Documentació
“L’esperança és infinita, però no per a nosaltres”
Portbou evoca el 70è aniversari del suïcidi de Walter Benjamin, un autor cada dia més valorat
Walter Benjamin es va suïcidar a Portbou el 26 de setembre de 1940. Fa 70 anys. Conseqü.ncia d’un conjunt de fets desgraciats. Jueu alemany, s’exilia a París el 1933. Al cap de set anys, l’ocupació alemanya l’obliga a cercar la salvació en altres indrets. Theodor Adorno, una de les principals figures de l’Escola de Frankfurt, li aconsegueix un visat per als Estats Units i Benjamin viatja fins a Marsella per entrar a Espanya, arribar a Lisboa i volar cap a Nova York. Entra a Espanya caminant pels Pirineus i coincidint amb el fet que la dictadura ha decidit no admetre estrangers sense permís de sortida de França. Una ordre que durarà molt pocs dies: fatídics per a ell. A Portbou té dues possibilitats: la presó al castell de Figueres o ser lliurat als nazis a França. Tria la morfina que portava per si de cas. Havia escrit: “L’esperança és infinita, però no per a nosaltres”. Una declaració que resumeix la seva concepció de la filosofia de la història: com l’Angelus Novus de Paul Klee, l’àngel de la història no mira endavant sinó cap enrere, on hi ha runa i patiment. Escriptor, crític, filòsof, pensador, traductor, col·leccionista i víctima en un segle, el XX, de les víctimes. El Memorial Democràtic ha organitzat unes jornades per recordar-lo. Walter Benjamin va rebre un cop el 1939, quan se’l va ser desposseir de la nacionalitat alemanya (per haver col·laborat en una revista literària soviètica). Poc després, va anar a un camp de concentració a Nevers d’on va sortir gràcies a la influència d’amics com Jules Romains o Saint John Perse. Llavors, és conscient que li cal marxar de França. Ho intenta per dues vies: Palestina i els Estats Units. És la segona la que se li obre. Abandona París i passa unes setmanes a Lourdes. A Lourdes li arriba el visat per als Estats Units i va cap a Marsella per tal de passar a Espanya, arribar a Lisboa i volar cap a Nova York. Però Espanya tanca la frontera hores abans del seu pas i la reobre uns dies després de la seva mort. Malgrat tot, entra a Portbou clandestinament pels Pirineus, per una ruta coneguda com Líster. A Portbou, s’hi quedarà. Poc abans de suïcidar-se amb morfina, encarrega a Henny Gurland, que havia passat amb ell la frontera (més endavant es casaria amb Erich Fromm), lliurar a Adorno una carta de comiat. Emporuguida, ella la destrueix. La dona oculta que es tracta d’un suïcidi. El metge, el capellà i la policia donen per bo que ha mort d’hemorràgia cerebral i autoritzen que el cadàver sigui enterrat al cementiri catòlic. Cinc anys més tard, porten les restes mortals a la fossa comuna. Una pel·lícula que es projectarà a Portbou i Barcelona amb motiu del 70è aniversari del suïcidi (Qui va matar Walter Benjamin?, de David Mauas), suggereix que no es va suïcidar, que va ser mort per la Gestapo amb l’ajut del falangisme local. Joan Ramon Capella, el primer que va investigar la mort de Benjamin, discrepa. El 1940, explica, a Portbou ningú sabia qui era. La prova és que es va enterrar com a BenjaminWalter i en sagrat, cosa impensable per un suïcida i, a més a més, jueu. Lisa Fitko, que el va guiar per la muntanya, ha explicat que portava una maleta suposadament amb un manuscrit. Joan Gubert, regidor i cronista de Portbou, creu que sí que portava un maletí. També Capella va saber en les seves investigacions que duia, més que una maleta, un maletí de viatjant. No hi ha cap notícia ni del maletí ni d’un hipotètic manuscrit. Anys després de la seva mort, la figura de Benjamin va començar a créixer. Reyes Mate creu que avui és l’autor més important de l’Escola de Frankfurt, malgrat que en vida no se’l va considerar mai. “Llavors era un becari. Les figures importants eren Adorno i Horkheimer”. En vida, Benjamin va intentar obtenir una plaça de professor universitari. Va fracassar a Heidelberg i a Frankfurt. Rebutjat per la universitat, es va refugiar en la premsa i en la ràdio. Va escriure com a crític per a diverses publicacions i va fer un centenar de programes radiofònics. Té dues etapes, explica Capella, una primera d’influència anarquista i una segona escorada cap al marxisme, a causa, en part, de la influència de Bertold Brecht (i també d’un dels seus tres amors, Asja Lascis, una comunista caiguda en desgràcia durant les purgues estalinistes). Benjamin té clar que no pot deixar de reflexionar sobre la pròpia pràctica. Això el converteix en un dels primer teòrics sobre els mitjans de comunicació. Com diu George Steiner, “els estudis actuals dels mitjans de comunicació poden acollir Benjamin com un dels seus avantpassats. Va ser un dels primeríssims intel·lectuals i crítics de la cultura que varen valorar d’una manera ajustada el paper de la ràdio”. I també de la fotografia i del cinema i l’art en general. I de la informació. A El narrador dibuixa un curiós moviment dialèctic que va del conte (tesi) a la novel·la (antítesi) i la informació (síntesi), i afegeix una conclusió que prefigura el que ara es podria dir d’Internet: “Avui no hi ha cap europeu, sigui quina sigui la seva professió, que no estigui segur de poder trobar, en cas que ho vulgui, una tribuna per explicar la seva experiència professional, exposar les queixes o publicar un reportatge”. Benjamin és el primer que assumeix una visió de la història, explica el catedràtic de filosofia de la UB, Manuel Cruz, allunyada de l’ortodòxia marxista. Punt en què coincideix amb Capella i el professor italià Enzo Traverso. “La visió de la història de Benjamin”, diu Traverso, “es troba totalment a contracorrent de les tendències dominants al seu temps, però avui és molt actual. La història no és un progrés cap al paradís, sinó un camí cap a la catàstrofe. La desfilada dels vencedors”. Hi ha, diu Traverso, “un text molt suggeridor on critica la idea de Marx de la revolució com una locomotora; la revolució, segons Benjamin, ha de ser el fr que impossibilita un cataclisme”. Un cataclisme que deriva de la doble explotació de l’home per l’home i també de la natura. “La set de beneficis de la classe dominant”, escriu Walter Benjamin als anys 20 del darrer segle, “passa per alt que la salvació de la humanitat i la de la natura són indissociables”. Walter Benjamin era “amic de la paradoxa. Podia barrejar entre coses i pensaments considerats incompatibles”, afirma el director dels Arxius Benjamin a Berlín, Erdmut Wizisla. “La contemplació marxista de la història i el pensament propi jueu, l’enfonsament i la serenitat, la reproductibilitat i l’aura, la revolució i la borratxera, la protohistòria i la modernitat, l’arxiu i la llampant actualitat: Benjamin relaciona conceptes que se suposen contraris. Raspalla la història a contrapèl i envia ambaixades a la posteritat”. Jordi Llovet, un dels primers responsables de l’edició de textos de Benjamin en llengua catalana, i que ara mateix prepara una nova selecció, explica: “No hi ha cap pàgina de Walter Benjamin que no m’interessi i que no em faci pensar o em desperti ganes d’estudiar alguna cosa que no conec. Aprecio molt els seus estudis sobre el segle XIX, quasi tots entorn de la ciutat de París i de l’obra de Baudelaire. També les seves reflexions sobre les joguines, què significa desempaquetar una biblioteca privada, la desaparició de l’aura en la història de l’art, o les seves reflexions sobre uns quants dels grans literats del segle XX, com Gide o Kafka. Potser per sobre de tot m’agrada, i em sembla que posseeix una enorme vigència, la teoria de la història de Walter Benjamin, que segurament era el manuscrit que duia a la famosa maleta perduda a Portbou. Em sembla apassionant la idea que la història viu sempre en ‘moments de perill’ i que justament en aquest perill s’obre l’escletxa que, en qualsevol hora, pot produir la redempció de la humanitat. És una resolució hebraica de l’antic idealisme històric de Hegel o de Marx que m’omple d’admiració, fins i tot d’esperança”. Benjamin va ser un home nou, global, que va sentir-se inteinteressat per gairebé tot, fins i tot per activitats tan esotèriques com la grafologia, que, durant un temps, li va resoldre problemes de supervivència. “La multidisciplinarietat del seu pensament, transversal, avui es veu que s’estudia des de moltes disciplines. També és un exemple excepcional de pensar la modernitat que això significa. Té una concepció de la història que és molt particular. Trenca la continuïtat del procés històric i estableix constel·lacions entre l’actualitat i el passat. Les tesis sobre el concepte d’història, els dos adversaris són l’historicisme clàssic del XIX i l’hereu que és el marxisme ortodox. No és una qüestió ideològica, sinó la forma de plantejar-se-la. Barreja de marxisme i judaisme, una idea messiànica de la història”, remarca Jörg Zimmer, professor de la Universitat de Girona. I recorda que “els dos primers editors en alemany de Benjamin, Adorno, marxista, i Gershom Sholem, jueu, el reclamen. Però no hi cap en cap de les dues capses”.
Amics i coneguts i conegudes
Amics i coneguts i conegudes Fill d’una família benestant (va viure a la casa paterna fins ben bé els 40 anys, de forma intermitent),Walter Benjamin va conèixer bona part de l’Europa pensant de la primera meitat del segle. Un dels escassos autors importants que no va tractar, malgrat que va escriure pàgines sobre ell, va ser Franz Kafka. Van coincidir a Munic el 10 de novembre de 1916. Kafka va fer una lectura pública de La Colònia penitenciària, a la qual Benjamin no va assistir tot i que era a la mateixa ciutat. Se’n va penedir tota la vida. Entre els amics íntims destaca Bertold Brecht. Benjamin, que sempre anava just en qüestions econòmiques i molt especialment durant l’exili a París, va passar una llarga temporada a la casa danesa de Brecht. Uns altres amics van ser el filòsof alemany Ernest Bloch; el també filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno, que li va gestionar el visat per anar als Estats Units i un ajut de l’Institut d’Investigacions Socials; i també Karl Korsch. A París va tenir contactes estrets amb Georges Bataille i Pierre Klossowski. El primer va ser dipositari dels escrits que no va poder endur-se i que, gràcies a això, van sobreviure a l’actuació devastadora de la Gestapo i van poder ser editats més tard. Klossowski va traduir alguns textos de Benjamin al francès. Uns altres amics a París van ser André Gide i Arthur Koestler. La pensadora Hannah Arendt estava llunyanament emparentada amb Benjamin a través del que seria el seu marit Günther Stern. Gershom Scholem (un dels amics més íntims de Benjamin, autor del volum Walter Benjamin, història d’una amistat) recorda que Arendt era una de les poques persones que venerava intel·lectualment a Benjamin. Potser és exagerat, perquè el mateix Scholem té textos que deixen clara la seva admiració per Walter Benjamin. Menys cordials varen ser les relacions amb Max Horkheimer i Stefan Sweig. Va tenir, també, segons va escriure, tres grans amors (de vegades simultanis): Dora Benjamin, Jula Cohn i Asjia Lascis. Unes altres amigues no varen calar tan fort. Entre elles, l’exdona d’un metge berlinès, resident a Barcelona, on Benjamin va estar de pas cap a Eivissa. A la illa hi va passar dues temporades llargues i, segons confessió, fantàstiques.
Història i memòria
Benjamin va comprar, el 1921, un quadre de Paul Klee que inspira la seva concepció de la història. En va pagar 14 dòlars, segons explica el seu amic Gershom Sholem. Representa la història. I no mira endavant, no és un projecte: mira enrere. En aquests mateixos anys, Benjamin va intentar editar una revista cultural que es diria, precisament, Angelus Novus. La inflació la va frenar i va morir abans de néixer. Però la idea l’acompanya tota la vida i la darrera obra que escriu és justament Tesis sobre filosofia de la història. La memòria, diu Manuel Cruz, pot ser voluntària o involuntària. Referents: Proust (Benjamin va traduir amb Hessel La Recerca a l’alemany) i Freud. “Mitjançant certes expressions”, remarca Cruz, “emergeixen dimensions del passat que completen la nostra memòria”. “Vivim temps de memòria”, reflexiona Reyes Mate: “L’holocaust, el passat colonial, la conquesta. I les víctimes. Les víctimes es fan visibles perquè importen a la memòria. Abans de Benjamin la memòria és una facultat menor, vinculada al sentiment, conservadora. Es reivindica el passat per convertir-lo en norma del present. Benjamin veu la memòria com a coneixement i relaciona memòria i justícia. La memòria de les víctimes reclama la justícia oblidada”. Amb tot, afegeix Enzo Traverso, “vivim una època de focalització patològica de les víctimes. Les víctimes són els herois del segle XX i Benjamin s’ha convertit en un símbol de les víctimes. Un malentès, perquè ell no és un pensador de les víctimes sinó dels vençuts. I no són el mateix”. La memòria és un dels factors que han fet que l’artista Francesc Abad es fixés en Benjamin: “Memòria, dolor, exili, fragilitat”, diu Abad, són materials amb què treballa. I caldria afegir-hi el caràcter fragmentari dels elements amb què Benjamin treballa, que converteixen “l’obra en un procés”. “La seva obra és una obra a mig camí”, remata Jörg Zimmer, “per desenvolupar”.
Tornar