Documentació
La derrota de l’aparença
El cel de l’infern, la primera novel·la de David Castillo (Barcelona, 1961), venia a demostrar que no tothom estava d’acord a substituir el vitalisme àcrata dels germans Marx per la melanconia tendra i narcisista de Woody Allen: a pesar de les asimetries i d’unes extralimitacions narratives, a pesar d’una prosa trasbalsada que tant contenia la frase memorable com una pasió verbal incontinent que desbaratava el dibuix de la peripècia, es feia innegable la consciència de l’autor de pertànyer a aquella família literària que porta marcat amb foc roent l’estigma de la desesperança, l’amargor frenètica i l’existència asfixiant. L’aventura del protagonista, Dani Cajal, com si fos un dels amics d’Alvaro Mutis o Maqroll el Gaviero, era una línia que vorejava el plaer del desatre vorajinós sense deixar de banda l’ambigua certesa de caminar bressolat per la puresa moral. En el relat de les vicissituds d’un heroi que no acceptava el pacte vil i brut de la transició democràtica, que participava en les accions violentes, i que buscava el refugi en les escorrialles de la marginalitat. Castillo recreava l’anhel de l’individu per conèixer i dominar el món i el seu propi destí. Sense l’afany de potenciar amb tant ímpetu la lliçó de Norman Mailer -que veu la història com a novel·la i la novel·la com a història-, el lector de No miris enrera toparà amb les explicacions de Dani Cajal -convertit ara, en la veu narradora- sobre els desequilibris i els fracassos del present i els desconcerts i les traïcions que arriben des del passat.
20 anys després, els avatars de la lluita llibertària són tan sols una matèria per a les tesis universitàries, les envellides ideologies insurreccionals i extraparlamentàries són l’excusa idònia per a qualsevol mena de tràfic a l’altra banda de la llei, i l’amistat i la confiança semblen fites destinades a l’enderroc. Poeta i periodista en una Barcelona asèptica i maquillada per un ingenu orgull festiu, cansat i exhaust enimg de tant d’ocàs moral, nostàlgic a pesar de saber que “l’home n’ha de tenir prou amb les coses presents i les que han d’arribar”, l’atzar concedeix a Dani Cajal el privilegi malèfic de viure unes vacances en el passat. La mort d’un amic dels anys gloriosos de la clandestinitat és la clau que engega una novel·la que circula per tres rumbs complementaris: al costat de la intriga que suscitat conèixer les circumstàncies veritables d’una mort envoltada d’interrogants, hi ha una història d’amor que s’alça com un oasi resplendent entre la decrepitud imposada per la rutina i la maduresa, i hi ha l’expectació del reencontre amb un nucli de supervivents de l’època combativa. En qualsevol de les tres zones, el que hi predomina és el record jubilós d’unes aventures físiques i morals contemplades i mitificades des d’unes circumtàncies presents més que sinistres, on els cops, les crostes i les ferides purulentes que acumulen els personatges són el rostre interior de l’angoixa i el fracàs. Al cap i la fi, podria ser que l’amic mort només ocultés una càrrega de mediocritat, que ni hi hagués res més que odi en la relació amb la noia, i que els antics companys sempre haguessin estat uns delinqüents trivials. La soledat, el frau, la mentida campegen victoriosament en els escenaris que recorre Dani Cajal mentre pesegueix l’ombra d’un miratge esvaït, les certeses de la joventut. No mires enrera es converteix en una narració fúnebre on es desenmascaren els simulacres i es derrota l’aparença.
El to crepuscular deles peripècies de No miris enrera envaeix els fets mésnimis i quotidians, condiciona els diàlegs i les reflexions sobre la cerimònia de la catàstrofe i els ritus d ela destrucció, com si el paisatge de la novel·la estigués sotmès a una sobre abundància de l’exarcebació elegíaca que impedeix que el tortuós fil narratiu assoleixi la plenitud: no hi ajuda tampoc gaire els caràcter digressiu d’alguns episodis. Amb una prosa més nítida i mesurada que a la novel·la anterior, sense el temor a caure en la delícia del sublim, Castillo té la valentia de menyspear els ambients domèstics i d’encarar-se a l’hortizó de l’èpica per conèixer agosaradament els canvis de direcció del món.
Tornar