Documentació
Jaume Cabré acusa...
“No vaig decidir parlar del mal, sinó que el tema em va venir a través dels personatges”
No era cap nou fitxatge del Barça, però poca broma: envoltat de càmeres i periodistes va presentar ahir Jaume Cabré la seva nova novel·la, Jo confesso (Proa), una de les obres més esperades de la temporada literària: el novel·lista no treia res des de feia set anys i mig, des de l'èxit de Les veus del Pamano, amb 450.000 exemplars venuts a Alemanya, on va ser un dels autors més cotitzats de la Fira de Frankfurt del 2007. Cal afegir que Jo confesso sortirà traduïda en menys d'un any a sis llengües i simultàniament en castellà (Destino) amb un tiratge de 25.000 exemplars (en català, 18.000).
“Novel·la de novel·les”, “extensa però intensa”, l'editor de Proa, Josep Lluch, va defensar que Jo confesso suposa “un pas endavant” en l'obra de Cabré i agafant l'al·legoria d'Isaiah Berlin (un pensador convertit en personatge en el llibre) va afirmar: “Cabré és un eriçó, que, per contra de la guineu, que potser sap moltes coses, només en sap una, però aquesta la sap segura”. Eriçó o no, l'escriptor es va mostrar més aviat com una anguila i s'esmunyia entre les preguntes: era qüestió de no desvetllar ni un bri de la trama que, així per sobre, gira al voltant de la vida d'un nen superdotat, Adrià Ardèvol, nascut a Barcelona el 1946 (com Cabré, en un pis de l'Eixample, “l'única coincidència autobiogràfica”), fill d'un antiquari –un col·leccionista empedreït que només veu el valor econòmic dels objectes que acumula–, i que –en paraules de Lluch– “viu una infantesa solitària perquè se
sent poc estimat, però
té una gran voluntat de comprendre el món”.
Aprofundint una mica més, es pot dir que és “un tractat, o si més no un intent, sobre el mal” que el duu a travessar l'Europa dels darrers sis-cents anys, passant per les tortures de la Inquisició, Auschwitz, i fins i tot apareix l'escena d'una lapidació a l'Egipte medieval.
“No vaig decidir parlar del mal, sinó que el tema em va venir a través dels personatges, que són els que dirigeixen la novel·la”. Ja des de Les veus del Pamano aquest és un tema que corprèn Cabré: “Què és la crueltat? Com és que Déu, si existeix, pot permetre el mal? Com és que es poden cometre injustícies? Com és que es pot romandre impassible davant del dolor dels altres?”. La pregunta pel mal –però també per la culpa, la restitució i el perdó– recorre tota la novel·la, que, “més que donar respostes, planteja preguntes”.
Com a contrapunt al problema del mal, Cabré fa reflexionar els seus personatges sobre l'art, sobre el seu poder redemptor, sobre si es pot escriure poesia després d'Auschwitz. La bellesa com a ideal artístic és simbolitzada per un valuós violí, un Storioni del 1764, que relliga la llarga relació d'amistat entre l'Adrià i Bernat Plensa (que esdevé violinista). “Són dos personatges que em van aparèixer junts i si bé al principi en Bernat tenia més importància, l'Adrià em va acabar agradant més.” En la seva relació es troba la clau del títol, Jo confesso, sobre el qual Cabré no va voler donar gaires pistes, però va deixar clar que li “anava bé” el seu doble significat, ja que tant pot voler dir reconèixer els pecats davant d'un sacerdot, com reconèixer la culpabilitat davant d'un delicte (i també significa rebre la confessió d'algú).
En tot cas, el novel·lista també tenia en ment el famós J'accuse, de Zola. Efectivament, el tema de la diàspora jueva queda recollit en l'obra. Fins i tot un dels personatges estableix un paral·lelisme entre el poble jueu i el català, perquè, com els jueus, “els catalans s'han sentit esclaus en la seva pròpia terra”. Davant d'aquesta afirmació, l'Adrià diu: “Jo també sóc jueu. Jueu de cap, de poble, d'història.” Els jueus ja tenen estat propi. Els catalans, no: “En no tenir estat és molt difícil mantenir la visibilitat de la literatura catalana a fora, fins i tot d'altres igual de minoritàries, l'eslovena o les nòrdiques, fan més feina perquè tenen estat.”
I la denúncia no s'acaba aquí. A les classes d'un ja prestigiós professor Adrià Ardèvol –humanista reconegut arreu d'Europa pels seus assajos sobre estètica i història de les idees publicats també en alemany– els alumnes universitaris no baden boca. “Em preocupa el nivell acadèmic dels joves i estic totalment d'acord amb el plantejament de Jordi Llovet raonat en el seu darrer assaig Adéu a la Universitat [un professor que, per cert, tornarà a impartir classes a la UB el proper curs]; els joves no saben qui és Horaci ni distingeixen una peça de Bach.” Amb tot, Cabré no té la fórmula màgica: “La secundària fa el que pot i trobar qui té la culpa d'aquesta situació és molt complex.”
Històries paral·leles conflueixen en aquesta novel·la, que supera les mil pàgines. Davant del volum i la complexitat de l'obra, Cabré no té por: “Sé que el lector és intel·ligent i curiós, i si obre la novel·la trobarà arguments per continuar passant pàgina.”
Tornar