Documentació
David Castillo: "Barcelona s'ha quedat sense ànima"
El militant llibertari Dani Cajal contempla Barcelona des del Carmel mentre reflexiona sobre la mort del seu amic Rafael Torres. Dani Cajal és el militant ferit a Nicaragua en la primera novel·la de David Castillo, El cel de l'infern, i ara s'extasia amb el seu amor-odi per Barcelona en l'inici de No miris enrere (Proa), la segona novel·la de David Castillo, que va guanyar el premi Sant Jordi 2001. L'escriptor reflexiona sobre el seu nou llibre al mateix lloc que Dani Cajal, a les runes de l'antiaeri del Carmel.
J.C. La novel·la s'inicia i es clou al Carmel. Quin significat té aquest paisatge literari?
D.C. Sempre s'ha identificat la Barcelona literària amb paisatges molt recurrents, com el Barri Xino, tant pels autors d'aquí com pels de fora. En canvi, el paisatge de la meva memòria és aquest. Jo sóc d'un barri d'aquí mateix i el Carmel era com el barri inaccessible al qual no podies arribar, però tenies la necessitat de venir-hi perquè era com el pas prohibit. En la novel·la anterior em vaig situar molt en la Barcelona antiga i aquí m'he vist obligat a tornar al meu barri de joventut i infantesa, que és el Carmel. Per això la vaig començar aquí dalt, on som ara.
J.C. Amb els seus personatges més que amb el seu paisatge.
D.C. El meu paisatge és el paisatge sentimental. Els personatges que novel·lo van una mica al ras, no són homes amb sostre, ni personatges que es moguin dins d'aquesta burgesia barcelonina que sembla que ho englobi tot. Són personatges una mica desfasats. Però crec que la novel·la, per ser-ho, ha de tenir una situació de conflicte. Aleshores he volgut buscar uns angles des d'on tot es veu diferent i no amb aquesta mirada única imperant avui sobre Barcelona. La meva mirada es fixa en els afores, el suburbi. És la porta de sortida per reflectir un estat d'ànim diferent.
J.C. Uns personatges molt globalitzadors...
D.C. Es mouen molt. La pàtria dels meus personatges són les seves sabates, és una mica on se senten realitzats. El personatge narrador de la història és de Barcelona, però per retrobar-se amb el seu passat es veu obligat a emigrar a altres àmbits on la vida no és la vida de cotó fluix de Barcelona, com la intenten presentar els polítics locals, sinó una vida més dura, més vida, com moltes vegades també passa al Carmel. Al costat d'aquesta societat benestant hi tenim grans pous de pobresa i de Quart Món.
J.C. ¿No creu que els grans globalitzadors són els pàries que viatgen per tot el món per poder subsistir?
D.C. Hi ha una pintada que diu Globalitzem l'amor i no globalitzem la misèria. Les multinacionals fan moure la població en comptes de repartir la riquesa d'una manera més equitativa. El capital tendeix a la concentració. Ara comencen a emportar-se les fàbriques d'aquí a altres llocs, i ja veurem què passarà. Però és aquesta societat, en què sembla que el liberalisme i el capitalisme siguin les ideologies úniques, perfectes, immaculades, la que està plena de sots profunds per on s'acabarà escorrent tot plegat. I les tribunes bàsiques de resposta, que haurien de ser els mitjans de comunicació, ara disposen d'una quantitat d'opinadors immaculats que jo no sé el que els paguen per arribar a dir totes les rucades que diuen. També són globalitzadors, els globalitzadors de l'estupidesa.
J.C. Sembla que enyora les barraques del Carmel...
D.C. De cap manera. Però el que intento dir és que darrere la façana més humil d'aquest barri hi ha una vida més interessant i més rica, menys pobra, que la que ens trobem en molts barris d'aquesta ciutat.
J.C. Entrem en la novel·la. Per què en primera persona?
D.C. L'altra novel·la la vaig fer en tercera persona. Volia canviar i he optat pel monòleg interior, però només ha canviat el punt de vista. Normalment hi ha molta confusió entre els personatges de la novel·la i el mateix autor, i potser amb aquesta primera persona encara s'incrementarà més la confusió. Però no podem oblidar que tot és ficció.
J.C. En la seva novel·la hi ha molta filosofia. En certs moments, sembla un sermó laic...
D.C. Bé, m'ho vaig trobar així. Mentre escrivia, vaig trobar que era opinió pura i dura. Però totes les referències em sortien de manera natural perquè m'ho sabia de memòria. Vaig recordar unes novel·les semblants de Milan Kundera i vaig dir-me que no només volia fer una novel·la d'aventures sinó d'aventures amb tots aquests elements. No tenia perquè castrar tota l'opinió pura i dura. En vaig treure, però també en va quedar, i hi ha aquesta mena de regust de novel·la filosòfica. Magrada molt aquesta combinació de reflexió i vivència.
J.C. Al cap i a la fi, són les opinions d'en Dani Cajal, no les seves.
D.C. Dani Cajal és el personatge idealitzat. Té sis o set anys més que jo i als anys 70 era autònom i podia sortir, no com jo que havia de tornar a les 10 a casa. Dani Cajal em dóna llibertat per fer-li fer coses que jo no he fet. És a la vegada el personatge que m'hauria agradat ser i el personatge que no m'hauria agradat ser.
Tornar