que no necessitem res d'això, només un suport, una política fiscal diferent, tal com passa als països anglosaxons, res de res. Una política de traduccions i, més que de traduccions pagades que moltes vegades no serveixen de res, facilitar la relació amb les agències internacionals, primeres traduccions d'obres singulars que comencin a circular... Tot això, si hi fos, ens ajudaria perquè si un ha de dependre del mercat i aquest mercat és petit no cal dir que només pots viure d'escriure si t'ho muntes com si fossis una fàbrica que escriu sense parar. Però aleshores pots saturar el mercat... S'han de fer altres activitats, com el periodisme, has de donar classes, etcètera. I això no deixa de ser una mena de dispersió. En països que tenen llengües petites com ara els Estats nòrdics, s'han esforçat a dissenyar unes polítiques per afavorir les traduccions a l'exterior. Aquí fa 20 anys que es parla d'això... i bé, ara ja ni se'n parla. Prefereixo parlar de literatura que de tot això...
X.B. Vostè ha fet de traductor diverses vegades...
J.C. Sí, però ho he fet per pur plaer, jo no sóc un traductor professional, no m'hi he dedicat mai.
X.B. Li deia perquè molta gent es pensa, creu que qualsevol llibre traduït, per tant que ve de fora, és bo.
J.C. En aquest tema hi ha un papanatisme molt gran. Es paguen uns drets absolutament desmesurats per novel·les suposadament bones i que en molts casos no solament no són bones sinó que les editorials s'hi han enganxat els dits i, al capdavall, no interessen a ningú. El problema no seria tant aquest sinó el que et deia, la manca total d'una política per a la literatura catalana, que no ha existit mai.
X.B. Això s'ha de demanar, doncs? Aniria a demanar-ho?
J.C. Jo ho he demanat mil vegades, he parlat amb tots els consellers de Cultura, o gairebé tots, i sempre em diuen que tinc tota la raó del món... [Riu].
X.B. Tornant un moment a les traduccions de llibres al català, li volia demanar si creu que hi ha obres i autors que s'haurien de traduir i no s'han traduït mai encara.
J.C. N'hi ha molts. Per exemple, qualsevol societat culta torna, periòdicament, cap als clàssics. I nosaltres, en aquest sentit, malgrat que en algun moment va existir aquesta preocupació, com ara als anys 20 i 30, que es va fer la col·lecció Bernat Metge , avui mateix estem en una situació de mancança total. I d'això se'n podria dir un suïcidi cultural. Jo sempre he pensat que les cultures petites se salven per l'alta cultura, no per la de quiosc. La de quiosc és útil sempre que l'altra funcioni. De l'IEC no se n'ha tret el profit que se'n podria treure, d'iniciatives no n'hi ha hagudes... Un es pot adonar de seguida de les mancances que tenim en algunes matèries, en pensament, en assaig, la bibliografia catalana és pobríssima, tant d'obres actuals com clàssiques, i en canvi vivim d'aquesta mena de cosa, de la bromera dels dies, d'un suposat estar al dia en narrativa, en novel·les... No s'ha volgut posar en marxa cap línia, cap política concreta a no ser que entenguem que no fer res també és una política.
X.B. En moltes de les seves novel·les la protagonista és una dona. ¿Això ho fa conscientment?
J.C. Això m'ho han dit i és veritat. I no sé per què. Potser és la meva part femenina...
X.B. Però vostè les descriu, parla d'elles, no parla com si fos una d'elles, les mira des de fora.
J.C. Sí, això sí. Suposo que els personatges femenins em serveixen per explicar, per dibuixar l'altre, el que és diferent de mi. El que et fascina sempre és l'altre. M'agrada i em surt així.
Tornar