Documentació
A la recerca del jo perdut
No et deixis portar pel pànic. No trobaràs aquí magdalenes, balls francesos ni sublims tafaneries roses. I sí, Facebook, notorietat mediàtica i una vanitosa ciutat en la qual ningú es pot perdre. Llucia Ramis (Palma, 1977), periodista que havia cridat l’atenció amb Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, ha guanyat el premi Josep Pla amb aquest Egosurfing. Egosurfing és el terme que s’aplica al fet de navegar per internet a la recerca d’informacions sobre un mateix. Una mena de masturbació de la teva egolatria. O sigui, que el primer encert és el títol. Bon nas de cara a la taula de novetats. Més bones notícies. Egosurfing és una intel·ligent novel·la que pretén ser més que un irònic reflex generacional. O és possible que un, com a lector, vulgui que ho sigui. O que no només sigui això. Perquè, d’acord, tots mengem, llegim i vomitem el mateix. Autors, pel·lícules, sèries televisives, bars i mobles d’IKEA. Però no fa mandra tot això? Aquest solipsista pensament únic del No Logo? Què passa si algú es compra una tauleta a la Garriga, llegeix Ausiàs March i Delibes? Algú a qui no li agradin els Antònia Font ni The wire. Que fumi, que no tingui bici i que confongui el Manu Chao amb el Miliki. Són només idees, que consti. Llucia Ramis crea un golem estructurat, irònic i amb ofici. Té una veu narrativa pròpia que, en moltes ocasions, enlluerna amb lucidesa respecte de les relacions urbanes. Genera un puzle i uns personatges que es busquen i es perden a la ciutat. Un dels protagonistes gairebé perd la vida quan li cau una bossa d’escombraries al cap. La tele mossega carn fresca. La narradora es troba enmig de moltes vides i fora de la seva pròpia. Hi ha un amant amb catana, mails sense contestar, unes Ray Ban amb propietària, una redactora sense programa Seny 2.0, un cantautor amb halitosi i un pobre infeliç que es fa transcriure els diaris privats. Tots miren de no diluir-se. Es busquen i s’eviten. S’enyoren i es fastiguegen. Miren d’oblidar records en el present immediat. Busquen trobar un interlocutor, algun secret privat, la seva intimitat. És possible que només amb el desig de vendre’l a la tele o penjar-ho al perfil Twitter. Egosurfing és un Frankenstein que mereix lectors. Per ambició i equilibri entre veus i històries. Per la seva voluntat de voler entendre aquest joc modern del jo perdut. La impossibilitatde saber-se, estimar- se i oblidar-se a la metròpoli baudelairinana.
A la llarga, funciona
D’acord, de vegades les parts del monstre curtcircuiten. Personatges que no funcionen (n’Amadeus), interferències televisives, retalls de dominicals idisfresses a lamoda (ah, aquest sadomadein Cosmopolitan). I sí, a vegades, llegim una Amélietrash, dones desesperades, porno setinat i massa contemporaneïtat. Però a la llarga el llibre funciona i aspira a ser alguna cosa més que una novetat. La seva lectura –a vegades freda com un bisturí– et deixa intranquil, submergit en un esplín també baudelairià de gent que ja no té jo privat. Si no tens Facebook no existeixes. Si el tens, no ets ningú. Ramis. Josep Pla. Afegir o ignorar? Afegir.
Tornar