15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

El baró i la leprosa

Article publicat al diari “Avui” el 14/10/99 per Pau Joan Hernández

Existeix un corrent força estès –i força interessant– en la literatura fantàstica i de ciència-ficció en el qual els autors no s’interessen tant –o no s’interessen gens– pels prodigis màgics o científics en si com en les conseqüències que aquests fets tenen en la vida quotidiana de persones i comunitats descrites de forma al més realista possible. I és en aquesta línia de fantasia realista (i no de realisme fantàstic) o de ciència- ficció històrica que cal situar l’última novel·la de David Cirici. Som a l’any 1652, i la ciutat de Barcelona és assetjada per les tropes castellanes. Recordem que aquest setge, que va suposar la fi de la Guerra dels Segadors, va durar més d’un any i va dur a la ciutat la pesta i la fam. En aquest context, el ric baró de Torrella, negociant i armador, home de pocs escrúpols i amb més enemics que no amics, és víctima d’un atemptat, i ingressa a l’Hospital de la Santa Creu amb una bala al cap. A la Santa Creu opera el prestigiós cirurgià Gabriel de Montcada, hàbil investigador, vegetarià avant la lettre i coneixedor dels secrets mèdics dels savis jueus i moros dels temps medievals. És clar que, per docte que sigui el metge, un pacient amb una bala a la clepsa té mala peça al teler, però es dóna el cas que el baró de Torrella és mecenes de l’hospital, i tothom sap que els mecenes vius fan més bon servei. La solució? Salvar el pacient. Com? Amb un trasplantament de cervell. El donant? Una pobra leprosa, la Gaireta Pou, a qui pràcticament només queda el cervell. Contra tot el que semblaria lògic, el trasplantament és un èxit, i ja tenim el cervell de la Gaireta Pou, una noia sensible, planera i plena de bondat, habitant el cos del baró de Torrella, un mala peça barroer i recargolat. Ara bé, el que fa notable la novel·la no és aquesta arrencada fantasiosa, sinó l’extraordinari partit que en David Cirici en sap treure. Perquè al darrere de les peripècies de la Gaireta/baró, amb tràngols tan delicats com la marital convivència amb la seva legítima i la seva activitat política al si del Consell de Cent, l’autor ens dibuixa un admirable panorama de la Barcelona del disset: la ciutat en si, les institucions, els gremis, els estaments socials, les diversions i les malalties, els vicis i les virtuts. No sóc especialista en l’època, i no emposaré a elucubrar sobre si s’ajusta o no a la realitat històrica, però l’ambientació resulta completament creïble, i tot plegat fa tota la fila d’haver estat exhaustivament documentat. punt més delicat i més perillós d’una novel·la d’aquest tipus és, evidentment el o simplement superficial podria treure versemblança a l’ambientació l’ambientació i al postulat inicial (el trasplantament impossible) i fer derivar l’obra ràpidament cap al grotesc. Un to seriós i docte de novel·la històrica podria contrastar tan violentament amb aquest postulat que el conjunt podria resultar ridícul. Davant aquest problema, Cirici opta sàviament per la via intermèdia d’un to seriós (poca broma amb el setge i amb la pesta) esquitxat aquí i allà amb tocs d’humor (fora de sèrie, l’escena del Consell de Cent). Salta de la tendresa a la brutalitat, del real al fantàstic, de l’històric a l’anecdòtic, amb una naturalitat i un mestratge tan gran que el lector el segueix a través de totes les piruetes del camí fins al rodoníssim desenllaç com si tot plegat fos la història més natural del món. Un altre encert del llibre és la seva extensió. Cirici calcula no només els ingredients de la seva recepta i les proporcions que els relacionen, sinó la quantitat justa que faci que el plat ni embafi ni sembli escarransit, i ens brinda una novel·la feta gairebé a mida per passar una ben agradosa tarda de diumenge. Perquè no cal ni dir que el lector se l’empassarà d’una tirada.

Tornar