Documentació
Una violència extranya
És un tòpic, però potser per això sol ser veritat que el pas del temps acostuma a posar totes les coses al seu lloc corresponent: quan l’any 1986 es va publicar un llibre titulat Verinosa llengua hi va prou salvatges de la incultura que, si haguessin gosat, haurien convertit els seus autors, Xavier Pericay i Ferran Toutain, en una massa amorfa no gaire agradable de contemplar. Molts d’anys després, el temps ha demostrat que les seves propostes lingüístiques seguien el camí de la lògica, que la sospita davant de la llengua oral era només la conseqüència d’una mirada obtusa, que si es confonia la relació entre la llengua i l’estil era perquè, des de la ignorància, se sobrevaloraven unes opcions des d’un punt de vista que tenia pocs vincles amb l’eficàcia literària, i que si se n’estigmatitzaven d’altres era en nom d’unes raons ben allunyades de la realitat verbal. Pericay i Toutain tenien raó —ara gairebé ho sap tothom—, però un dels primers escriptors que va aprendre de les seves lliçons va ser Quim Monzó: ben aviat va deixar enrere el model de prosa dels anys setanta, on s’havia inscrit en una primera instància —va deixar enrere el registre pompós, va deixar enrere la mescla de formes arcaiques o poc usuals amb termes vulgars i dialectals, va deixar enrere l’escriptura literària, en definitiva—, per passar a utilitzar una llengua molt més pròxima a la sensatesa verbal quotidiana, a l’altra banda de l’enfosquiment i els malentesos ocasionats per una militància cega en unes operacions impossibles de la llengua. D’altra banda, hi ha pocs escriptors que tinguin una consciència tan clara de la seva obra com Quim Monzó: ja en va donar proves prou clares quan va reunir tota la seva narrativa curta en un sol volum, Vuintanta- sis contes, i en va fer una reescriptura que consistia en l’eliminació sistemàtica de tots els tics i tots els clixés verbals que emboiraven el resultat estètic final. Tothom va sortir-ne beneficiat, tant els lectors com el mateix autor, uns perquè van poder disfrutar d’uns contes sense interferències verbals que malmenessin el ritme de la prosa, i l’altre perquè va poder oferir-se una lliçó de conseqüència narrativa, escriure el que havia escrit tal com hauria volgut en un primer moment. Ara, amb la nova edició de les dues novel·les corregides, es tanca el cercle, i llegir sense entrebancs verbals atribuïbles a les modes de l’època Benzina i La magnitud de la tragèdia cal interpretar-ho com un motiu considerable de festa. Més enllà de la feina curiosa d’observar els criteris i les estratègies que Quim Monzó utilitza per polir els textos —el canvi més significatiu és la substitució del temps passat pel temps present a Benzina, una solució que enriqueix i accelera el ritme trepidant de la novella—, el primer que es nota és que tant una novel·la com l’altra han suportat sense cap taca les inclemències del temps, que es poden llegir talment com si s’acabessin de publicar per primera vegada, que l’òrbita i el rumb que seguien llavors és perfectament interpretable ara mateix. També permet veure des de la perspectiva dels anys un altre aspecte de la velocitat narrativa que aconsegueix crear Monzó i que, en certa manera, en condiciona la impressió primera de la lectura: Monzó configura una veu narradora que explica les històries des d’un atac d’histèria, que construeix les peripècies i els episodis com si fossin una suma de desficis, i que fa que el lector se submergeixi en l’alteració des de la primera línia, empresonat en els avatars i en les crisis tumultuoses que experimenten frenèticament els personatges, víctimes d’una parella tragicòmica anomenada Sexe i Mort. Tot l’escenari que munta Monzó és immediat i proper, però tot el que s’hi respira és d’una violència estranya, com si l’infern s’hagués instal·lat a la vida quotidiana, com si el dimoni habités còmodament en el cervell de les pobres criatures que vagaregen plens de dubtes irresolubles en les pàgines d’aquestes dues novel·les. A Benzina, a més, hi ha els trasbalsos i les commocions que acompanyen la voluntat de l’expressió artística, un submón dramàtic que aboca a les víctimes a l’altre costat del consol catàrtic, a frec ben bé de la despersonalització i l’autodestrucció. A La magnitud de la tragèdia, la sexualitat obsessiva contamina amb rigor el text d’una tristesa tràgica, com si la desgràcia vital fos l’únic element possible quan es parla d’emocions i sentiments. El lector riu, és clar, i riu molt, perquè Monzó sap triar i ordenar la matèria narrativa amb la gràcia d’uns bons dibuixos animats, com si els seus personatges protagonitzessin una sèrie de xocs mortals d’on en sortissin indemnes a cada ocasió. Però aquesta tàctica narrativa no amaga l’absurditat que regeix tots els passos d’uns personatges castigats cruelment per militar amb satisfacció en l’ofici de viure: a la sortida, posseeixen un dipòsit vital pleníssim, però és quan encara no saben que no serveix de res enfront de la magnificència tràgica de la mort. Amb un ritme narratiu imparable, amb un món autònom que pàgina rere pàgina es vamultiplicant i augmentant i sorprenent la capacitat imaginativa del lector, amb el poder persuasiu d’una imatgeria pouada en la monòtona quotidianitat, Quim Monzó va aconseguir amb Benzina i La magnitud de la tragèdia crear dues novel·les on la vida i la mort apareixen dibuixades com una raresa que porta cap enlloc. També va aconseguir una altra cosa més important: que el lector no s’avorreixi i que confiï cegament en els beneficis morals incomparables de l’alta literatura.
Tornar