Documentació
Viure sense cor
Taxis agafats a deshora, bars insípids i persones sense personalitat. Caps boirosos, tossuts, entestats a continuar omplint-se de copes i confusió. La rapidesa de les boques obrint-se i tancant-se, les mans movent-se en totes les direccions possibles i els peus incapaços de quedar-se quiets. Els locals foscos, la música girant al voltant del seu cap, o el cap girant tot sol. Viure malament i viure ràpid. És la sensació que li fa a l’Alícia (he espigolat frases d’aquí i d’allà) l’existència dels seus amics, l’Artur i la Júlia, amb qui comparteix despatx d’arquitectura i sortides de nit. L’Alícia és una noia especial, li pesa la vida que fa, sobretot d’ençà que s’ha separat d’en Pere. Aleshores coneix un noi d’aquests amb ulleres de pasta, que fa de topògraf, s’hi embolica, i enduta per la il·lusió de l’enamorament travessa a l’altra banda del mirall, a unmón de talps que aspiren a conquerir el món dels homes. Aquesta història pot haver passat de debò? És una al·legoria que despulla les incerteses i insatisfaccions de la gent que ronda els quaranta anys? És el somni d’una morta? El deliri d’una noia que ha naufragat en un trip? La primera novel·la de Marina Espasa (Barcelona, 1973) es mou en l’ambigüitat de la distòpia i de la novel·la fantàstica, on tot té més d’un sentit. On l’autora pot combinar amb llibertat coses vistes i coses imaginades, el pedaç psicoanalític i la revolta contra el sistema, les obsessions personals i la indignació col·lectiva. En un panorama literari amb tants llibres tallats pel mateix patró n’hi ha per tirar coets.
Els talps es preparen per envair la terra, fent servir les parades de metro i les obres del carrer. Els amics arquitectes de l’Alícia treballen en un servei de prevenció. El topògraf és un d’aquests talps que fa d’espia i que es pot transformar en home (du el cor en una cartera vella). Per tal de tenir contents i controlats els vigilants, l’Ajuntament ofereix la possibilitat de canviar temporalment de sexe, mitjançant unes màquines instal·lades en fotomatons antics. A la primera part de La dona que es va perdre l’autora fa i desfà, el llenguatge i l’estil creen la versemblança. De cop, mentre l’Alícia esbaldeix els coberts, dues forquilles es posen a fer broma: la noia les fulmina amb la mirada. Aquestes esllavissades quotidianes, petites al·lucinacions que defineixen el caràcter de la protagonista, deixen pas a la fantasia total que arriba a suplantar la realitat. Marina Espasa introdueix una figura que té molt de suc: l’autor omniscient bromista. Les primeres pàgines tenen una inventiva originalíssima: la gràcia que els fa a l’Artur i la Júlia fer realitat les seves fantasies tocant l’altre sexe; Quan van al Primavera Sound, l’Alícia perd la noció de les coses, es fa amiga d’una noia que ven drogues i la veu que s’estira i s’arronsa com si fos de goma. I el final d’aquesta primera part, que és magnífic: l’Alícia entra a la pantalla (fan La rosa porpra del Caire), es capbussa al mar, veu un món d’algues i plàstics, i al final troba que és morta. Està tot tan ben escrit! La història es desplega en forma de quadres que s’enllacen: són tan bons els finals d’aquests quadres!
Marina Espasa ha estat col·laboradora dels programes de llibres Saló de lectura i L’hora del lector. QuanBTV va decidir tancar el Saló de lectura va fer un discurs sobre la televisió pública que va triomfar a internet. La novel·la respira aquest mateix aire guerriller.
Després de cent pàgines lluminoses La dona que es va perdre s’abisma en un món cec, governat per talps feixistes que volen cruspir-se els nostres polítics d’opereta. Marina Espasa recrea un món de rondalla, on els objectes simbòlics són el manyoc de fils d’un cabasset de costura o el Fiat Uno de l’àvia. A la tercera part l’Alícia ha passat de tenir trenta-cinc anys a tenir-ne quaranta cinc, està casada amb en Pere, té dos fills i no s’hi avé perquè, tot i que sembla que no ha passat res, acaba de tornar d’un viatge al·lucinant i no entén el món que l’envolta. Ens agradaria poder recuperar la màgia dels primers capítols, quan l’Alícia descobria l’amor del noi de les ulleres de pasta i el xicot, al servei, treia el cor de la cartera i se l’empassava d’un glop. La part final és melancòlica, esquitxada d’humor negre: la descripció de la decadència de les Galeries Maldà, l’anticipació de com seran les coses d’aquí quatre dies amb els arquitectes sense feina vivint d’okupes als edificis que ells mateixos van projectar. Si el món que hem conegut es descompon que almenys en quedin bones novel·les.
Tornar