Documentació
Els Cristòfols
Julien Gracq va escriure una vegada que el començament d’una novel·la no té cap altre objectiu que crear l’irremeiable. Potser en poques novel·les com en Maletes perdudes, de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), la frase del gran narrador francès queda justificada. A partir d’un plantejament enginyós (quatre fills d’un mateix pare, ara desaparegut, decideixen reconstruir-ne la biografia), Puntí planteja, en la seva primera novel·la, una divertida reflexió sobre els destins migpartits i la força recreadora de l’atzar. A Maletes perdudes, Puntí construeix,ambun estil que hauria pogut ser més atractiu, una ambiciosa narració per reflexionar sobre l’absència i la solitud a partir d’una figura paterna fugissera imòbil a qui no interessa condemnar sinó tan sols descobrir. Tot està dirigit, en aquest llibre extens que es ramifica de vegades innecessàriament, ple de digressions i de petits relats incrustats en el cor de la intriga, farcit d’imatges demoviment i de dinamisme, cap a la seva resolució final entesa coma inevitable.La fletxa fatal que condueix fins al final és el motor de l’acció però, alhora, introdueix en més d’un instant elements de previsibilitat (en la primera part) i d’inversemblança (en la segona) que poden fer patir el lector però que, sortosament, el novel·lista resol amb un ple domini de la seva història i la revelació gradual i satisfactòria de tots els petits misteris plantejats. Els quatre germans són fills únics, comparteixen pare i molts records familiars paral·lels, però no es coneixien fins que la policia alerta de l adesaparició a Barcelona de Gabriel Delacruz Expósito, personatge solitari i taciturn, que porta sense saber-ho l’estigma de ser un nen de la guerra, també fill únic i, a més, adoptat. El seu pare va voler que es diguessin igual, únics i múltiples a la vegada, fills de quatre mares de nacionalitats diferents, com si fossin un divertit exemple de declinació llatina irregular: Christof (nominatiu germànic), Christopher (genitiu saxó), Christophe (acusatiu francès) i un cas circumstancial definit pel lloc, l’espai i el temps: Cristóbal, passat a Cristòfol després del 1975. Aquest divertidíssim club dels cristòfols (als quals acompanya també el petit Christoffini, un petit titella utilitzat en espectacles de ventriloquia) s’expressa de vegades a una sola veu orquestrada de narradors conscients, o en un sol o per esplaiar-se en el lluïment singular, per reconstruir la història versemblant d’un transportista de mudances internacionals que va deixar un fill a cada país, sense arribar mai a casar-se ambcap dona. De cada viatge amb el camió de La Ibérica, que feia amb unsc ompanys seuse ntranyables, Petroli (i els seus harems repartits als bordells de carretera), el simpàtic Tembleque i, sobretot, l’extraordinari Bundó (perseguidor de centres d’emigrants espanyols), Gabriel se’n quedava com a penyora una maleta extraviada, una capsa oblidada, un paquet negligit. Cada maleta robada, manllevada o saquejada serà convenientment consignada en unal libreta petita i clandestina, de tapes negres, que juntament amb àlbums def otografies, capses de records, cintes magnetofòniques i maletes sense amo formen, en la novel·la, una veritable retòrica dels objectes cobejats per una trama de col·leccionistes adelerats per atrapar el pas del temps i restituir l’absència. Els beneficiaris d’aquells furts del Robin Hoodde la carretera no eren altres que els seusfills, que entre París ,Frankfurt, Londres i Barcelona veien aparèixer de tant en tant un home tímid i sorrut.
Gabriel: el nòmada imperfecte
Ara, després de passar per l’internat, les cases de dispesa i la peripècia europea, Gabriel ha desaparegut, s’ha dissolt, i les quatre mares, sempre a distància, sense més paper que el d’espectadores un pèl escèptiques, també segurament desitgen saber el destí d’aquell home atractiu, un veritable “don Joanp assiu”, el nòmada imperfecte assimilat a un nou Houdini, l’escapista. Cada vegada que Gabriel entrava en una casa a la recerca de mobles semblava que vampiritzava olors i ambients, atmosferes i vides, les vides dels altres que mai no arribaria a poder viure. I els objectes, els inoblidables objectes d’aquesta novel·la, “receptacles de melancolia”, que actuen com a sedants i li proporcionen una “memòria no tan infeliç”. Tot i l’aire ingenu i divertit que domina el llibre, Puntí ha escrit una història estremidora sobre la recerca d’una identitat, on el passat sempre fa mal, amb personatges faltats d’afecte i oprimits per l’absència, amb un transportista que es passa la vida desnonat, lluny de casa (en té?), en una mena de “refugi mental” que no costa gaire advertirque és tambéeld’una concepcióde la literaturaquel’autor comparteix. La novel·la de Puntí és com la vida, que, segons diu unp ersonatge, sempre et surt per on no t’esperaves i, per això, t’atrapa i té tanta gràcia.
Tornar