Documentació
Un intent de somni
Veritat que El cel de l’infern és un títol molt suggeridor i interessant? Almenys això és el que a mi em sembla, però, desgraciadament, aquesta sensació no l’he corroborada en llegir la novel·la. David Castillo, al meu parer, planteja una història amb moltes pretensions. La cadència onírica de l’inici ens aboca a un món estrany, inconegut, que capta l’atenció del lector. Els salts temporals en el passat són el vehicle perfecte per conéixer quasi tot sobre Dani, el protagonista, d’ideologia fixa però incerta. Narrador i lector assisteixen alhora a la progressió de la història. A poc a poc descobrim més i més coses, per això el lector s’hi manté atent. El ritme literari és adequat i les diverses referències literàries i musicals ens orienten i ens captiven. Malauradament, quan arribem a la segona part i, sobretot, a mesura que hi avancem, és fàcilment constatable el desencant perquè Castillo se n’ix del pas amb limitacions. No hauria de ser així si tenim en compte que l’expresidiari de la Model —detingut per ser integrant dels grups específics que van intervenir en les lluites de carrer de 1977 i 1978— pot donar molt de suc ideològic i d’experiències a la novel·la. Per contra, la vida tediosa i buida, immersa en el món fosc de la droga i la psicodèlia, ocupa gran part de l’argument. I no és que considere això poc interessant, sinó que Castillo no aconsegueix utilitzar-ho per crear el clima esperat. A la meitat de la primera part el narrador ens presenta Maite. És companya de Dani d’antigues lluites, i també la seua dona. La droga, però, és l’únic arbre que li fa ombra. El cavall és l’única companya. La desídia és el centre de la seua vida i Dani s’hi ofega. Maite sempre ha representat per a ell un problema greu i encara continua així. Se sent decebut, desencantat, per com l’ha tractat la vida. L’única solució factible és somiar, omplir-se el cos de merda que el faça al·lucinar. És aleshores quan coneix el cel de l’infern. Castillo allargassa en excés el mateix tema. Que «algú havia abaixat el teló de l’escenari de la seua vida», que a la Model «recordava per no embogir, per no oblidar que havia tingut una personalitat, unes idees, una passió» i que «l’ombra del captiveri ho esborrava tot» ho hem sabut des del principi. Aquests personatges haurien pogut ser explotats d’una manera més exitosa. Semblen, gairebé, plans i sense cap força pròpia. Potser no responen a les expectatives inicials. La segona part repeteix en excés la vida diària de Dani i Maite. Ell l’estimava i depenia excessivament d’ella. Però deambular pels carrers de Barcelona, cec de drogues diverses que el distraguen i el traguen de la monotonia, és l’única progressió que hi constatem. A mesura que llegim, a cada pàgina, les referències literàries i musicals ja no hi aporten cap matís. Castillo en fa ús i abús. Força tant aquest recurs que, finalment, perd totalment l’interés. L’estructura en espiral mitjançant els somnis també em sembla forçada. La novel·la comença amb el somni del gat i la rata i acaba amb la referència al gat i a les restes de la rata; potser siga la representació de la fatalitat sense eixida d’un món de fàstic. No serà, però, el darrer intent de Castillo de tractar de lligar fils estructurals? Dani fracassa i, decebut a Nicaragua, sembla sucumbir a la tendència generalitzada de desencant d’antigues ideologies llibertàries. La davallada final, malgrat l’intent de somni, és un fet consumat.
Tornar