Documentació
La humilitat i saviesa de la memòria
Una bella i imprevista persona neix amb Material d’enderroc. Si la literatura és figuració i teatre, comèdia, quan es tracta d’un dramaturg la comèdia pot ser monumental i si, a més a més, l’autor és responsable dels serials de TV-3 (sobretot, del seu èxit), la sospita d’estar al davant d’un producte editorial pensat per al 23 d’abril podria ser ennuegadora i gairebé paralitzant. Però tot va aquí a l’inrevés: les intel·ligències de Xavier Folch com a editor i la de Josep Maria Benet i Jornet com a creador (un pèl mandrós) s’han aliat per treure un esplèndid llibre memorialístic i analític, fet amb la humilitat que demana la memòria i escritamb la saviesa cauta d’un prosista infreqüent, molt respectuós amb el que sap, el que creu saber i que el no té dubtes que ignora. La prosa és sucosa i directa, col·loquial, autoparòdica i lúcida com qui no ha de prendre ja mal digui el que digui d’ell i dels altres. De fet, es tracta d’un recull d’articles i contribucions publicades en llocs estranys que ara guanyen gruix literari, d’obra, aplegats per recórrer l’últim mig segle resseguint el seu tracte personal amb.unes poques persones rellevants de les lletres catalanes —prop dela tradició de Josep Maria Castellet a Els escenaris de la memòria i, si voleu, també prop del memorialisme indirecte que sovint són els homenots de Josep Pla—. Són rellevants per la seva vida i per la vida dels altres, tant si ho saben com si no, perquè el retrat viscut, o les semblances esbossades, a propòsit de Llorenç Villalonga, de Mercè Rodoreda o de Salvador Espriu tenen el dring de veritat que dóna ser l’observador humil i poc vanitós: l’ús que alguns han fet deles “paraules afalagadores” que els va dedicar Salvador Espriu “em sembla d’una badoqueria o d’una supèrbia ridícules” i “em sembla immoral que les hagin utilitzat com a certificat de garantia de la pròpia vàlua”. (A l’àmbit hispànic passa sovint el mateix amb Vicente Aleixandre i la seva magnanimitat crítica del jovent). A Joaquim Molas el retrata amb prou indicacions de les complexitats i complexos del personatge, però les peces magistrals són el seu Terenci Moix amb retrat de grup —a Ventalló i a Barcelona, fals suïcida, nen malcriat i bon memorialista—, la seva amistat llarga amb Montserrat Roig i els talls de cartes —“ni a les cartes no es podia permetre de ser massa banal. A tota hora calia tenir en compte l’objectiu principal de les nostres vides: posar fi al feixisme de l’Estat espanyol”— i molt en particular el capítol que és el millor autoretrat literari i moral del llibre, dedicat a dos excel·lents professors: Joan-Lluís Marfany i Jaume Torras per un impertèrrit idiota que aprèn molt bé (Dos senyors i un idiota és el títol). Les últimes cent planes són una altra guerra i són també càpsules de valentia i de claredat mental: la reconstrucció de la vida de barri del anys cinquanta a Barcelona està feta per dir sense vergonya com anava la cosa, i què llegia i què somniava un nano nascut a tocar del mercat de Sant Antoni, que passava les hores amb l’ànsia de fer d’actor i després de fer de dramaturg. I quan sospita que ja pot fer-ho, el món teatral sencer decideix que el text teatral s’ha acabat i que el teatre ja no necessita text perquè l’autor (no ell només, tot autor) s’ha mort. Per fortuna és un xarampió transitori però mentrestant hem sabut per què el Capsa o el Centre Dramàtic encara són a la memòria cultural de la ciutat i què és el que va passar amb el teatre català i en català tot just abans que arribessin el Sergi Belbel o la Lluïsa Cunillé.
Tornar