Documentació
Barcelona grafit
Proveu a posar aquest llibre al plat dels discos. No, a l’iPod, que no funcionarà. Si feu l’experiment de la manera adequada, començarà a sonar. Al principi no sabràs què, però de seguida reconeixes que Barcelona ciudad sona a carrer, a barri, a amistat. Sona a no saber què volem però sí què no volem. Sona a festa, a dies sense horaris, a ganes de trencar i no arreglar el que has trencat. Sona a velocitat, a ara mateix, a ells o nosaltres. En definitiva, el llibre sona a rock’n’roll.
Barcelona només ha donat dues estrelles –actitud, impacte transgeneracional, fílies i fòbies–. No, Millet no val. Una és Joan Manuel Serrat. L’altra és Loquillo. No busquin: no n’hi ha més. I l’autor de Barcelona ciudad és una estrella d’una dimensió que exerceix ell solet de camp magnètic, forat negre i sol calent i meridià. Intuïtiu i ràpid de reflexos, ha sabut canviar cinc minuts abans que ho fes el seu públic. Les seves són cròniques de Camelot (Sabino Méndez de Sir Lancelot? Ok: t’ho compro!) fent de rei Artús en un cíclic i etern retorn. I sempre serem aquí, esperant-lo, a veure què ens explica.
Després de la seva anterior incursió en la narrativa –El chico de la bomba– arriba aquest llibre en forma de crònica des de la seva adolescència fins al 23-F i l’enregistrament de Los tiempos están cambiando. Amb un estil nerviós, ràpid i directe, Loquillo busca l’un contra un. Comunicació gairebé física, verbal. Les dimensions del ring són les seves i, ja t’aviso, no tens res a fer. Ets seu. T’hipnotitza des de la primera pàgina i això que no t’explica el queva passar: t’explica el que li va passar. I sí, el llibre funciona com a testimoni de com era aquella ciutat, aquells temps i aquell escenarimusical i vital. Però Loquillo no fa d’historiador ni de periodista. Fa d’un que era allà amb el nas i els ulls oberts i les cames llargues.
Un manual de formació
Però Barcelona ciudad s’erigeix sobretot en manual de formació d’algú que no va acceptar les cartes que li van repartir. Pijoapartesc, xaval que Amb d’altres inventa un món ficcionat (però punkarrament real). Amb una curiositat terrible, pròpia dels que no vénen de cap lloc. Cercant mites i referents, punts de fuga i còmplices. L’estil del llibre, la galeria de personatges (Carlos Segarra, Gay Mercader, Flowers, Dani Rojo, Sleepy Labeef, Makaroff, Sabino) són els adequats, funcionen, estan al punt. Gestionant la versemblança des del particular punt de vista del narrador. I d’una manera senzilla et trobes que no pots deixar de llegir i tens unes ganes boges d’escoltar els teus vells vinils.
A Barcelona ciudad tens un adolescent en plena catarsi de llibertat. Preparat per fer qualsevol cosa. Anar a qualsevol banda. Això sí, impacient, sense estar-se gaire temps en res. I quan acabes el llibre, agafes l’agulla del plat de discos i tornes a llegir les cançons que més t’han agradat. John Milner vivia aquí. Al Clot, concretament
Tornar