Documentació
Cartes a Mercè Rodoreda
Un epistolari amb claus personals i literàries. La relació de 32 anys amb Rodoreda va convertir Obiols en supervisor de l'obra. El crític va ser el primer lector dels originals de la gran escriptora
"Estic passant el dia estripant vint anys de cartes entre l’Obiols i jo. Però entre aquestes cartes n’he trobades una colla que parlen de literatura catalana. Us enviaré els trossos d’aquestes cartes perquè potser us interessarà o us divertirà”. Això ho escrivia Mercè Rodoreda a l’editor Joan Sales, des de Ginebra, el 2 de febrer del 1975.
Per sort, no va trencar totes les cartes. Fundació La Mirada publica ara una recopilació epistolar inèdita i significativa amb el títol Cartes a Mercè Rodoreda: gairebé tres dècades de cartes de l’escriptor, periodista i traductor Armand Obiols a qui va ser la seva companya sentimental, l’escriptora Mercè Rodoreda. Les seves vicissituds com a refugiats a França en plena ocupació alemanya, la duresa d’uns anys de foscor i una separació obligada, els consells professionals que ell dirigeix a l’estimada, els canvis d’habitatge múltiples, la vida als camps de treball, la mesquinesa intel·lectual d’alguns, el sentiment de patriotisme, són algunes de les peces que s’intercanvien en aquests més de tres-cents documents que ara surten a la llum. El llibre és fruit d’una tasca d’investigació sobre les cartes manuscrites i obre portes a nous estudis rodoredians. És especialment interessant la correspondència entre Mercè Rodoreda i Rafael Tasis o Carles Riba, que l’autora s’autoimposa per –segons fa notar a Riba– no aïllarse “sota una campana de cristall”.
En realitat, Armand Obiols es deia Joan Prat i Esteve. Nascut a Sabadell el 13 de juliol del 1904,va utilitzar el nom d’Armand Obiols per als seus treballs com a escriptor, poeta, periodista, crític, traductor i redactor en cap de la Revista de Catalunya. Les cartes a Rodoreda sempre les va firmar Joan. La relació sentimental neix com la de dos refugiats els últims dies de gener del 1939 quan passen la frontera catalana amb altres companys. Van residir a França –Tolosa, Roissyen- Brie (on cristal·litza la seva unió), Llemotges, Bordeus, París– i més tard a Ginebra. Obiols va viure gairebé onze anys a Viena, fins al 1971, quan mor.
Aquest periple de destins es deu al fet que Armand Obiols mai no va disposar de passaport regular –només tenia el de refugiat– fet que va obligar la parella a passar la major part de la seva vida condicionats pels pitjors efectes de dues guerres i un exili. Obiols va tenir diverses feines: al camp Lindemann de l’organització Tödt a Bordeus, com a funcionari, a la Unesco, a les Nacions Unides i, finalment, a Viena, com a traductor a la seu de l’Organització Internacional d’Energia Atòmica, on va ser fins a la seva mort.
Una convivència intermitent que va teixir una història de passió. L’epistolari amb Mercè Rodoreda i Gurguí, nascuda a Barcelona el 10 d’octubre del 1908 i morta a Girona el 13 d’abril del 1983, s’estén des del 1941 fins al 1971. S’han comptabilitzat 319 documents, entre cartes, postals, targetes i algun telegrama. L’última carta està firmada sis mesos abans de la mort d’Armand Obiols. L’any 1967 Mercè Rodoreda va redactar una disposició testamentària a favor d’Obiols, on a més de cedir-li elpis de Barcelona, li traspassava la propietat intel·lectual de la seva obra. No en va, Obiols va realitzar una tasca ingent d’assessorament d’obres de Rodoreda. Rigorós i perfeccionista, excel·lent orador, va suggerir canvis i va exercir un intensa feina de revisió d’obres com ara Mirall trencat o La plaça del diamant. Ella no sempre n’acceptava els suggeriments i esmenes.
“Era una de les parelles més intrigants d’intel·lectuals i escriptors catalans que mai no hagin existit”, explica en el pròleg Anna Maria Saludes i Amat, professora en universitats de Florència i Pisa. La mateixa Mercè Rodoreda va definir aquesta relació –en una carta a Anna Murià– com “la situació anòmala de parella no legalitzada”. Una qüestió agreujada pel sentiment de culpabilitat d’Obiols que, per unir-se a Rodoreda, va deixar l’esposa i una filla de tot just un any. Quan la nena va fer 23 anys es va desplaçar fins a Ginebra per reconciliar-se amb un pare que no coneixia. El testimoni d’Anna Maria Prat i Trabal ha estat de gran valor per a la Fundació La Mirada.
És mala època per a les epístoles. I, tanmateix, continua sent un gènere que permet disseccionar com cap altre allò més íntim de molts personatges. Les cartes, per exemple, entre Mercè Rodoreda i Anna Murià –que ja s’han publicat en dues edicions– van mostrar en el seu moment l’estat d’ànim de l’escriptora catalana, en confidències a Murià que, junt amb Agustí Bartra, havia abandonat a finals del 1939 Roissy-en-Brie per instal·lar-se a Amèrica. “Indispensables –detalla Saludes– per a integrar diverses qüestions de la biografia tant de Rodoreda com d’Obiols”.

Obiols comença a escriure a Rodoreda –que resideix a Llemotges– des dels dos camps de treball on el destinen: Saillat-sur-Vienne (allà l’obliguen a treballar fins i tot en una pedrera) i Chancelade. Més endavant és empresonat, i confessa a l’escriptora que no podria suportar la vida que duu si no fos perquè sap que ella l’està esperant fora dels grisos camps de treball. El 1945 passen un any junts a Bordeus i després es traslladen a París. Després hi ha un salt cronològic fins a l’aparició de la segona etapa de l’epistolari (de 1960 a 1971, des de Viena) quan ell substitueix el seu encapçalament habitual –“estimada”– pel terme “ninons” i el “t’estimo” final per “una gran abraçada”.
La censura també interromp la correspondència entre els dos escriptors. Durant disset mesos (de l’octubre del 1941 al febrer del 1943) pateixen un “silenci epistolar obligatori”, i han de comunicar-se –a tot estirar– només a través de les anomenades postals interzones. Aquestes notes presentaven uns espais buits per a poques paraules i sobre temes que es consideraven “essencials”. Va ser una més de les proves amb les quals van haver de bregar.
Obiols és un perfeccionista. Corregeix de meravella textos d’altres, fins i tot els millora, llegeix com un boig, però no aplica el seu propi criteri en els escrits que fa. És el mateix Joan Oliver, que el coneixia bé, qui suggereix que aquest rigor és el mateix que li impedeix finalment de realitzar una obra magna. La voluntat de perfecció és el seu propi enemic. Les cartes estan “totes lligades a la vida privada de dues figures emblemàtiques de la nostra llengua i la nostra cultura, en un moment dels més negatius per a Catalunya i per als seus ciutadans, els de l’exili interior o els escampats pel món que portaven damunt l’estigma d’una pèrdua”,conclou en el pròleg Anna M. Saludes i Amat.
Armand Obiols va ser per a Mercè Rodoreda, a més de l’home de la seva vida, el reforç permanent de la seva tasca literària. Una llum constant. L’última carta que li escriu Obiols abans de morir conclou d’aquesta manera: “Mirall trencat serà una de les novel·les més plenes –la més plena– escrita en català. I causarà una grandíssima impressió”.
Tornar