Documentació
Utopies corruptes
La segona novel.la del poeta, escriptor i periodista David Castillo, premi Sant Jordi 2001, continua aprofundint en la reflexió i en la crítica del moviment llibertari fill de la transició dels anys 70. A No miris enrere, un Dani Cajal (el mateix protagonista de la novel.la anterior, El cel de l'infern amb 20 anys més) té una major perspectiva per fer-se un judici clar i una opinió més severa d'una utopia que porta la sement de la corrupció.
Si la imatge que predominava a El cel de l'infern era la de la ratera, la d'atzucac, que així i tot deixava un espai a les conductes heroiques, en aquesta última novel.la s'imposa la imatge del mirador, des d'on s'atalaien els fets i les trajectòries i, per descomptat, la confirmació de la decepció. És el mateix mirador, d'altra banda, al cim del barri barceloní del Carmel, des d'on el Castillo poeta situa l'escenari de molts dels seus poemes, als quals dóna un caire mític: el pont de Mühlberg i la bateria antiaèria del Carmel, per exemple. Són espais del drama i, alhora, de la seva contemplació.
L'amor --no podia ser d'una altra manera-- també ha canviat amb els anys. Ja no es mou entre l'esperança càndida i l'agonia del daltabaix, sinó en una mena de combat diari per fer-lo viure entre les contradiccions quotidianes. Enrere ha quedat el salt del cel a l'infern; ara ens trobem en un perpetu equilibri per mantenir la relació sentimental.
És clar que, amb aquestes premisses, amb una història social i una història d'a- mor rebaixades de visceralitat, a No miris enrere no es pot mantenir la tensió de la mateixa manera que a l'obra anterior. I deu ser per això que l'autor recorre a un dramatisme ambiental una mica impostat que no porten a dins ni els personatges (més descurats en el seu traçat actual que a El cel de l'infern) ni les situacions que alimenten la trama. Per contra, seguint la recerca personal del protagonista de No miris enrere, els fets acaben sent molt eloqüents i el lector trobarà en el desenllaç de la narració la llavor de la corrupció: "No és únicament la misèria la que et posa en el camí de la delinqüència. És també l'esperit d'independència, d'incorformisme i de rebel.lia".
Castillo ens dibuixa el pas que hi ha entre l'automarginació per l'ideal i la marginació de la delinqüència: una paulatina pèrdua d'escrúpols que es dóna així que els personatges han arribat a la conclusió que la cobdícia domina el món i que, per això, cal aprofitar-se'n.
Entremig de tot plegat hi trobem reflexions sobre Europa i la ciutat de Barcelona, descrites una vegada rere l'altra a partir de la pèrdua de signes d'identitat i l'a- burgesament; reflexions sobre la falta de moral dels agents socials, la burocràcia i el despit dels impotents, la societat de l'espectacle, el món de la droga... Castillo afegeix a la seva obra una galeria de temes que, per més que la punta del seu llapis accepti alguna esmolada, fan de No miris enrere una novel.la, a més a més, atenta a les polèmiques de l'època.
Tornar