Documentació
Un dragon-khan llengüer
Aquesta novel·la, Males companyies (El Club dels Novel·listes), m’ha deixat, després de llegir-la dues vegades, la còrpora plena de records com si hagués viscut la vida d’en Joan, el protagonista. M’ha calat foc per de dins, unes flames de vèrbola lligades a la fosca del sentir que no sé com explicar.
La primeres frases de ‘males companyies’
«Sense rumiar-ho ni un instant més, vaig fer el bolic i me’n vaig anar de casa per provar de ser un altre. Estrenar la màquina d’afaitar i fugir de l’illa com un esperitat va ser tot u. El cap em bullia de projectes inexplorats.» Tota escriptura és una empresa de seducció d’aquell de qualsevol sexe de l’esperit que passa els ulls sobre les línies del text. Tot inici de novel·la és seductor o no és. Em sent el lector sobirà i singular que va engolint tinta perquè la lletra li fa set, una set que la lletra mateixa assacia i, alhora, li fa ganes de beure més, i més, i més, fins que, sense témer-se’n, arriba a la darrera plana, a la darrera paraula, al darrer glop. La lletra de Marc Cerdó des del primer capítol, Una fugida precipitada, em va atrapar dins un dragon-khan llengüer.
Marc Cerdó ha creat aquella llengua estrangera, singular i pròpia, nova de trinca, de la qual ens parlava Proust com a símptoma i xifra de l’escriptor vertader. Aquesta novel·la escarrufarà els normativistes i els dialectalistes perquè no entendran l’anticostumisme militant, i antimilitar, que hi ha en uns diàlegs que podrien ser els textos de les bafarades d’un tebeo d’ara mateix, on s’expressa la profunda amoralitat d’un personatge que es desplega a través dels seus efectes lingü.stics, en aquesta rara alquímia dels mots que amb la seva lleugeresa i luminiscència semblen les onades que acaben i recomencen sempre seguit. Cada capítol, amb el seu títol que és una pancarta brechtiana, es comença a moure cap a una altra part, cap a territoris de l’estranyesa, i ens enlaira cap a un altre sentit, cap a l’estranger de nosaltres mateixos, cap a l’altre, amb unes eines verbals extraordinàries i uns mecanismes que posen en marxa reaccions en cadena imprevisibles. Una escriptura particular allunyada tant de la tradició com de la recerca d’originalitat que eludeix els models i la naturalitat, en què no són els mots els que canten sinó aquesta escriptura mental, segona, que es forma i avança entre les coses i els mots. Llegir Marc Cerdó és pensar en un arrossegall d’adjectius: fresquet, lleuger, just, fort, ric, senzill, curós, sensible, que es desallotgen els uns als altres per, en conjunt, fer senyals i fer signes sense aturall.
Llegir ‘males companyies’ és passar un guster, és viure festes i festers llengüers.
Marc Cerdó sap que tota la novel·la es fonamenta en el llenguatge: no en el què, sinó en el com. I ho sap a consciència. Sap que per bastir aquesta casa
que és un text novel·lesc calen bons fonaments i bones parets mestres que aguantin l’edifici, els sostres. I com a bon mestre d’obres i bon picapedrer no ha deixat res a l’aire, no ha deixat res que es pugui esbucar a la primera ventada d’anàlisi. Hi ha en Marc una consciència profunda de la llengua conjuminada amb una pedrera inesgotable dels mots, dels girs, de les invencions, de la imatgeria verbal, de les sintaxis, que li permet fer salts mortals sense que ho sembli, encendre les rodelles més brodaries ques o fer el malabarisme més arabesc sense que sembli que fa cap heroïcitat. I per això ha agafat un dels topos més clàssics dels autors illencs, especialment els mallorquins de postguerra: la fuga, la partida de l’illa, el trencament del cordó umbilical, i n’ha fet una peça polifònica que només s’assembla a si mateixa, amb totes les ressonàncies i els ecos que es vulgui però absolutament personal. Ha reeixit en el repte amb la invenció disciplinada, la descripció euforitzant, l’astracanada sardònica, el gust per les paraules que quan les amolla sembla que surtin sense pensar i han estat pouades, caçades, agafades amb els rampins de la seva ploma exploradora de registres, de tons, de coloracions, d’abissos, d’explosions, d’el·lipsis, de les cavorques més abscondites o més superficials, tant se val si aconsegueixen el seu objectiu. I quins són els objectius de la comesa: entretenir el lector tatuant-lo d’interrogants, fer-lo entrar en olivetes i empènyer-lo cap a les sedassades fortes, aficar-se a les seves venes com una substància estimulant i enlairar-lo cap a zones desconegudes de la seva vida, remoure’l, refer-lo, consolar-lo i donar-li uns aliments que el facin feliç una estoneta. Crec que Males companyies aconsegueix els seus objectius.
Tornar