Documentació
J. Cabré: el Pamano (1/2)
Com que el lector ja sap qui és el senyor Jaume Cabré, i com que la premsa ja n’ha parlat abans que pogués fer-ho jo, em limito a donar al gran escriptor la meva felicitació cordial pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: sí senyor, són molt anys de treballar, de treballar molt bé, de ser fidel a la llengua i al país. Continuarem llegint-te amb interès i profit, col·lega.
Quan vaig llegir Les veus del Pamano en vaig prendre unes quantes notes, com faig sovint amb autors que m’interessen per alguna raó. I ara trobo que és escaient de fer-les servir aprofitant l’ocasió del Premi. En síntesi, es tracta d’una obra molt ben escrita, tant pel que fa al contingut com pel que fa a la forma. En la forma (que és el terreny d’aquesta secció), és notablement reeixida, tot i que hi ensopeguem alguna vacil·lació i alguna solució discutible que potser no són sempre de responsabilitat directa d’ell sinó del corrector. Per tot plegat, l’obra mostra bastant bé l’estat actual de la llengua, especialment en el terreny del lèxic i de la fraseologia. M’explico: l’obra reflecteix un moment en què molts escriptors encara tenen un bon coneixement de la llengua tradicional i una voluntat clara d’usar-la, però en què la pressió de la llengua ambiental fa inevitable d’acceptar solucions lèxiques o sintàctiques que per amolts encara resulten doloroses. I aquest és avui (i des de fa jamolts anys) el terreny en discussió, el terreny que s’haurà d’anar clarificant a poc a poc comptant de manera seriosa amb l’opinió d’escriptors com ell o de professionals dels mitjans de comunicació (premsa, TV, ràdio, teatre, serials). Però primer potser caldrà que algú faci l’estat de la qüestió de tot plegat: una bona tesi doctoral, que reculli la història, les solucions, les opinions, les dificultats.De la llengua escrita i de l’oral. En aquests dos articles em limitaré dràsticament a detalls relacionats amb la normativa o la genuïnitat.
Pel que fa a detalls concrets de la normativa, Cabré adopta una posició bàsicament «tradicional», sense gaires riscos personals. Per exemple: es limita a la construcció en + infinitiu (temporal); manté les combinacions pronominals li’n, li ho i la hi, que molts altres escriptors (no valencians) ja s’han decidit a abandonar; no eixampla gens l’ús del complement directe preposicional que diversos gramàtics han avalat («Els pares sí que els veuré.Però a tu, no»); escriu, separats, si us plau,Déu n’hi do i és clar ‘naturalment’ (en canvi, ajunta deuhores ‘descans a mig matí, amb una breu menjada’: «Avui, Jaumet, no podrem fer deuhores»); no usa els signes d’interrogació i exclamació inicials; manté algun cop l’ús, estrany, del pronom el com a atribut («alçava la veu,no ambl’autoritat [...] que emanavade la seva pròpia essència (tampocno l’era)»); no posa l’article davant els anys del segle XXI («dimecres, 13 de desembrede 2001»), i en la delicada qüestió de la caiguda de preposicions hi trobem alguna solució massa rígida («vaig renunciar que s’aclarissin les circumstàncies»). En canvi, és flexible amb la concordança del participi («un d’aquells pocs afortunats que l’havien posseïda», però «va decidir que la cicatriu la hi havia efectuat un roig separatista»).També amb els relatius hi trobem solucions des de les més hieràtiques («Un criat [...] les vint-i-quatre hores del dia de la vida del qual eren per a ella») fins a les méshabituals («la família només sabia fer els diners amb allò que sempre els havia fet»). I l’homeno acaba de trobar uncriteri personal davant el nom de Déu («Sobretot la que Déu emperdoni de Cecilia Báscones»; «es veia un tros de paisatge que Déun’hi do», «fotia un fred de cal déu», «un bé de déu de pistes negres»).
Tornar