Documentació
“Arriba un punt que els premis són l’únic camí”
No és que el poeta i crític David Castillo estigués en contra dels premis literaris (ja seria cinisme, tenint en compte que forma part d’innombrables jurats), però una vegada va tenir sarau per culpa d’un article on censurava una narradora tarragonina perquè escrivia a la mesura dels guardons als quals es presentava: “Bé, això queda lluny, era l’any 86, però no és el meu cas, i a més és el primer premi que em donen. El primer de debò, vull dir. Hi ha el Carles Riba [1977, per Game over], però era una misèria, 300.000 peles i prou, i el Crexells [per la seva primera novel·la, El cel de l’infern, 1999], que és honrífic i no té dotació”. ¿O sigui que es va presentar al Sant Jordi pels set milions i mig de pessetes? “No, i ara!, A mi els diners me la bufen. De fet he demanat que no me’ls donin tots de cop sinó a terminis, pequè amb el que guanyo ja en tinc prou per sobreviure [Castillo és el cap del suplement de Cultura del diari “Avui” i professor de Literatura a la universitat, a més de col·laborador en nombroses revistes]. No, si em vaig presentar al premi va ser perquè amb El cel de l’infern em va passar una cosa molt curiosa: vaig tenir unes crítiques excel·lents, fins em van traduir i tot, però no vaig passat dels 40.000 exemplars. Aleshores un dia el Jordi Coca em va comentar que de Sota la pols n’havien venut 30.000, i vaig pensar que aquest era un veritable salt qualitatiu. Perquè arriba a un punt que es fa necessari el màrqueting, i ara com ara els premis són l’únic camí per obtenir cert reconeixement del públic. Això sí, sóc conscient que els lectors no compraran “la novel·la del David Castillo” sinó “la novel·la del sant Jordi”.
No miris enrera és la segona novel·la de Castillo, continuadora moral i temporal de l’anterior, amb un Dani Cajal més calmat respecte al que va anar a Nicaragua a combatre a favor del sandinisme però igualment nihilista, llibertari i, això sí, cada cop més desenganyat. La recerca dels veritables motius que han causat la mort d’un vell company de lluita clandestina duen l’antiheroi àcrata a Saragossa, Rabat i Rio de Janeiro, fugint no només del seu passat sinó també d’una història d’amor asfixiant i destructiva. “El títol és irònic, òbviament, perquè en realitat el protagonista es passa les 200 pàgines gratant en les ferides del passat. També és un homenatge a la cançó de Bob Dylan, un dels meus referents de tota la vida”. De tota manera, el canvi més trascendental amb relació al Dani Cajal de 20 anys és el del punt de vista, ja que el personatge principal de No miris enrera n’és alhora el narrador. Un narrador tan impúdic que de vegades fa la impressió que més que d’una novel·la es trata d’un exorcisme: “Va sortir així d’una manera natural, però és cert que la primera persona dóna una sensació de despullament. Escriu poemes que surten en llibres meus, té un substrat moral poat dels situacionistes com el meu, escup contínuament aforismes i sentències, es queixa de tot, està de mal humor... Es podria dir que Dani Cajal sóc jo si no fos que la memòria també és un gènere de ficció, i que és tan o tan poc fiable com la fantasia. Així docns, la difícil relació sentimental amb la Clara també pertany a la dimensió autobiogràfica... “No! Precisament la història d’amor és l’única de les línies d’acció del llibre completament fictícia, tant que fins i tot per represetar-me la nòvia vaig haver de recórrer a una imatge mental. En realitat aquesta part correspon a una novel·la sentimental que tenia i que m’hauria agradat publicar a soles, perquè em llegissin les tietes i els crítics em destrosessin”.
Precisament un dels riscos que corre un escriptor quasi novell i de seguida premiat és la severitat de la crítica, sobretot quan l’interessat vol mantenir una certa aurèola d”outsider”. “Què més voldria ser jo, que ser marginat, però no puc, ja no sóc capaç de sentir-me enemic del poble com em sentia als setanta, quan la lluita política em tenia al marge del sistema. La veritat és que més aviat em sento un nen mimat: els diaris em donen espai, la crítica em tracta bé, el meu cap, els nanos del meu barri...”
Al llibre, tanmateix, s’hi escolen repetidament queixes sobre l’anèmica situació cultural del país. “És que en aquest país en matèria literària tenim molta infanteria però molt poca aviació. L’únic que ens diferencia de la resta d’Espanya és la llengua, i no entenc com un govern pressumptament nacionalista com el que tenim dóna tan poca importància a la literatura, que és justament la màxima expressió de la llengua. La sensació general que jo tinc és de desolació, de decepció, perquè per exemple ara mateix hi ha menys mitjans de comunicació en català que fa 15 anys, cosa que segurament es deu a la preponderància dels audiovisuals, on els escriptors no interessen gens ni mica. Els mitjans públics en català ens ignoren olímpicament, com li va passar precisament al Coca, que l’any passat, tot i guanyar el Sant Jordi, no hi va sortir ni una sola vegada”. Però vostè, que té més contactes... “Per decomptat: la primera cosa que li diré al Vilajona sera això, que ens ha de treure per la tele.”
¿No té alguna cosa de paradoxal que un autor que s’ha de dedicat sobretot a la poesia no comenci a ser conegut fins que escriu una novel·la? “No, no té res de paradoxal. És la pura realitat. Sigui com sigui, en el meu cas no van gaire deslligades, perquè No miris enrera està farcit de citacions dels meus poetes preferits, però és que jo no puc viure sense citar-los, són les meves bales. Per mi la poesia és una arma descarregada de futur”. Vistos els resultats, doncs, ¿la pròxima obra què? ¿Prosa o vers? “Totes dues. En realitat de versos no paro mai d’escriure’n, en faig cada dia. Si en tinc més d’una dotzena de llibres inèdits al calaix! Però també he començat amb un nou llibre del Dani Cajal, perquè és un personatge que funciona”. ¿Un Dani Cajal jubilat i gastant-se la pensióen gintònics? “No, aquesta vegada retrocedirà en el temps, estarà ambientda en els anys d’adolescència, quan ens dedicàvem a ver malvestats pel barri i pujava la policia a cavall per reprimir-nos”. ¿A cavall?. “Sí, perquè aleshores el Carmel tenia els carers sense asfaltar. Era quan el Carmel encara era un barri, com el Poblenou, la Barceloneta o Santa Caterina, i no com ara, que en Clos s’està carregant tota la ciutat. De fet, l’única cosa que ha fet en Clos ha estat propiciar l’aparició de gran futbolistes àrabs, que són els nanos que es passen el dia jugant a futbol a les seves places dures”.
Tornar