Documentació
Benjamin i Portbou
Després de la seva mort el 27 de setembre de 1940, la vila de Portbou va passar unes quantes dècades sense amoïnar-se ni poc ni gens pel fet de tenir-hi enterratWalter Benjamin, aquesta enorme figura de la intel·lectualitat europea del segle XX. No en tenien cap culpa: el fet s’havia viscut com un accident lamentable —perquè no hi ha cap dubte que Benjamin es va suïcidar—; els testimonis d’aquella malastrugança —l’amiga de Benjamin Henny Gurland i el seu fill adolescent, el metge que el va visitar i va signar l’acta de defunció, els guàrdies civils que el van detenir i custodiar, el propietari de l’hostal en què va passar tot plegat—, no van parlar fins molt més tard; a Portbou no sabien qui era aquest home ni van rebre cap visitant estranger, en plena guerra mundial, que els ho fes saber; i els investigadors catalans no estaven prou familiaritzats amb la seva obra, gens traduïda llavors a gairebé cap llengua.
Després, en part perquè l’Escola de Frankfurt va esventar la llegendària mort de Benjamin; en part perquè uns quants universitaris catalans van ennovar-se de la importància de la seva obra, en part per la publicació del llibre de Lisa Fittko (La travesía de los Pirineos,editat per Mario Muchnik) en què s’explicaven de manera detallada les circumstàncies d’aquella mort; en part, per fi, perquè la situació política del país va viure una transformació radical, Portbou va ser conscient que tenia, al cementiri, una de les figures més extraordinàries del pensament continental. Un estol de membres o simpatitzants del PSUC, com Joan Ramon Capella i Pere Comes, van començar a parlar-ne a les seves classes i van promoure la instal·lació d’una placa, a la paret exterior del cementiri, l’any 1979. Però va caldre esperar un decenni més perquè les autoritats municipals comencessin a ser plenament conscients de qui havia estat Benjamin i dels honors que es mereixia, a Portbou i arreu —com a emblema d’una racionalitat inconsolable, tanmateix esperançada— l’home que havia estudiat més bé que ningú els senyals més característics de les modernes societats de consum, la insostenible teoria idealista de la història i l’enlluernament fantasmagòric, com tots, que significaven certs elements de la cultura beatament optimista del període del Progrés.
Així, quan un exjugador del Barça —de discutida memòria— va ser alcalde de la vila, van celebrar-se a Portbou els primers seminaris i trobades d’especialistes catalans, castellans i del món sencer a l’entorn de l’obra del pensador.
En ocasió del cinquantenari de la mort de Benjamin (1990) i del centenari del seu naixement (1992) es van fer seminaris a Barcelona i a Portbou i es van publicar una sèrie de llibres que són reportats en altres seccions d’aquestes mateixes pàgines. De mica en mica, la vila va prendre consciència d’aquest “llegat” de tan altes característiques i va entrar en una dinàmica que, els primers anys, hauria esborronat el mateix filòsof alemany, perquè, de fet, se’l va començar a tractar com un fetitxe local, si no com una excusa per afavorir el desplegament turístic de la vila, cosa que mai no succeirà, o que és millor que no succeeixi. Portbou s’enfronta, ara, amb un equip de persones de notabilíssima vàlua amb la necessitat de treure-li, al Benjamin de la vila, tota la càrrega fetitxista que estava assolint, i transformar aquell fet circumstancial en una avinentesa per convertir un edifici que els ha estat cedit en un centre d’estudis, seminaris i discussions d’ordre estrictament intel·lectual, sense folklore de cap mena. Aquest és el repte nou, i sembla que les coses aniran per aquí. Per a això, caldrà que els responsables d’aquesta plataforma convencin les universitats de tot el país a endegar una política de beques —això seria suficient— perquè nois i noies en edat universitària tinguin l’oportunitat d’estudiar a fons, a Portbou, i sense faramalla ni elegies fúnebres, l’obra d’aquesta enorme, fabulosa intel·ligència del període més tràgic de la història d’Europa.
Tornar