Documentació
A l’aguait.
Així llegireu la darrera novel·la d’Isidre Grau (Sabadell, 1945). Us posarà sota vigilància per no perdre cap detall, i la seguireu amb expectació per descobrir tots els secrets de La bellesa del diable, una novel·la de 8 sobre 10, que narra la vida de dos personatges que festegen amb la destrucció, dos personatges a qui els camins massa plans desbaraten i necessiten esguerrar-los, potser per purgar culpes imprecises. Així són el Tomàs i la Glòria. Ell, enamorat fins al moll de l’os, és l’home de serradures des de la punta dels dits fins a la darrera fibra de la seva voluntat, el gosset falder d’ella: un esperit salvatge marejant i imprevisible i ficat en un cos sensacional. I així, tots dos passen de la carícia que els electritza a la que els acaba ofegant i el llibre es converteix en el dibuix de les seves batalles per estimar-se després de ferir-se de mort. Al costat de l’infern de la relació amorosa n’hi ha un altre que Grau retrata també a la perfecció: l’infern del propi Tomàs que, temptat per l’abisme i el risc i desterrat dels seus orígens burgesos, busca una carrera artística tot i no ser cap geni, i es va enfonsant en la mediocritat.
Després de posar punt i final a la pentalogia d’Els colors de l’aigua i l’imaginari de Vinyes de Savall –el poble basat en Cerdanyola del Vallès–, Isidre Grau converteix ara la Barcelona actual en un personatge important. Després d’haver picat l’ham de dotze novel·les, set reculls de narracions i dos assaigs literaris, l’autor ja sap el pa que s’hi dóna, en la literatura. Té bones mans per a l’escriptura i, en conseqüència, la novel·la hereta bona esquena i bon paladar. L’imaginari retòric que s’hi desplega és excel·lent, de la bóta del racó. Us la beureu a raig, La bellesa del diable. La trama, ben arrelada, ben plantada i espigada a través d’un monòleg interior us arribarà lluny i no us farà arronsar les espatlles.

Tornar