15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

J. Cabré: el Pamano (2/2)

Article publicat al diari “Avui” el 23/04/10 per Joan Solà

Els vaig dir que la novel·la Les veus del Pamano reflecteix aspectes de la llengua actual del carrer. Ho veiem, per exemple, en casos com ara la construcció condicional amb com(«com m’assabenti que l’estàs rondant, et mato») o en la manca de verb subordinat en les perífrasis amb deixar («–No l’heu anat a veure?–No ens deixen»), tots dos d’influència castellana. Trobem aquí també casos d’ús del verb estar que dècades enrere els més primmirats no volien acceptar, però els novel·listes ja deien que no hi veien gaire solució: «estava tan guapíssima l’Elisenda, aquella tarda plujosa de desembre», «Li va pegar unparell de cops ino va estar dolç en cap moment».

La pressió d’aquesta llengua es fa més visible enel terreny lèxic i fraseològic, especialment, es clar, en l’argot: «uninspector capullo», «Que et creus que m’inventaria una cosa així, carinyo?», «això és que [la senyora] ha tingut un mal polvo», «una dona se li havia instal·lat al cotxe tan panxa» ofer una cosa d’una sola tacada. I en l’ús d’alguna altra paraula difícil d’esquivar, compijo o mal rotllo. En fraseologia s’ha arribat a fer general l’expressió fugida endavant, i aquí hi trobem també altres casos com «Hi ha tons [de veu] que no admeten volta de full» o per si les puces. Un altre detall molt poc trobable en els manuals auxiliars són certes el·lipsis que a mi em semblen no genuïnes: «i el Quique esbufegava quan jo» (quan ho feia jo), «no tenien l’honor de gaudir de la seva intimitat. I la Cecilia Báscones la que menys» (la que entenia menys). Entre els ensopecs coneguts hi ha la construcció superlativa «ella, la dona mé sintel·ligent que no he conegut mai», on hi sobra el no.

Entre els innombrables aspectes positius esmentaré el recurs estilístic al parlar de la vall d’Àssua: «Diguen lo que diguen. Estàvom separats», «M’agrada que patisques per jo». O bé a algun artifici gràfic per caracteritzar un personatge: «va venir a parar akí perkè era amik del Pako Burés. Del poble, krek». Ol es originalitats amb què l’autor ens sorprèn sovint: «El gat es dirà Nos se com et dius», «comptava les bigues de les golfes per nosequantena vegada» (amb la vacil·lació nosse- / nose-). La puntuació és sempreunaspecte difícil en una novel·la ones barregen el llenguatge directe ambl’indirecte i les diferentsmaneres de parlar.Un dels casos ben puntuats aquí són les dislocacions o extraposicions d’elements: «Ni la remor del riu, no se sentia»,«Onés, el pare?», «Per què, no ho vols?». Deixo estar els detalls, que en aquesta obra s’integren hàbilment en una llengua de gran qualitat, de gran força expressiva, clara i natural.

Escoltem el moment que l’Elisenda, pal de paller de la novel·la, perd definitivament la vista: «Un d imecres de finals d’agost, l’Elisenda Vilabrú es va llevar com sempre a dos quarts de set del matí i es vaestranyar que la llum de l’alba no taqués les cortines.Va encendre el llum de la tauleta i de bon començament va pensar que se n’havia anat la llum. Palpà la bombeta i notà que s’estava escalfant. Feia setmanes que ja no llegia, que no podia fixar la vista [...], que palpava les coses i les decisions [...]. Aquest dimecres de finals d’agost a dos quarts de set del matí, va apagar el llum inútil i s’estirà un altre cop, de cara al sostre invisible. Respirà fondo i es va disposar a penetrar serenament en el mónde les ombres eternes».O aquest altre fragment: «I m’agradariamoltíssim saber per què una mestra grisa, amb problemes de pit, amb problemes de fill, amb problemes de marit i amb problemes de pes, s’està convertint en un detectiu que ensuma el rastre d’un heroi imprecís, o potser d’un malvat, i qui deu ser la dona que m’ha pres la felicitat. Per què»

Tornar