Documentació
Panorama des del vell antiaeri
Ara fa justament tres anys apareixia El cel de l'infern, la primera incursió en el territori de la novel·la de David Castillo (Barcelona, 1961), home d'àmplia i reconeguda trajectòria com a periodista, activista cultural, crític i poeta. No m'estendré ara a recordar la magnífica acollida de crítica i de públic que va tenir aquell llibre però sí que em sembla adient encetar el comentari de la seva segona novel·la -No miris enrere, premi Sant Jordi 2001- amb una referència a l'anterior ja que, de fet, encara que manté una total autonomia, és evident que No miris enrere és una excel·lent continuació, situada vint anys després, de les vivències i els personatges que Castillo ens va donar a conèixer a la no menys excel·lent El cel de l'infern.
TEMPS D'INDIFERÈNCIA
"Després de la guerra, de la repressió i de la presó, ha arribat el temps de la indiferència, el vell talp de la insurrecció s'ha tornat a soterrar, Molts demanàvem la revolució, ara tan sols podem balbucejar, en veu baixa, exigint una mica de dignitat". La cita és llarga però resumeix a la perfecció, quin és l'esperit que alena en les pàgines de No miris enrere. Són paraules d'un Dani Cajal vint anys més vell que apareixen en el pròleg del llibre. El trobem enfilat al cim de la muntanya del Carmel, on encara sobreviu la vella fortificació que durant la guerra va allotjar les bateries antiaèries que defensaven Barcelona, i des d'allí, en una talaia privilegiada que ben pocs barcelonins coneixen ("La ciutat se m'obre als peus com un immens cargol esclafat"), reflexiona sobre el que ha estat la seva vida. És un pròleg de vint pàgines cronològicament situat després dels esdeveniments que es desenvoluparan a la novel·la i en el qual el lector atent trobarà magníficament exposades totes les claus de la història. Un pròleg al qual recomano tornar un cop llegit el llibre per paladejar-lo adequadament i que no dubto a posar a l'alçada de l'esplèndid (i esfereïdor) capítol inicial d'El cel de l'infern.
És una reflexió amarga i despietada la que fa Dani Cajal a No miris enrere. Una reflexió apuntalada per dues virtuts que engrandeixen la novel·la i la fan difícil d'oblidar tan bon punt s'ha entrat en el seu univers. La primera: que és implacablement sincera i lúcida. La segona: que arriba al lector de forma directa, com un dard llançat a l'epicentre dels seus sentiments, i deixant volgudament a banda floritures estilístiques innecessàries.
EL PAS DEL TEMPS
Més enllà de l'anècdota que dispara la seva trama, No miris enrere és bàsicament un llibre escrit per un poeta sobre el pas implacable del temps i sobre la fi de les esperances en la revolució. Vint anys més vell (i més savi) Dani Cajal ens parla de la factura que inevitablement ens acaba passant la vida i dels seus dubtes raonables sobre si sabrà pagar-la suficientment. "Se'n salvarà alguna cosa, de tots nosaltres?", es pregunta, per acabar responent: "Vam canviar el món. Canviarem ara nosaltres? Fútils esperances que fan que el nostre paisatge hagi esdevingut el que és avui, una muntanya deserta sobre una ciutat que la ignora".
El panorama que el vell lluitador contempla des de l'antic antiaeri deixa poc marge per a la tranquil·litat de la consciència. Els revolucionaris d'antany ara maten i moren no per les idees sinó per tenir més diners i més poder. És una altra llei de la selva, aquesta. Tristament la mateixa que hi havia a l'altra banda del mirall que a finals dels setanta i principis dels vuitanta Dani i els seus amics volien esberlar. Ara ja sap que a la part del darrere no s'hi amaga la sortida del laberint: només hi queda l'espai per a la traïció. Per això exclama: "No miris enrere... On mirar si no hi ha futur i el que veiem al present no ens interessa?".
Hi ha molt dolor, en aquesta novel·la. Un dolor que es percep a cada plana i que configura l'essència mateixa de la personalitat del protagonista. Un dolor que s'escampa a la figura contradictòria de Clara, la seva jove i esbojarrada amant, al record de Rafael, mort en circumstàncies estranyes a la presó de Saragossa, a la relació sense futur amb Raquel... I també, encara que a primera vista no ho sembli, hi ha molta poesia. Desconec si, en el fons, tot és un artifici ordit per la destresa de l'autor o si hi ha alguna cosa més de vivència personal. El que sí que em sembla és que aquest No miris enrere, flamant guanyador del premi de novel·la més prestigiós ara com ara del mercat literari català, és una de les reflexions més implacables que s'han escrit en aquest país sobre el final de les utopies.
MANTENIR EL PRESTIGI
Tot això sense deixar de banda que una manera de mantenir ben enlaire el prestigi del Sant Jordi és optar per obres de qualitat. Fa un any ja es va fer amb Sota la pols, de Jordi Coca. I ara, amb No miris enrere, l'opció s'ha repetit.
Comença a caure el dia. Contemplada des del vell antiaeri amb la mirada poètica de David Castillo la ciutat dels prodigis esdevé l'empori de la tenebra. Com una muntanya russa que, a cent per hora, ens projecta cap al no-res.
Tornar