Documentació
Magnífic novel·lista
Aquest 2005 passarà als annals literaris com un dels més rics en recuperacions d'obres que es trobaven fora de circulació. El mateix lector ho pot jutjar: penso en Crim de Germania, de Josep Lozano (Bromera), Haceldama, de Blai Bonet (Ensiola), Els treballs perduts, de Joan F. Mira (Proa), El testament, de Xavier Benguerel (Club Editor / 1984), Ventada de morts, de Josep Albanell (Proa), l'antologia Narrativa catalana de l'exili, a cura de Julià Guillamon (Galàxia Gutenberg), La peixera, d'Anna Murià (Abadia de Montserrat), Vés-te'n, ianqui!, de Maria Aurèlia Capmany i, en un lloc d'especial rellevància, penso en la reedició corregida i posada al dia de Benzina i La magnitud de la tragèdia, les dues novel·les que Quim Monzó reconeix plenament com a filles. De la mateixa manera que fa uns anys va recompondre i restaurar la seva narrativa breu a Vuitanta-sis contes, ara Monzó ha afrontat el mateix repte amb idèntics criteris en les seves novel·les: esporgar el text de totes les adherències de llengua, concepte o estructura que destorbin la nitidesa del relat i la seva comunicació amb el lector. Una operació molt evident a Benzina -escrita el 1983- ja que, a part de nombroses modificacions concretes al llarg del text, el temps verbal de la narració ha passat del pretèrit perfet a un present d'indicatiu que incorpora un factor d'implicació més directe que reforça el sentit general del relat. A La magnitud de la tragèdia -escrita el 1989 quan Monzó ja tenia experiència de treballar en els mitjans de comunicació- els canvis són molt més anecdòtics. Com sempre que ens trobem davant de la recuperació de títols d'altres èpoques, la primera pregunta és si han resistit la prova del temps. Per si algú ho dubtava, m'apresso a dir que la resposta és un sí entusiasta i rotund. Tots dos textos conserven la mateixa frescor que si acabessin de ser lliurats a l'editor. Recordo que quan va aparèixer Benzina les cròniques se centraven en el recurs d'accentuar la dimensió americana de la història. L'autor venia de viure una temporada a Nova York, ciutat on va concebre la novel·la, i sense anar més lluny les referències a una de les icones de la cultura americana -el pintor Edward Hopper- apareixen ja en el somni que el protagonista té en la primera escena de la història. Val a dir, però, que les reaccions sis anys després davant de La magnitud de la tragèdia s'entretenien, sí, en l'anècdota anatòmica del protagonista, però ja afinaven una mica més a l'hora de destacar la condició de faula sobre la condició humana que hi havia dintre de la novel·la. Recuperar avui aquests dos textos ens permet veure de prop la solidesa de Quim Monzó i la seriositat amb què sempre ha afrontat la seva feina. El vertiginós ritme intern narratiu, l'original tractament dels diàlegs, la composició dels personatges, la posició desacomplexada però alhora extremament rigorosa i respectuosa de l'autor amb la llengua són les línies mestres per les quals circulen tots dos llibres. A Benzina l'estructura de l'argument segueix la forma d'un cercle en què inici i final es donen la mà per reproduir-se fins a l'infinit. Exactament el mateix que passa amb les vides intercanviables dels seus dos protagonistes: Heribert Julià, pintor de fama en crisi creativa, i Humbert Herrera, un pintor primerenc en un estat de permanent explosió creativa. A La magnitud de la tragèdia l'argument també conté elements binaris a partir de dues històries que evolucionen de manera simultània i que es van trenant indefectiblement: la de Ramon-Maria, afectat per una sexualitat desmesurada, i la seva fillastra Anna-Francesca, a la qual podríem definir com una estreta integral. Monzó, doncs, juga a fons amb les dualitats. Somni/vigília, fantasia/realitat, tedi/acció serien les que presideixen Benzina. A La magnitud de la tragèdia, l'etern conflicte entre Eros i Thanatos amb l'afegitó que, en aquest cas, malaltia i mort apareixen directament relacionades amb el desig i el sexe. I, entremig, un repertori de personatges entranyables i no gens esquemàtics -tot i que a primera vista ho pugui semblar- que intenten rebel·lar-se amb les seves escasses forces contra l'absurd de la vida de cada dia. Un repertori d'heroïnes calculadores, gates maules i explotadores de la seva dimensió sexual enfront d'uns personatges masculins més agressors que agressius, febles i cagadubtes, submergits en un bany permanent d'angoixa. Els anys han enriquit Benzina i La magnitud de la tragèdia. Ara poden recuperar-les o descobrir-les. Quan, com és el cas, es tracta de literatura de primera, creguin-me, mai és tard.
Tornar